Només son escrúpols, potser sense defensa
Puc entendre la
necessitat d’una família que vol saber com i quan i on va morir un parent. Sempre
seran pocs els esforços que se li puguin brindar per aconseguir-ho.
Se’m fa més difícil, per exemple, el cas del General Prim a
qui coneixem a hores d’ara des de les dents fins les ungles dels peus, o el de
Neruda.
No em semblen bé les despeses, l’exhibició i sobretot la
falta de respecte que això suposa. És com les mòmies als museus. Res de tan
macabre, absurd i injustificable com l’exhibició d'un cadàver, ja sigui el de Ramsés II o d’altres que
com ell, com tots, mereixen un respecte post mortem que s’allunya de la morbosa
curiositat. Què afegeix a la seva dimensió representativa? En què la
disminueix? Què ens aporta? Quin és el seu sentit? És que al morir es converteixen en ninots de fira? No crec pas que sigui per
fer-nos copsar millor allò del sic
transit glòria mundi sinó per atiar la curiositat malsana.
No vull dir que no es pugui investigar, per raons històriques, mostrar determinats rituals o obres d'art etc; el que no
em sembla bé és l’espectacle mediàtic i l’exhibició. Per més històrics que siguin els personatges,
no deixen de ser humans. No sé si m’explico. I sinó consulteu Momia/imatges al Google i sabreu de què parlo.
Tota exhumació l'accepto si és per ampliar dades històriques de rellevància,sempre que no sigui un espectacle morbos la seva divulgació, tot cadaver mereix un respecte. Veurem quin serà el proper, ara ja hi estan posats.
ResponEliminaAixò , això.
ResponElimina