dijous, 5 de maig del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA


La lectura del diari, un dels meus plaers s'està convertint, no només en un continuat sobressalt sinó en un plaer inconfessable. Ja no sé què fer, si tallar el meu  lligam (d'aquí l'inconfessable) o deixar-ho com a petites descàrregues d'adrenalina que segurament són bones per la salut. Donat que poca cosa puc fer per canviar els esdeveniments, m'acontento convertirnt-me en un sac de preguntes sense resposta. Em miro al mirall i gairebé no em reconec, tot és imprecisió i línies trencades però al final ho entenc: m'estic quedant de pasta de moniato.

dimecres, 4 de maig del 2016

TEXTO


LA CONVERSACIÓN


            —El otro día estuve leyendo un texto de esos que cuelgan en las redes,sobre un individuo que se quejaba de su cuerpo.
            —Que majadería.
            —Eso mismo pensé yo. Pero había en él, un instante en que piensa en vengarse de tanta queja y lo amenaza con dejarlo tirado en el salón de su  casa, rompiendo la estética de una alfombra persa.  
            —Muy literario. Debía ser un asiduo lector de novela negra.
            —O de cine, pensé yo. Cine negro por supuesto.
            —Quizá, es posible también.
            —El caso es que se me quedó la frase grabada en mi mente. Me pareció muy gráfica.
            —¿Y…?
            —Pues eso, empecé a darle vueltas al asunto, imaginé el cadáver sobre el oriental estampado, geométrico, arabesco, de tonos rojizos. Me gustó la   idea.
            —¿No pensará utilizarla?
            Así hablaban los dos parroquianos, en la barra de un bar, cuando se les acercaron unos policías y dirigiéndose al primero le dijeron:
            —¡Acompáñenos!
            Y se lo llevaron. Extrañado el otro hombre, preguntó al camarero por qué se lo llevaban.
            —Dicen que al parecer, han encontrado a su cuñado muerto, sobre la alfombra del salón de su casa.

FIN DEL CUENTO Y GRACIAS POR VUESTRA COLABORACIÓN.

dimarts, 3 de maig del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 416





                                        MUSEU GOYA
Segueixo amb Goya, aquesta vegada des de Saragossa, on anàrem al dia següent de Fuendetodos a visitar el museu que ara porta el seu nom,  carrer Espoz y Mina, 23. Va obrir com a Museo Goya - Coleccion Ibercaja  el 26 de febrer de 2015. Anteriorment acollia les col·leccions d'art del professor José Camón Aznar, ubicat en la casa de Jerónimo Cósida, una de les mostres més boniques de l'arquitectura civil del Renaixement saragossà.


El museu conté 500 obres, destacant 15 de Francisco de Goya i la col·lecció completa dels seus gravats, fet que el converteix en el centre de referència de l'obra de Goya a l'Aragó.
Nosaltres, anem directament a la secció dels gravats, col·lecció completa de 80, rigorosament  numerats amb una anotació sobre cada u. Magníficament exposats en una sala rectangular en penombra, només  un llumet sobre cada gravat, fa la impressió ser dins la temàtica a la  que Goya ens vol introduir,  horrors i misèries del temps en el que els va dibuixar, descomposició de la societat espanyola del segle XVIIIè, sobretot de la noblesa i el clero, en un món en crisi. La seva sordesa total (produïda possiblement per una lenta i continuada intoxicació dels  àcids i pintures que ell mateix es fabricava i que manipulava , ja que  desconeixia la seva toxicitat), el van aïllar del seu entorn, fent-li viure  tota l'esgarrifança que els seus ulls veien.
Estudiants i gent diversa ens apropàvem als gravats, quasi en silenci, només amb un xiuxiueig compartíem un per un cada dibuix. El clima és perfecte per a captar totalment l'obra. Experiència única en la temàtica dels horrors.


Les quatre sèries formen els Caprichos, Desastres, Tauromáquia y Disparates.
Decidim no veure res més del museu, ens hi hem ficat a fons , estem corpresos i mana el desig de no barrejar estils.


Tot seguit ens espera una visita al teatre romà Caesaraugusta.  M'aturo aquí, demà us en faré cinc cèntims.

TEXTO


ESE CUERPO


            Mi cuerpo se anda quejando como no lo hizo nunca antes. Se queja del peso de sus viejos huesos, cada vez más rígidos, eso es verdad, más doloridos y poco flexibles, eso también es cierto. Se queja de los dientes que le vienen faltando, esos que ya no duelen, de la vista borrosa cuando no encuentra las gafas. Se queja por todo, el muy cabrón. Antes estaba callado, ágil, saltarín incluso y con ganas de follón. En cambio ahora, que no le exijo esfuerzos, se queja por todo. De las horas que duerme que son pocas y salteadas y que le da a esas, por levantarse de forma intempestiva. Acumula noches y sombras. En el interior de su cabeza bullen recuerdos incómodos, aunque todos los recuerdos siempre han sido incómodos de una forma u otra. Se queja de esa piel llena de arrugas e imperfecciones, esa piel que cada vez se adhiere más y más a esos artríticos huesos. A esa pesadez de movimientos, esa encorvada espalda, los pómulos hundidos y las bolsas de los ojos más abultadas. A la dificultad de sostener un cigarrillo. De comer lento y más lento, imitando a su caminar. De todo se queja. No para de hacerlo. Lo hace a sabiendas de que nada de eso va a mejorar. Por eso se queja. Me está hartando tanta queja, cualquier día lo dejo por ahí tirado, para que aprenda, lo abandono una de esas noches de insomnio, al final de unas escaleras, apoyado en la mesa de la cocina, aguantando en su mano un vaso de whisky, aquel que el médico le ha prohibido o en mitad del salón, rompiendo la estética de una alfombra persa. Y si me fastidia mucho soy capaz de humillarlo y dejarlo ahí sentado en la taza del wáter, solo y a la peor hora de la madrugada. Así aprenderá de una vez, por quejica y amargado.

dilluns, 2 de maig del 2016

CINE Y CIRCO



 'Monsieur Chocolat'

 Todos sabéis de mi afición por el mundo del circo. Hoy os quiero hablar del film 'Monsieur Chocolat'. Drama francés basado en hechos reales que nos traslada al siglo XIX para contarnos la peculiar historia de un payaso llamado Rafael Padilla, también conocido como Chocolat (Omar Sy), quien se convirtió en el primer artista negro que trabajó en un circo francés, junto a su compañero de profesión, el payaso Foottit (James Thierrée). 



 De hecho, tal fue la fama alcanzada por el popular personaje que incluso los propios inventores del cinematógrafo, los hermanos Lumière, eligieron a Chocolat para que participase en algunas de sus primeras películas. 'Monsieur Chocolat' es un film que habla del espectáculo, el dinero, la amistad y el racismo, desde el punto de vista de un personaje real. Además James Thierrée es nieto de Chaplin, al cual se parece mucho. En la vida real es un gran clown. Si os interesa el circo, la Belle Epoque, el espectáculo bien filmado i si amáis París, no os perdáis esta película.








dijous, 28 d’abril del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 415




FUENDETODOS I GOYA

Casa natal
En el nostre viatge per terres d'Aragó, teníem programada la visita al poble de Fuendetodos, que de no ser pel naixement d'un il·lustre pintor, hauria passat com tants altres pobles del voltant sense pena ni gloria. Terra de secà, polsosa i amb pocs recursos, tret d'alguna parcel·la d'agricultura.
En canvi, ara, és un peregrinatge de gent de tot Europa que volen conèixer la casa i l'obra exposada de Francisco de Goya y Lucientes, nascut allí un 30 de març de 1746.
Fuendetodos és, actualment, un petit i emprenedor municipi saragossà de 170 habitants, que des de fa més de dues dècades està treballant en una aposta de futur basada en tres objectius:  difusió de l'obra del seu il·lustre fill,  una altra al voltant de l'art gràfic i divulgació i també coneixement del seu entorn.
El dia de la nostra visita poca gent pels carrers, alguns estrangers amb mapes buscant la casa museu i alguns vianants.
Distribuïm el nostre temps centrant-nos en la casa natal del pintor  i l'obra allí exposada. La casa, és un edifici construït a principis del segle XVIIé,  identificada per Ignacio Zuloaga el 1913.  El 1982 va ser  declarada Monument Històric Nacional. Conserva tot el sabor de l'època, en dos espais comunicats per una petita escala interior, amb mobles més o menys utilitzats pels seus pares i ell mateix; cuina, dormitori, menjador, etc.

Zuloaga comprà la casa molt deteriorada, fent-la visitable. Posteriorment, la comunica amb un pati de l'edifici del costat per a instal·lar-hi el Museu del Gravat, inaugurat el 1989, on es estan exposades les quatre series més importants: Caprixos, Desastres, Tauromaquia y Disparates. En una sala, una especialista ens mostra unes planxes originals i ens explica tot el procés de la fabricació d'un gravat. Tot i conèixer el procediment, vist altres vegades en altres museus, el fet de ser els originals de Goya i el lloc on ell els va crear , dóna un cert realisme. La sala superior denominada  Sala de Exposiciones "Ignacio Zuloaga"  està especialitzada en art gràfic, alternant la revisió del gravat històric amb la difusió del gravat contemporani.

Els gravats, molts d'ells coneguts, ens confirmen el talent del dibuixant , així com el seu estat d'ànim; escenes de sàtira de la societat espanyola de finals del segle XVIIIè, sobretot de la noblesa i el clero, en un món en crisi, amb fissures sociopolítiques i costums tirànics.

La seva contemplació, amb els comentaris in situ, ens ompliren gaire bé  tota la tarda. El dia següent, a Saragossa, ens esperava una visita diferent i més àmplia al Museu Goya, que deixo pel proper apunt.








A l'església del poble, es visita, la pica baptismal on, el dia següent de néixer el geni, va ser batejat amb el nom de  Francisco;  una copia de la partida baptismal posada en un faristol al costat de la pica, ens diu que és fill legítim de José Goya i de  Gracia Lucientes. Firma i segell en donen fe.

A la tornada al nostre hotel de Calatayud, ens refem de tanta grisó "goyesca" , en un bar tipus taverna, amb una copa de vi D.O Cariñena, etiqueta Aldeya 2014, d'un vermell rabiós i d'un gust impagable.


POLITICA


La lectura de l’altre dia.


L’altre dia, vaig llegir un article de Josep Ramoneda a l’Ara que era demolidor. Parlava de les misèries de la política espanyola. Del fracàs dels partits polítics i de les properes i sembla que inevitables eleccions generals. I posava el dit a la nafra a l’hora de recordar les paraules de Rajoy als col·legues de Brussel·les del seu immobilisme i deixar podrir la situació. Ramoneda opinava que en Rajoy seria feliç si la gent es desentengués del tot de la política. Perquè esta ben clar que el PP opta per trencar tota esperança de canvi, ni haver de pensar en cap projecte polític, volen gent resignada, que no pregunti res, així podran continuar actuant amb arrogància i desdeny a tot el personal que pretén progressisme.

Llegit tot això, que res de nou, al menys per a mi, m’ha dit, em pregunto: Quina il·lusió de futur ens queda? Davant de la més que possible reelecció d’aquesta gent al poder. I ja ni vull pensar en el tema de Catalunya, perquè amb aquest panorama quin dubte hi cap de desentendre’ns d’aquest país i d'independitzar-nos quant més aviat millor. Perquè haurem de tornar a ser governats pel partit que més ha sembrat la corrupció de gran part de les institucions que ha tocat, sense que Mariano Rajoy, amb poder absolut sobre el partit, com molt bé explicava Ramoneda, no se n’ha sentit responsable.

Es aquest el futur que ens espera? Com es que l’esquerra d’aquest país no ha sabut deixar de banda els interessos partidistes i han posat fil a l’agulla per treure a tota aquesta gent?

Aquestes son les grans preguntes que em faig, des de fa temps. Hauré de pensar que aquest país no té remei?

LA TRESCA I LA VERDESCA



Alípori és el que sento (recordeu que és vergonya aliena). No és que m'estranyi gaire perquè n'han donat proves suficients per esperar-ho però els polítics sembla que no saben què significa el seu càrrec. És que els hem de recordar que la seva feina és treballar pel bé públic, per fer el que la gent els demana? Què més podem fer per que se n'assabentin? Cal, altre cop tornar-ho a dir? Ens faran cas ? O tornarà a ser un fiasco monumental que ens tornarà a deixar com ara? I si, per casualitat, són capaços d'arreglar-ho, no hauria estat millor esmerçar-se ara i no perdre's en estúpids i jo més ? Serà que no hi entenc res però, com molts, espero, em sento estafada, rabiosa i aliporada.

dimarts, 26 d’abril del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA


                                                         Magatzem de les bones idees

Quan engego el dia sempre tinc alguna cosa que penso serà el tema de l'entrada al blog; després d'esmorzar i llegir el diari són tantes coses les que s'han acumulat que ja he perdut les primeres. I si surto a fer encàrrecs, quan torno, tot ha quedat obsolet i és més tinc tantes altres coses a fer que han anat sorgint que la majoria de dies, malgrat els bons propòsits inicials, em quedo sense escriure res. A la tarda ja  no en parlem. Coses de la casa (avui per exemple un sopar ), llegir el llibre que m'és inspiració en aquest moment, escriure sense poder seguir llegint per "l'escriguera" que em produeix el llibre... Però penso en vosaltres, això sí, encara que sigui al fons del fons i us voldria poder transmetre tot el que vaig acumulant a dins meu. Però, és clar, arriben altres coses i... què hi farem.

dilluns, 25 d’abril del 2016

Un tastet d'estiu




He estat uns dies a Saifores perquè tenia gestions a fer de les que van quedant pendents per no ser allí els dies en que la gent treballa. És el problema dels jubilats que, al contrari del que es  pensa, treballem cada dia. Ara sí que ha arribat la primavera de debò, tot era en flor, els camps, els marges, les balconades, els testos de les fnestres...A més  més de solucionar aquests afers he gaudit de sol, vent, flors, l'expansió brutal de la Natura, la música a soles al costat del foc (que també cap al tard era un regal...), i al final l'arribada de companyía i la meva tornada a Barcelona diumenge al matí  per anar a dinar a casa del Jordi i anar al teatre on treballa una amiga. És el Teatre del Raval i l'obra "Testimoni de càrrec", molt ben executada. O sigui una mena de minivacances que el que han aconseguit és refermar la resolució de repetir-les sense esperar gaire. Carregar piles se'n diu d'això. Ah, a més a més, he escrit molt i el Sant Jordi, fora de Barcelona és més semblant al que recordem d'altres temps. Suposo que heu rebut el meu punt de Sant Jordi, però per si de cas us envio el verset.

idroJ tnaS

Temps era temps
que les roses eren roses
         i un llibre, sentiments.         ,
Sovint, ara,
al llegir sento un perfum,
dins d’una rosa riures,
o desfullo lletres
que el temps capgira.

En l’olor del viure
i el sentit de les coses
temps és temps, encara.
En una mà, pètals de vers
i en el record roses d’enyor.



diumenge, 24 d’abril del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 414



SERSE 

J.M. Lo Monaco i Hanna Husáhr
M'agrada molt la música de Händel així que amb la maleta feta i a punt de sortir cap a terres d'Aragó, on he passat uns dies, no em vaig voler perdre l'òpera SERSE al Liceu , en versió de concert, amb solistes d'actualitat: Josè Maria Lo Monaco, mezzosoprano, Hanna Husáhr, soprano, David DQ Lee, contratenor i, la resta de cantants. De tornada us en faig un tast, si us agrada Händel en podeu trobar discografia, la música és deliciosa.
David DQ Lee, contratenor
SERSE, dramma per musica en tres actes, última òpera italiana de Georg Friedrich Händel amb llibret anònim -basat en dos llibrets anteriors, de Nicolà Minato i Silvio Stampiglia - , fou estrenat a King's Theatre de Londres el 1738 amb poc èxit. A partir del 1924, quan fou recreada a Göttingen, ha esdevingut una de les més populars del compositor, sobretot  la famosa ària inicial, "Ombra mai fù" coneguda com "Largo de Händel"
La trama artificiosa, pròpia de l'època, utilitzada, dins de la tradició veneciana, registres diversos, entre els quals el còmic, amb una bona dosi d'ironia que marca el distanciament amb el tema i els herois i també la presència d'un servidor bufonesc, Ariodante. cantat per Luigi De Donato. La utilització de fons històriques, episodis basats en Heròdot, és mínima i l'extraordinària música händeliana acompanya l'expressió dels sentiments, de les situacions i de la psicologia dels personatges amb una gran llibertat formal,i un bon nombre d'àries breus i sempre amb una gran eficàcia teatral.
La història del rei Jerjes o Xerxes, 485 a C, m'ha portat ha repassar el llibre de batxillerat de Maria Comas de quan vaig estudiar al Maragall. En  SERSE,  la versió és entre burlesca, amorosa, plena de gelosia i enigmàtica.

J.C.Spinosi i orquestra
Ensemble Matheus, l'orquestra dirigida pel seu creador, Jean-Christophe Spinosi, acompanyà amb  els seus musics la partitura de Händel. Joves artistes que donaren vida a una música händeliana inconfusible. Subvencionada pel Consell Regional de la Bretanya, Conseil général du Finistère i la ciutat de Brest. Mai no havia tingut la oportunitat de sentir-la i val a dir que em va agradar molt.  Tant el director com els  músics participen en gags còmics que els fan molt simpàtics.
Si entreu a You Tube i busqueu "Ombra mai fui" la trobareu cantada per la mezzo que nosaltres varem sentir, pura delícia.







dissabte, 23 d’abril del 2016

L'arpa i les seves vibracions,413


Desprès de Burgos i un viatge per terres d'Aragó, ahir nit vaig arribar just per desitjar-vos a tots una feliç diada de Sant Jordi. Que no faltin la rosa i molts llibres.
Tinc moltes vivències per explicar-vos.

divendres, 22 d’abril del 2016

dijous, 21 d’abril del 2016

DISEÑO Y MODA


100 AÑOS DE LA REVISTA
VOGUE


Se cumplen 100 años de la emblemática
revista de moda VOGUE y en la National Portrait
Gallery de Londres pudimos ver la extensa
exposición que mostraba las imágenes de modelos
inolvidables que durante todos estos años han
exhibido el fascinante mundo de la moda,
la fantasía y la creatividad con todo el glamour


de la alta costura y el retrato de actores y actrices,
en una cuidada composición tipográfica y con
los mejores fotógrafos y diseñadores del momento.
En las salas se exhibía todo ese mundo estilístico
cuidadosamente preparado por los art directors,
 
 
desde los inicios, a los años 20 y 30 donde
dominaba la ilustración, hasta nuestros días.
El refinado estilismo que allí se exhibía, nos
trasladaba a otro mundo a otro planeta, muy
alejado de la vida cotidiana y que no
obstante ha convivido con todos nosotros
todos estos años.
 

dilluns, 18 d’abril del 2016

La sol·lució a l'enigma de la Tresca




Qui no ha vist mai el drac de la reixa de la finca Güell a l'Avinguda de Pedralbes? Doncs sapigueu que precisament és en Lladó, el drac que protegeix el Jardí de les Hespèrides i l'hort d'Hera que entre altres coses guardava l'arbre de la vida. Tot aquest jardí formava part d'una gran finca que anava fins a Esplugues i per baix cobria el camp del Barça i més enllà. Al fer-se la Diagonal va quedar tallat i per dalt, la mateixa família Güell va donar una part per que es construís el Palau de Pedralbes com a habitatge reial a Barcelona. Però això és una altra història. Al que anàvem: aquesta part de la finca, la del jardí de les Hespèrides ( qua ra a és de la Universitat de Barcelona) va ser arranjada per Gaudí i allí estaven el que eren les cavallerisses i la casa del guàrdia. Gaudí, el va planificar inspirant-se en L'Atlantida, el poema de Verdaguer (capellà privat durant deu anys d'Antonio Lòpez, sogre de Güell). on al cant segon és parla de Lladó el vigilant,  que ara no ens treu l'ull de sobre i ens amenaça amb la seva bocassa sempre que passem pel seu davant.
 Les Hespèrides eren les nimfes del crepuscle i tenien com a missió tenir cura del jardí dels deus i l'arbre de la vida que feia pomes d'or. Es deien (o es diuen) Egle, Erícia i Hèspera i vivien a l'extrem de l'orient, a prop de les illes dels benaurats. Hi haurem d'anar per veure si encara en trobem alguna.

Ara s'està restaurant el jardí i els pavellons i sembla que es podrà visitar obertament a finals d'aquest any. Com a cosa curiosa diré que al mig del jardí hi ha la grua que es va utilitzar per a fer les obres de Gaudí.

divendres, 15 d’abril del 2016

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Sabeu qui és en Lladó? Com en els contes màgics us donaré tres pistes : És molt fort- Treballa de protector d'un arbre que tots voldríem- Mn. Cinto Verdaguer el coneixia molt bé.
Apa, busqueu, busqueu, a veure qui l'endevina.

dijous, 14 d’abril del 2016

ARTE


 
¡SORPRENDIDO!
 
            Uy! ¿Qué está pasando? He quedado sorprendido por tus comentarios (broma, chiste (¿), sobre este supuesto cuadro de Caravaccio, aparecido en una guardilla (estas cosas siempre aparecen en las guardillas). Y me ha sorprendido, más, viniendo de ti.
            Vamos a ver, se trata de un tema bíblico y no voy a entrar si está catalogado o confirmada su firma por expertos, si es un Caravaggio verdadero o no. Tu sabes que este pintor tuvo muchos seguidores: Artemisa Gentileschi fue una de ellas, quizá la mejor. Hija de pintor fue la autora del más famoso cuadro, de los varios que existen por ahí, “Artemisa y Holofranes” o “Judith decapitando a Holofranes”.

 Artemisa Gentileschi
            La obra que nos muestras, tiene, es cierto, todo el estilo de Caravaccio: su exquisita composición que diagonalmente divide el cuadro en dos y el toque de luces y sombras, tan característicos en él. Pero hay más, precisamente con todo eso, muestra el dramatismo de la pintura, la tendencia que marcó su autor. Su talento se basaba en eso: saber dramatizar la pintura.

 Caravaccio

            El tema es muy famoso, otros pintores lo tocaron también. Es además, y aquí mi extrañeza, una pintura feminista “avant la lettre” (según mi punto de vista). El personaje de Judith, tiene el rostro de Artemisa (me estoy refiriendo al cuadro de la pintora, el mejor de la serie, el que se halla en los Uffizi de Florencia), y lo hace por venganza, por la violación que sufrió y las torturas que sufrió, para demostrar públicamente en un juicio que fue violada.

 Artemisa Gentileschi
            Por eso, me ha molestado que ventiles la obra que nos mostrabas, con un: “francament desagradable i taca de tinta sang com vessa”.
            ¿Qué tendríamos qué decir entonces del Guernica de Picasso? Un abrazo, eso siempre.
 Tintoretto

dimecres, 13 d’abril del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA



Qui no es conforma és perquè no vol

N'hi ha que tenen sort. Mira que aquesta família que seguint la pista a un escapament d'aigua a les golfes van trobar un Caravaggio! Nosaltres hem tingut problemes d'aigua a dojo i mai res a canvi. Entre tantes coses com hem hagut de remenar aquests mesos, hem tingut també una fuita que va ensorrar un tros del sostre del magatzem on la Meri clasifica, informa, i fotografia tot el que es pot salvar de l'amuntegament del meu germà! Res, està vist que hi ha qui neix per pobre i pobre morirà. Entretingut i feliç, això sí, però pobre. Segurament és preferible a l'enrenou que deu ser gestionar 120 milions d'euros que és el valor estimat del quadre. però,  per un cop a la vida, m'agradaria provar si realment és tan terrible. No crec perquè amb el repartiment que faria, aviat em quedaria com estic. Ergo, ja estic bé ara. (I a més a més el quadre en qüestió és francament desagradable i taca de tanta sang com vessa.)

dimarts, 12 d’abril del 2016

LA NENA I LA MUSICA

LA NENA I LA MUSICA

Està clar, les escultures poden pensar o escoltar musica, i de pas fer-nos companyia mentre passegem. Ahir tenia ganes de trobar-me amb aquest nena, d’en Jaume Plensa, vaig procurar caminar sense fer soroll, no fos cas que la distragués, de ben segur estava escoltant una peça de les que s’interpreten al Palau.

Donat l’època podria estar escoltant La Consagració de la Primavera d’Stravinski o la Pastoral de Beethoven qui sap? El que era ben segur, era que gaudia de bona musica. Així me la vaig imaginar. Aneu a veure-la i qui sap, potser també vosaltres sentireu la musica. El que està clar, es que l’escultura a trobat el seu lloc. I Barcelona l’estava necessitant.

ARTE Y PUBLICIDAD AL METRO


EN EL METRO DE LONDRES Y PARIS


            Transitar por una ciudad, ya sea la tuya propia o viajando como turista, es inevitable que en un momento u otro se acabe tomando el metro. Llámese transporte suburbano, undergraund, “the tube”, metropolitano o simplemente eso: METRO.

            El METRO, que duda cabe, tiene vida propia dentro de la ciudad. En ese mundo subterráneo, existen tiendas de todo tipo, unas venden pan y pastas, otras periódicos, hay limpiabotas, vendedores de fruta a todas horas del día, cabinas de fotomatón, músicos ambulantes, poetas que recitan, cantantes, vendedores de souvenirs, personal de limpieza, charlatanes, agoreros anunciando el fin del mundo, policías, ladrones, embaucadores, pedigüeños, curas, monjas, militares y personal que cada día pega carteles. También hay fotógrafos amateurs o profesionales que fotografían todo eso. En realidad el METRO es un museo viviente. Que además está especializado en publicidad.

           Circular por sus corredores, es cómo hacerlo por los pasillos de un imaginario (pero que es muy real), Museo Publicitario.
            Los laberínticos caminos del METRO albergan todo tipo de estilos, tendencias y modas en el diseño publicitario. Fotografiarlo es, confeccionar el catálogo de ese museo y puede hacerse por temporadas. Puedes subdividirlo en diversas secciones o temas. En mi caso se compone de todo tipo de eventos culturales: museos, exposiciones, teatro, cine, musicales… Y todo, queda incluido con el mismo precio del billete del METRO.

           ¿Quién no se ha encontrado con un Van Gogh, Renoir, Saul Bass, Picasso, El Greco, mezclados con Batman o Superman o cualquier personaje de Disney o Pixar junto a Virginia Woolf o Stephen Sondheim?


            Siempre he dicho, y lo mantengo, que viajar en METRO es también visitar un Museo: el de la Publicidad.