Visitants de la Mezquita

Mirhab 

Dilluns i dimarts -

Només esmorzats, cap a la Mesquita.
Encara és d'hora i no hi ha gaire gent. Podem veure-ho tot tranquil·lament i gaudir de la meravella sempre sorprenent d'aquesta arquitectura. No cal fer-ne la descripció que ja pot trobar-se a qualsevol guia  però això sol ja paga el viatge. Al sortir, badem una estona pel pati, veient llimoners i altres arbres; comença a fer calor i les bandades de japonesos fan cua per entrar al seu torn; sort que hem vingut d'hora! Agafem el carrer de les flors i seguim i seguim per la ciutat antiga amb botigues a banda i banda sense interrupció. Tot són vestits de faralaes, pantalons i bruses jipioses, collarets, vanos i arracades de filigrana. Com està manat. Així va passant el temps fins que sonen les campanades de les dotze en el campanar de la Mesquita – església, cridant a l'Àngelus. Com que hem sortit per la Porta del Perdó estem blancs com anellets i ens asseiem per donar un gust al cos i prendre'ns uns finos a l'ombra d'unes acàcies i reprendre forces.No us explico el dinar, ni el cafè en una plaça a l'ombra, ni la tarda veient la ciutat, plena de cartells de Se vende, (miau!). La vida del turista és previsible i les conseqüències de la crisi també.

Però sí us diré que quan vesprejava hem descobert un pati amb flors, senzill, preciós, blau i blanc i una gent encantadora que ens ha fet un sopar de campanilles. Es diu el patio d' Maria i està al carrer don Rodrigo 7. Una adreça per guardar i recomanar.

Tres dies a Córdova, passejant, mirant (i veient) parlant de tot i fent sociologia recreativa. Bons records a la butxaca o dins el sentiment. Els monuments, els llocs, tot el que és a la guia serveix de GPS orientatiu però el que val és el que cadascú interioritza.

Adéu a Córdova.

Cabra i Priego. Dues fites en el camí.

 Cabra 

és gran i molt ric. Es veuen els diners de l'oli amb solera. Les cases són bones, tot està molt arreglat .
Una noia que despenja flors en aquest pati guarnit ens explica que ahir vana acabar les festes de la Patrona que "viu" a la muntanya i la van a buscar en processó per dur-la l'església gran a passar un mes (a estiuejar, ens diu).
Encara es respira arreu l'aire de festa i el poble està molt animat.
A la plaça ens fan un cafè diví, ja era hora; per aquests pagos l'oli el tenen per la mà però el cafè...

 Priego

A Priego, unes vistes prodigioses. És un poble, o ciutat petita, molt costerut en part i molt interessant arquitectònicament. A dalt de tot, restes d'un castell i una esglèsia sorprenent, d'un barroc com l'alemany, tot blanc, ben curiós. Un funcionari conscienciat i amabilíssim ens fa d'amfitrió en el museu de l'oli, l'antiga almazara,  ens explica "tots" els secrets del poble i del seu consistori. Realment és tan amable que proposem escriure a l'Ajuntament per explicar-ho. Això és la veritable promoció turística. També per indicació seva visitem una finca molt gran amb un jardí romàntic, a sota el castell. L'estany, l'alberca, que s'omple de diversos canalets que baixen de la muntanya és de proporcions enormes. Una meravella que ens deixa bocabadats. Està en un replà de la muntanya del poble i es baixa tres pisos en un ascensor. 

Després de dinar (on ens ha dit l'amable funcionari), agafem la carretera de nou i cap a Alcalà la Real amb un castell força impressionant.

Seguim ruta creuant la província de Jaén. Han quedat lluny els espadats de Sierra Nevada i ara el panorama és d'oliveres i més oliveres en bancals inverssemblants. M'enduc el convenciment que l'oli és no solament un bé preuat sinó una mena de miracle que l'esforç humà ha fet possible. No sé si a partir d'ara l'estalviaré o he de fer-lo servir a dojo com fan per aquí.

Finalment arribem a Granada on ens espera... el company Federico García Lorca. Però d'això ja us en parlaré més extensament.

LA TRESCA I LA VERDESCA-dia 3r Córdova i Almodovar del Rio

Un so de campanes ens recorda que és diumenge. Anem cap al centre de Córdova passant per molts carrers de la ciutat vella que després comprovarem que són els únics macos. La resta és un conglomerat de construccions noves, la majoria de poca qualitat. Tot ens sembla brut i deixat, potser perquè ahir era dissabte, dia de botelló. Però descobrim un remans de pau, una meravella, la Casa Árabe, un conjunt de vivendes mudèixers dels s.XV i XVI restaurades i arreglades per un consorci del Ministeri d'Exteriors, la Junta d'Andalusia, diversos Ajuntaments etc i on es fan tota mena d'actes culturals per a fomentar el coneixement mutu amb els paísos àrabs. Allí veiem una exposició d'un artista de Katar molt interessant. No hi ha cap turista i es respira cultura i bona feina (una enveja sana). 

A continuació anem al Palau de Viana, una altra meravella. Curiosa construcció de dotze patis voltats de casa, preciosos, ben cuidats, plens de flors i amb mil detalls. Una casa antiga, ampliada a través dels segles i que ara, Caixa Sur, la propietària, ha arreglat amb molt bon gust. 

A l'hora de l'Àngelus fem una aturada de finos i pernil en una placeta a l'ombra, fent de turistes, selectes, però.

A continuació, com que no es pot anar a la Mezquita perquè hi diuen missa, ens dirigim cap al poble d'Almodóvar del Rio a veure un castell. Tot el camí és un festival d'ocres, grisos, grocs, suaus ondulacions i camps immensos de blat acabats de segar. Preciós. És tan canviant a cada moment que no sembla possible. De cop, darrere el que semblen dunes de terra. Apareix un castell en la llunyania i un poble tot blanc escampat als seus peus. Ens anem acostant i cada moment és una foto possible, impossible de fer.

Finalment, al castell que si bé de lluny tenia un perfil espectacular, d'a prop és, per obra i gràcia de la reconstrucció, un castillo Exin. Torres  muralles, escales i més escales com una maledicció, miradors, terrasses. Res no hem deixat per veure ni imaginar, perquè també hi ha l'habitació de vestir al cavaller abans de la batalla amb cavaller i patge, la de la Reina fantasma que s' apareix cada 14 de maig entre boires i teranyines, plorant i lamentant la mort del deu amant marit en combat. I per si encara no en tens prou, pots fer-te una foto darrere uns ninots que representen una escena molt cavalleresca.

 Amb les frontisses tan rovellades com les armadures dels cavallers anem tirant cap a buscar un lloc per dinar seguint les indicacions del Senat del bar. I avall, avall, fins que trobem una freïduría on hi ha molta gent entaulada amb cara de felicitat. I ara he de fer una confessió dramàtica: han pogut amb nosaltres. O sigui que no ens hem pogut acabar el que ens han anat servint. És clar que duem de coll unes olives, salmorejo, amanides i cadascú el plat de força, ja siguin uns callos, rabos de toro, carn guisada o flamenquins, amb les seves corresponents guarnicions i quilos i quilos de patates fregides. Malgrat el que ha quedat als plats, algú ha tingut esma per menjar-se un gelat i cafès. Déu no ens ho tingui en compte. Llavors, en un parc del davant, jo m'estiro a la gespa i faig una bona migdiada, altres xerren sense aturador en uns bancs a l'ombra.

 Llavors cap a Las siete ermitas, al punt més alt de les muntanyes que fan de respatller a la ciutat on hi ha un santuari i set ermites.Diuen que el mirador té la millor vista del món. Ja se sap que els andalusos són una mica exagerats. Sí, es veu tota la vega i Córdova als nostres peus, però... Crec que m'hagués agradat més anar a Medina Azhahara però és tancada i demà, per dilluns, també. Resignació.

Tornem a ciutat i en camioneta fem visita general d'inspecció per tots els barris. 

Fa calor però com que la majoria del temps hem estat a la camio amb aire condicionat, la veritat és que era molt suportable.

 Sopem de tapes, més no podem.A continuació una abrandada conversa-discussió sobre independentisme, entre d'altres coses i, després de la passejada de rigor, cap a l'hotel a dormir.

LATRESCA I LA VERDESCA

El meu periple estiuenc ha acabat. Just quan comença la tardor i per tant allò que hem donat en anomenar com a la normalitat truca a la meva porta. Procuraré que aquest anar fent de cada dia, sigui el més variat, plaenti interessant possible. Segurament ja serà molt si aconsegueixo que no em xucli la monotonia, l'estrés i el neguit per culpa de no arribar a tot el que voldria fer. I de pas em pregunto perquè hem de fer nous propòsits en determnats moments de l'any quan la vida es mesura per altres paràmetres.

Encara us he de fer cinc cèntims del meu viatge per Andalusia que ha sigut molt maco. Varem anar a Cordova amb el Talgo i allí ens hi vam quedar tres nits. Només arribar vam conéixer la ciutat a la nit i les meravelles de la seva cuina de l'oli a un dels centenars de xiringuitos de la vora del riu. Feia un temps magnífic i la passejada per païr ens va fer sentir-nos personatges de llegenda mora.. Els gesamins en flor eren mils de bombetes minúscules de color blanc i perfum intens. Un regal. El nostre. hotel es deia Averroes. A veure si ens contagia una mica de la seva saviesa.
No sé si van ser las "puntillas", els seitons, els calamars o les esberginies amb mel de canya però em vaig passar la nit recorrent els carrerons amb un vel a la cara i un candil a la mà, cercant... Sí,sí, com que us ho diré! Els somnis formen part de les forces de la nit i no es podem fer públics. Seguiré explicant el viatge. Per ara, bona nit. I que tingueu somnis plaents!.

ARA MATEIX

Extraordinari el Piromusical d'avui i el reportatge 300. Orgullosa del meu país.

ARA MATEIX Miqul Martí i Pol/ Lluís Llach

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

L'arpa i les seves vibracions, 358

RESIDÈNCIA GERMANES JOSEFINES

De moment sols unes pinzellades, de mica en mica, aniré escrivint noves experiències i vivències.

El dia 1 vaig prendre possessió de la meva nova - futura llar, a la Residència de les Germanes Josefines. Em plau comunicar-vos que l'experiència és positiva, malgrat les pors i interrogants que comporta una decisió tan difícil en una persona més o menys sana i vital com em trobo jo ara. Tant les religioses com les companyes m'han fet la vida fàcil i acollidora. Aquestes tardes de xafogor, l'estada al jardí fent tertúlia sota la ombra dels arbres i les flors llampants de colors per arreu, han sigut agradables. Jo entro i surto quasi cada dia de la Residència a casa i, de casa a la Residencia, per seguir  la vida normal d'abans. La meva habitació ja comença a tenir color al meu gust, he comprat mobles adients amb la mida justa de l'espai i, aquesta setmana la telefònica m'instal·larà el nou telefono fitxa, per connectar-me novament a Internet, (impossible conservar el mateix número), si que el mòbil serà el mateix.

Amb l'entrada del nou curs, m'estic plantejant les classes en que em matricularé, l'horari del menjador condiciona una mica, el sopar és a les 8,30 del vespre, però puc no sopar allí i fer-ho a casa, o bé menjar un entrepà a la meva habitació, tenim una nevera a cada pis i en el meu ja tinc adjudicat un prestatge.

Fins aviat, ja sabeu que esteu convidats a la meva nova casa.

BONA DIADA A TOTS I TOTES

CINEMA

 

CARTEL PUBLICADO EN FRANCIA Y ESPAÑA

EN SU MOMENTO

Tratando de superar los impedimentos técnicos de Mª Dolors os pongo aquí unas imágenes, más los carteles originales que se editaron en el momento de su estreno. Solo apuntar dos cosas más: la versión actual es la completa, porque cuando se estrenó Miramax la aligeró aproximadamente una hora. Y por último, si me lo permites Dolors, te diré qie Morricone se llama Ennio y no Enzo como has puesto, imagino que por error de picado.

 CARTEL AMERICANO

 

DES DEL BALANCÍ

Cinema Inoblidable

Aquesta setmana fa vint-i cinc anys que es va estrenar Cinema Paradisso, realitzada per Giuseppe Tornatore amb la música inoblidable d’Enzo Morricone. En realitat és un drama sobre la Itàlia de la posguerra sota un argument amable i gens edulcorat on es palesa l’amor al cinema. Podriem resumir l’argument dient : un nen, Totó, s’apassiona veient les pel·lícules que el seu amic Alfredo, s’encarrega de projectar en el cinema de la seva petita ciutat. Però ens quedariem curts, molt curts ja que es tracta d’un bellíssim cant d’amor al cinema i un reportatge d’època, extraordinari.

Ràpidament es va convertir en un clàssic i ara, amb motiu de l’aniversari, aquesta setmana es projectarà, remasteritzada, en molts cinemes. Us recomano que la veieu o re-veieu I potser, tal com va marcar la vida al protagonista marcarà també la vostra. En tot cas val la pena veure-la. 

Com anècdota diré que una vegada, ja fa més de deu anys, estant els meus dos nets grans avorrits i jo tipa de veure'ls al sofà, els hi vaig posar. L'Iu, la va veure tres cops seguits : amb subtítols, en italià i en anglès. I sempre més ha estat "la pel·lícula de la seva vida" i l'ha vista dotzenes de cops.

CINEMA PARADISSO. Director: Giuseppe Tornatore. Génere: Drama. Intérprets principals: Philipe Noiret, Jacques Perrin, Salvatore Cascio. País: Itàlia.

  

Nota- No puc publicar cap foto i menys video com era la meva intenció. Internet es veu que es ressent del retorn a la feina.

L'arpa i les seves vibracions, 357

                                                

                                                                "L'ENDEMÀ"

Anit al cine Aribau, Isona Passola va convidar a veure en primícia el documental "L'Endemà" a les persones que amb el seu suport econòmic havien fet realitat la part monetaris del projecte.

Per sorpresa d'ella i de tot l'equip en 40 dies es van recollir 345.000 € entre 8.000 donants. Així que ahir van tenir que dividir per sessions l'afluència dels convidats. A nosaltres ens va tocar la projecció de les 6,30 de la tarda. En cada una d'elles una Isona exultant i vital en feia la presentació i en donava les gràcies.

Música d'Albert Guinovar i realització d'Hug Cirici. Hi trobareu moltes cares conegudes i no descobrireu res de nou, però paga la pena veure-la. Als meus amics i a mi ens va agradar. Avui divendres s'estrena en els cinemes.

DES DEL BALANCÍ

Últimes feines per acabar de deixar-ho tot el millor possible abans de tancar l'estiu.  No em faig però il·lusions, anirem passant la tardor i l'hivern però a la primavera ens adonarem que torna a haver moltes coses per reparar, per millorar, per condicionar. C'est la vie! Res no està mai acabat fins que acaba definitivament i llavors ja no ve d'aquí. Però com deia en Juli: Tot allò que val la pena fer, val la pena fer-ho bé. És una bon programa de vida, no trobeu?

Potser un dia construiran vaixells de debò.

M'agrada esmorzar a primera hora, mentre tots dormen encara. Al jardí, per suposat. Sentint l'aigua de la piscina que puc imaginar com un brollador , veient els gats com aprenen a jugar i amb aquella llum tan especial i el ventet que du una llunyana olor de mar. Avui, primer de setembre, no se senten motos ni cotxes, tampoc els tractors han començat les feines de la verema. Imagino que dintre dels despatxos tot va una mica en doina i els doncs nosaltres hem estat, o els quines ganes tenia ja de començar, deuen estar a l'ordre del dia. Encara sembla que m'hi trobi i això fa encara més deliciosa aquesta estoneta de pau. Malauradament no durarà gaire i aquell xuclador que se m'endú cap a la compra i les feines de casa aviat s'engegarà.

Avui la Maria Teresa comença una nova vida i penso en ella i en el seu exemple sempre present en nosaltres com una música de fons. Vull per ella que aquesta nova partitura li dugui noves i bones vibracions. Tots la necessitem.

Des d'aquí t'envio una mica d'aquesta pau que estic gaudint.

Ja passa un tractor, la feina comença.

CINE Y CARTELISMO

LUCY

Hoy os presento el cartel (un buen cartel) del film "Lucy", en 3 versiones.

La 1ª que encabeza este escrito, es el original, el que ha salido en todos los paises, principalmente en Francia, país de origen del film.

El 2º es la adaptación al mercado oriental y que sigue con el mismo diseño.

Y el 3º es la adaptación para España. La pregunta surge de inmediato: ¿Cuál ha sido el criterio que han seguido para cambiar radicalmente el diseño? ¿Por qué se ha vulgarizado? ¿Acaso se nos tiene por tercer mundistas? Aunque vistos los derroteros que estamos siguiendo nuestro país, Barcelona principalmente, me preocupa porque demostra que desde fuera ya no nos ven como diseñadores de vanguardia (aquello que presumíamos en la era Maragall).

 

 2º ejemplo diseño para el mercado oriental

3er diseño para nuestro país. Un mal cartel.

L'arpa i les seves vibracions, 356

Entrada

 Dedicat a la Marta (Todoreh, bloquera i company de viatges) i als altres bons amics que últimament em pregunteu que vull dir quan parlo d' un canvi en la meva vida.

Avui estic en condicions de donar-vos la resposta, demà 1 de setembre, me'n vaig a viure a una residència que tenen cura de gent gran sana, vull dir que no és cap clínica de salut, tot i que , si un cop dins emmalalteixes et cuiden fins el final.

Com podeu imaginar ha sigut un procés llargament pensat amb els seus alts i baixos, amb molts dubtes i consultes. No és fàcil deixar el pis on s'ha nascut en el meu cas , ple de records, llibres, música, roba i mil estris que s'acumulen en un pis gran, amb un  pati amb moltes plantes i, balcons a la plaça del Diamant.

Avui vigília , puc dir-vos que marxo contenta, bé marxar sense deixar el pis, almenys per un any, ja que cal veure com m'hi adapto.

Part de la Residència i jardí

Pels que coneixeu el meu tarannà he triat una opció a la meva mida, a dotze minuts de casa caminant, per tant no em moc del barri. És una residència femenina més aviat petita, 60 persones , ubicades en quatre pisos d'una antiga casa que amb els anys s'anat ampliant comprant les finques veïnes. La porten les Germanes Josefines, el fet de ser d'una ordre religiosa  i tenir una petita capella, en el meu cas m'aporta un valor afegit, a més de cuidar-me, tindré un racó per pregar i buscar petits moments de silenci i pau, ja que no deixo, ara per ara, cap de les moltes activitats en que estic ocupada per plaer o compromís.

Per les fotos veureu que es un lloc lluminós, amb molt de sol, un jardí per gaudir-ne, un petit gimnàs i altres ofertes, horari lliure per entrar i sortir, si és fora d'hores has d'avisar que t'obrin, i segons les companyes bona cuina.

He pogut triar una habitació al meu gust, petita però còmode i lluminosa que dóna al jardí en la planta baixa, per allò de quan vingui el taca-taca o la cadira de rodes no tingui impediments, amb bany complet a dins Els mobles i la roba puc portar-ho de casa, cosa que he fet. De moment he portat la TV i aviat l'ordinador ja que s´ha de consensuar la línia nova amb telefònica...

És una fundació de La Mare Caterina, una dona humil, nascuda a Vic el 1824, i que va crear l'any 1881 un Institut junt amb cinc noies per cuidar malalts i ancians. Eren conegudes com les noies de la xicra, ja que anaven i venien de casa dels malalts amb una xicra on portaven els medicaments.  Ara amb els anys, ha derivat en un servei d'amor i dedicació a senyores grans soles o vídues la majoria. Així he pogut entrar-hi jo previ uns exàmens mèdics i psicotècnics ( cal assegurar el comportament per viure en grup), que els he passat amb nota. També cal una visita a un advocat per formalitzar els tractes del "nou pis" i, presentar un tutor que respongui per tu. En el meu cas, un bon jove amic advocat em farà de germà gran.

La finestra de la meva habitació

Bé, ja sabeu on teniu casa vostre, a Gràcia carrer Princep d'Astúries, 44. Residència de les Germanes Josefines de la Caritat,  planta baixa, habitació nº 7. Fins i tot el número és màgic  

TRENES I CARTELISMO

UNA LOCOMOTORA

No hay imagen más potente que la de una locomotora a vapor, subiendo una pendiente y echando bocanadas de humo negro. Dicho esto, paso a recordar algunas de las frases que dijo Marinetti, el ideólogo de los futuristas, cuando hablaba en sus manifiestos, de “la belleza de la velocidad” y de “las locomotoras lanzadas a velocidades demenciales”.

Pues bien, esa velocidad de la locomotora, es la que supo captar ese maestro de los cartelistas: Adolphe Marie Mouron, más conocido por el pseudónimo con el que firmaba sus obras: “Cassandre”, en 1927 en su magnífico cartel “Nord Express“, con una inteligente y dinámica utilización de la tipografía para potenciar, más aun si cabe, esa velocidad. Esa tipografía que utilizó fue un ensayo para la que más tarde diseñó para la fundición Deberny et Peignot: el Bifur (editado el año 1929).

Así pues, otro gran cartel perteneciente a la historia de las primeras vanguardias artísticas, y que demostró y desarrolló Cassandre.

 

Tras ese cartel hizo otro dentro de la misma temática de la velocidad,

para terminar sintetizándolo todo magistralmente con este tercer cartel titulado 

"Étoile du Nord".

Ahir vaig assistir a una sessió de màgia de la bona. Esperonada pel Rafel, que sempre és un bon director d'orquestra quan es tracta de guiar-nos en el món del cinema, vaig baixar a Barcelona per anar al cinema, a veure Shirley, una pel·lícula  d'un director austríac, Gustav Deustch que estan fent al Verdi. 

Tretze quadres de Edward Hooper, prenen vida per explicar-nos una història que ni el mateix Hooper l'hagués pogut lligar tan bé amb els seus quadres. Aquella atmosfera, la llum, els escenaris, d'un realisme descarnat, uns estats de consciència introspectiva, tan críptica a vegades que arriba a dur-nos a la incomprensió però que immediatament es transforma en un ah! és clar i que gairebé sense paraules, ens explica una història que cada cop és més real i comprensible. Inclús al sortir del cinema, segueixes pensant i entenent o intuint matisos. Una pel·lícula que immediatament d'acabada tens ganes de tornar a veure. Exactament com els quadres de Hooper que quan més els mires més coses hi veus.  Encara tinc viva la sensació del seu descobriment complert a la Witney Collection de Nova York on hi ha la majoria dels seus dibuixos i quadres. Una passada, com se sol dir. 

A Barcelona feia una calor empestosa, cosa que justificava plenament el dinar al Salambó abans de... i un deliciós gelat després de... a la gelateria de més avall del cinema, on fan les millors crêpes de Barcelona (segons la meva gens modesta opinió). Queda dit. I la recomanació d'anar a veure la peli també,  aprofiteu que al cine s'està fresquet .

L'arpa i les seves vibracions, 355

ENSEMBLE FONONÈSIA

Peter Krivda i Mireia Latorre

                                      Núria Jaouen i el seu clavicèmbal

Amb aquest nom, s'han presentat al cicle de concerts que quasi cada tarda/nit es poden escoltar a la avantcambra del saló del Tinell, en el bell marc de la plaça del rei. Prèviament al concert el musicòleg i investigador del CSIC, ens va introduir en el tema "300 anys de perspectiva. Barcelona i la música durant la Guerra de Successió"

Components: Mireia Latorre, soprano, Peter Krivda, viola de gamba i Núria Jaouen, clavicèmbal. Amb aquests tres instruments ens han seduït durant el programa  "ELISSA, GRAN REYNA" en referència a la princesa alemanya Isabel Cristina Brunswich-Wolgenbüttel . Un dels poemes musicats es refereix al cantat el dia de les seves noces, el 1 d'agost de 1708, amb l'arxiduc Carles d'Àustria a Santa Maria del Mar, la música és de P. Rabassa. També amb motiu de la boda s'estrena la primera òpera italiana a Catalunya del compositor italià Antonio Caldara, la soprano ens canta  " Dati pace e crede a me", una delicada ària de Il più bel nome (El nom més bonic), Elissa (Isabel Cristina)

En el descans parlem amb ells, la Núria ens ensenya joiosa el seu bonic clavicèmbal , és de la seva propietat, el cuida molt i ella mateixa s'arregla les cordes si es trenquen. La viola de gamba del Peter és antiga i té al cap d'amunt un bonic detall de fusta que sembla tret de la proa d'un vaixell, la veu de la soprano Mireia ens acost als textos amb bona escola i dicció.

La núvia, Isabel Cristina

El nuvi, arxiducCarles d'Àustria

Aquests concerts de trenta minuts, cada tarda/nit tres audicions diferents,  ens mostren el que els organitzadors s'han proposat enguany, apropar la música de l'època del 1914 que els barcelonins en temps de setge per part de les tropes borbòniques, i altres esdeveniments bèl·lics mundials, com musica feta als camps de concentració, oient sense ester mai aliens a aquestes tràgiques situacions, per això els
                   "30 minuts de Música al Museu porta per subtítol "música, guerra i pau"

Si us animeu l'últim concert és el diumenge, 31 d'agost. Allí em trobareu 
Entrada a una sessió 7 €, a dues seguides 12 €..

  

Sembla mentida i pas a pas hem arribat a les escorrialles de les vacances. De fet, aquesta és la última setmana sencera i altres coses que vindran apunten ja el nas a veure si pico i m'enganxo. Aquest dimarts, si encara la fan, baixaré a veure la pel·lícula recomanada pel Rafel. Espero tenir relleu per poder deixar els nens. De les classes ja sabem el començament i també tinc un últim programa de viatget per Andalusia per acabar definitivament les vacances. Còrdova, Granada, Sierra Nevada i les Alpujarras com a plats forts. Sí, em passo l'estiu diguem-ne desterrada a Saifores però trobo escapatòries que em compensen. I quan sóc aquí, des de la meva talaia-balancí veig moltíssimes coses que m'interessen i llegeixo i escric tant com puc encara que no sigui tant com voldria. Ja arribarà la tardor i els dies en que ve de gust ser a casa. Ahir a la nit, aquí, va fer la tempesta de l'estiu; va ploure com si haguéssim de sortir en barca i després, malgrat els plàstics, tot el dia va ser un anar i venir de coixins assecant-se al sol. El que és aquest estiu, de la piscina n'hem fet poc ús i un jersei finet ha estat sempre a prop. A mi, que no m'agrada la calor, ja m'ha estat bé. És l'últim moment del sol de la tarda i tot, tan net, és preciós. Les orenetes encara no han marxat però aquest any n'hi ha molt poques.

PINTURA

SOROLLA

Pues señor, vistos vuestros lares, situados en la mansión de Sorolla, en Madrid, deciros que en nuestra ciudad de Barcelona, y sin necesidad de coger el Ave, hemos podido deleitarnos (como no podría ser otra cosa), con una exquisita exposición del maestro que lleva el Mediterráneo en las venas y el pincel. Todo y siendo una muestra variada y consistentemente preparada, no es una muestra extensa y digo esto, porque exponer a Sorolla, nunca lo será, puesto que, cuando uno lee que hizo una exposición con 450 cuadros, resultará siempre pequeña, sea dónde sea que se haga. Pero lo expuesto en CaixaForum, es de mucha calidad y te deja satisfecho. Pero es que exponer a Sorolla siempre resultará gratificante, porque es un artista/pintor de obra fresca, de pincelada amable, espontánea, agradecida y no se me mal interprete como términos peyorativos que en absoluto. 

 Su pincelada es hasta voluptuosa, por cómo envuelve a sus personajes, por cómo se mece entre las aguas, bajo la presión del sol, porque hay instantes que el color quema sobre la arena. Porque sus blancos ciegan y sus azules/verdosos nos atraen inevitablemente. Porque por más que se esfuerce en pintar el Cantábrico y mostrarlo embravecido  en aguas turbias o con neblina, no logra hacernos olvidar su Mediterráneo, nuestro Mediterráneo, bañando niños desnudos y madres aguardándolos con los brazos extendidos, esperando cubrirlos con blancas toallas. Sorolla te incita a pintar, porque llegas a creer que es fácil. Pero luego, sabiendo que lo ha logrado después de iniciar sus estudios artísticos a los quince años en la Escuela Oficial de las Bellas Artes, y que después de que se ha llegado a cansar del clasicismo y su alma de verdadero artista le pide dejarlo y emprender su propio camino, su estilo personal, aquel que desea pintar lo que sus ojos ven. Pero además, ves que aquella pincelada que tanto me atrae, es además, una pincelada segura y te das cuenta que además es rápida. Y piensas, ¡qué poco le debían durar las telas en el caballete! Y claro, entiendes que expusiese 450 obras en una sola exposición y en otra 150 obras. ¿Existe hoy en día alguien que pueda exponer tanta obra? Pintaba rápido, eso está más que claro, pero pintaba más que bien. Y siempre con el mismo nivel. Pintaba lo que veía, con pincelada “fácil” (ahora me río de mi desgraciado adjetivo), con pincelada segura, descargando el color exacto, el que cada cuadro requería. Impresionista sí, realista sí, costumbrista sí, apasionado también, pero por encima de todos los “ismos”, es y será SOROLLA CON MAYÚSCULAS.