divendres, 3 de juliol de 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

NORUEGA


Benvolguts amics, ja sóc al meu estimat Saifores gaudint de les delícies de la posada a punt de la casa i el jardí per l’estiu i com no, dels espais, del balancí, de la piscina etc. La marabunta familiar només es manifesta els caps de setmana perquè és època de colònies i comiats.

Ara també em barallo amb els problemes de cobertura de telefònica que no em deixen connectar-me a Internet de forma correcta i com seria d’esperar. Per això us demano paciència si no faig aportacions al bloc tan sovintejades com voldria. També hi ha una part, ho confesso d’ignorància meva dels truquets per fer que els meus diversos aparells: telèfons per connectar-me, màquina de fer fotos o tarja de les ja fetes, l’Ipad, facin la seva feina d’enviar-se, connectar-se, complementar-se i obeir-me. Què hi farem, és la tècnica i espero que ja l’aprendré. Espero amb candeletes la col·laboració de la Meri que està immersa bucejant i intentant classificar i endreçar una mica, en la paperassa que el meu germà i la seva síndrome de Diògenes ha arrossegat tota una vida, omplint carpetes, caixes, pisos sencers, espais d’emmagatzematge etc. (Estem descobrint cada cosa!). Ell entre tant segueix a la inòpia, més recuperats físicament però amb el cap ves a saber on. 

El viatge, ben aprofitat però com sempre, massa curt, m’ha agradat molt i m’ha recarregat les piles. Noruega és una país preciós i el tros que hem conegut una meravella. Hem tingut molt bons dies, inclús amb sol però amb un fred de “deunidò” (entre 3 i 7 graus) però res que no es pogués aguantar amb un anorak i sabates i mitjons adequats. 
 Això dels fiords, tot i que els havia buscat i vist per internet, amb postals, amb les guies i geogràficament sabia de què anava, ha estat una veritable sorpresa. Si no és a la realitat mai pots fer-te càrrec de les proporcions, de la limpidesa de l’aigua i dels jocs de llums que provoca, de la grandiositat de les muntanyes o roques que omplen el paisatge fins ben bé la vora de l’aigua i deixen, a penes algun cop, una mica d’espai pla on alguna cabana amb barqueta dona fe que algú s’hi refugia i hi va a descansar, a fer muntanyisme o a pescar.

Hem vist roques indescriptibles, mils de cataractes o sobreixidors del gel que es convertia en aigua perquè, malgrat tot, l’estiu semblava apuntar. 

I el més espatarrant, la Glacera de Jostedalsbreen,  la més gran de Noruega, de setanta km. de llarg i que té una superfície d’uns 800km.quadrats. Va ser una sorpresa que no esperava mentre pujàvem i pujàvem amb un autocar i cada cop anàvem trobant més neu fins que, finalment anàvem encaixonats entre parets de glaç de més de deu metres d’alçada, mentre se sentien murmuris de uauuuu, uauuuu, coll...ns,coll...ons de tan bèstia com era el camí (i el xofer impertèrrit amb mànegues de camisa girant el volant ara a la dreta i ara a l’esquerra com si anés per una autopista). L’arribada al cim on un mirador deixa veure una bona part de la glacera és d’infart. No sé explicar-ho però els colors, les sensacions, la transparència i alhora la boira, la llum, els forats al gel amb aquell blau que no s’assembla a res...fan-tàs-tic. Jo, sempre havia somiat en l’Antàrtida. Ara ja na no, en certa manera ja hi he estat o almenys ja he vist tot el que del món del gel i la neu em feia somniar per comprendre millor el meu món.


Un altra dia també ens vam trobar entre neu i neu, amb cabanes abandonades (tot l’hivern estan tancades les comunicacions i tot just havien netejat una carretera).
Era com les fotografies de l’Antàrtida. Un llac immens ben gelat i cataractes immòbils amb, uns trossets de terra coberts de líquens i molses d’uns colors que mai havia imaginat.


De cop, un riu furiós on els salmons fan la seva cursa cap a l’aparellament
















 i uns boscos com fets a posta pels trolls que semblen poder-los habitar.


 I en els llocs més càlids, verd inacabables d’avets, castanyers, pins... cases, totes de la mateixa mena en colors diferents i unes flors exuberants que donen fe de la necessitat d’alegria en mig de la pesantor que deu ser un hivern inacabable.

Unes carreters magnífiques, tos els espais cuidadíssims, sense ni un paper ni plàstic ENLLOC. Un país, en resem que era el més pobre d’Europa i que per la descoberta de petroli al Mar de Nord és el quart més ric del món. Una loteria que han sabut aprofitar al màxim invertint en el que és vertaderament important: en cultura. Cultura que es veu en tot, en l’estat de les carreteres, en el tracte de la gent, en la cura de tot, en l’educació dels nens, en la llibertat, en mil petits detalls que arriben a fer-te sentit avergonyit en algun moment per la diferència. Un país, que si no fos per l’unànime queixa dels estrangers que hi viuen (els que nosaltres hem conegut) de la falta de llum i del fred, i del fred i del fred de l’hivern, podria fer-nos dubtar de les estadístiques de soledat i suïcidis. En fi, complexitats, com arreu. Ara, per ells comença l’estiu; un acudit que ens van explicar: sí, sembla que enguany, l’estiu caurà en aquest cap de setmana.
Fins aviat, espero.




1 comentari:

marisa ha dit...

Bentornada! i com sempre feliç de veure què be que t'ho has passat. Gaudeix de la pau de Saifores que te l'has ben guanyada.