dimarts, 14 de juliol de 2015



Són les set del matí. Avui m'he llevat més d'hora perquè han de venir a netejar el jardí, endur-se les restes de la poda i altres minúcies que donen fe que els meus fills no acaben d'acabar res doncs els dies tenen un límit que no està d'acord amb les seves voluntats.. És un moment d'aquells que tant m'agraden: encara no se sap com serà el dia i tot sembla nou. El contorn de les coses és com un dibuix xinès, precís i ben delimitat i el frescor de l'herba ben regada ahir a la nit no deixa endevinar si també avui farà molta calor- em temo que sí però cal aprofitar aquest moment. 

Ara arriben els jardiners i les manobres d'entrada de la furgoneta em distreuen uns moments. De seguida m'acompanya el soroll d'abella gegant de la màquina de desbrossar i contemplo els seus moviments de formigues eficients, que van netejant els meus horitzons; és com quan la nostra primera rentavaixelles que feia molt soroll  i m'encantava sentit-lo mentre prenìem cafè i ella rentava els plats. A casa tothom dorm encara. Ja, entremig de les fulles dels arbres el sol s'està obrint pas com em temia.
Estic llegint un llibre de ciència ficció molt bo, en el qual el món sencer queda destruït i mor tothom excepte uns quants que ... bé això és el de menys, però està realment molt ben escrit i les descripcions de la soledat del món sense persones, tan bones que avui mentre encara era jo sola em semblava estar a dins del llibre. No cal dir que aquesta sensació ja s'ha esvaït i a penes sento el remor de la piscina en mig de la desbrossadora, la segadora i el bufador de fulles. Després d'aquests últims dies de Festes Majors i fonda al complet, ara aprofito per llegir i llegir tot el que he anat acumulant durant l'hivern que a penes si podia acabar amb el que el Borja ens anava anomenant.·Tota la vida això del llegir per a mi ha tingut una imatge: un trineu que corre i corre en mig de la neu fugint d'uns llops que l'encalcen i als quals van llençant tot el que tenen a mà per espantar-los. Suposo que ve d'una descripció al Gösta Berling de Selma Lagerlöf, barrejada amb alguna de Tolstoi o un altre escriptor rus. En aquesta mena de somni jo sóc un dels llops que pesco llibres i me'ls vaig empassant a mesura que puc mentre segueixo corrent per trobar-ne més. En Juli ho tenia molt clar i sabia que la única forma d'aconseguir que "parés quieta" era duent-me llibres i més llibres que jo devorava àvidament mentre es cremaven les sopes, la pols s'acumulava en els prestatges i els nens anaven fent de les seves. És una sensació que em fa venir salivera només de pensar-hi. Us deixo i me'n vaig a llegir amb el brunzir de les màquines de fons però que no m'afecten (és com quan sents plorar un nen petit i no és teu). Fins demà.

1 comentari:

Menjar a Cala Blanca ha dit...

És una de les grans tranquilitats de la vida aqueta de sentir un nadó plorant i saber del cert que a tu no et toca :-)