dilluns, 22 de juny de 2015

L'arpa i les seves vibracions, 388




                                    DON PASQUALE


Ahir tarda, última representació operística del meu torn d'enguany. Bonic final, amb un Dramma  buffo, que ens feu riure i passar unes hores agradables.
Música de Gaetano Donizetti (1797 - 1848) i llibret de Giovanni Ruffini. Quan Donizetti va composar Don Pasquale, ja gaudia de gran reputació com a compositor i, de les 66 operes que va escriure, aquesta fou  últim gran èxit. Encara avui segueix sent la més popular.
Don Pasquale   junt amb L'Elixir d'Amore, estan considerades no sols com les obres mestres còmiques de Donozetti, sinó també amb Il Barbiere di Siviglia (Giovannni Paisiello), les que constitueixen la terna de joies de l'opera còmica del segle XIX.
La trama és la típica d'un home gran i ric que vol casar-se amb una noia jove i guapa que està secretament promesa amb el seu nebot i de les artimanyes dels joves enamorats per obtenir el seu permís per festejar i deixar-lo amb un pam de nas.

Roberto de Candia, va cantar el rol de Don Pasquale, amb una bonica veu de baix, Pretyy Yende, en el paper de Norina va estar molt aplaudida, té una veu de soprano potent i ben modulada, nascuda a Sud Àfrica, mostra la gracia genètica  africana en els seus moviments  quan requereix ballar al temps que canta el seu rol. El seu enamorat Ernesto cantat per l' italià Antonino Siragusa,veu de tenor. Direcció d'escena Laurent Pelly que barreja un estil minimalista, barrejat amb tocs de molt color en  l'escena de les flors, caprici de la Norina i, amb el sostre de la casa ple d'estrelles lluminoses  en el final, quan Ernesto i Norina canten el duo d'amor "tornami a dir"  conegut arreu. Escenografia de Chantal Thomas.


És una Nova coproducció del Gran Teatre del Liceu, amb The Santa Fe Opera (New Mexico) i San Francisco Opera.

La nota trista la posaren tant a l'entrada com a la sortida el grup de treballadors del Liceu que junt amb els de l'Auditori ( acomodadors i gent de sala) que amb gran cridòria i xivarri de pitos,  reivindiquen unes contractacions dignes i uns salaris adequats). Situats drets davant la porta  del Liceu demanen suport i firmes. És  una vaga indefinida que porta varies setmanes. És donava un regust agre dolç entre els que entravem a divertir-nos i gaudir de la música i, ells reclamant una contractació no subrogada de misèria i un contracte fitxa. Els hi desitjo sort.
                                                                             


1 comentari:

m ha dit...

Com ens agraden els teus comentaris musicals!