dilluns, 12 de gener de 2015




Em feia reflexions sobre els blogs en general i el seu sentit, per una banda d'expressió pública i ganes de compartir temes, opinions, fets... amb els nostres lectors i el simple desig d'escriure encara que ningú , o pocs, ens llegeixin. Interiorment he arribat a la conclusió de sempre: escric perquè vull i quan vull i ningú no m'hi obliga. Però d'altra banda, l'esforç relatiu de condensar en un text curt du a buscar una projecció que no sé si tenim. Bé, en aquestes estava quan en un article al diari, de Joanna Bonet, llegeixo que una de les tendències socials de les xarxes són els "adorers", o sigui tots aquells que en un clic  diuen allò de m'agrada a l'ordinador. Es veu que uns dels més furiosos, poderosos o el que sigui són els devots dels ous Kinder. Sí, si, heu llegit bé. Arribat en aquest punt m'han fugit tots els dubtes, les vel·leïtats de si potser el Facebook, el You tube o la mare que els va matricular. Des d'aquí reivindico solemnement la meva decisió de seguir escrivint al bloc sobre el que em passi per la barretina  quan i on em sembli. El que avisa no és traïdor.

4 comentaris:

Rafel ha dit...

Bon dia, família, ja veig que avui va de reflexions sobre blogs i demes connexions via Internet. El dissabte vaig anar a la Filmo i vaig veure “Her”, El seu protagonista s’enamora d’un sistema operatiu amb veu de dona. Una faula inquietant dels signes del nostre temps. Realitat real i realitat virtual. El protagonista escriu cartes per a persones en una empresa de internet. Cartes d’amor, i d’altres tipus. Es un home solitari. Fins que es troba, per sorpresa parlant amb un nou sistema operatiu i acaba enamorant-se d’ella ja que te veu de dona i s’expressa com a tal. Parla amb ella a tot hora, pel carrer amb el mòbil, a casa o a la feina pel ordenador. Sempre amb el pinganillo a l’orella. Es possible enamorar-se d’aquests nous espais que ens permeten abocar-hi les nostres dèries, els nostres sentiments, les nostres ganes d’escriure, de comunicar-nos? Es veu que hi han persones que si i d’altres que no, que senzillament passant de fer-ho. El nostre blog n’és un exemple clar. Però no desisteixis. També es un sistema, un altre més, de sentir-se viu.

Maria Dolors Giral ha dit...

Gràcies pels ànims

Marta ha dit...

Jo et llegeixo i estic molt d'acord. A més és un exercici molt positiu, ajuda a pensar i a escriure millor, sempre hi han persones anònimes que hi passen. No s'ha de desistir.

Menjar a Cala Blanca ha dit...

Jo sempre hi sóc!!! I m'agrada :-)