TRESCA I VERDESCA 49

Ja soc aquí. He vist moltes coses i n'he après moltes. També he escrit a doll (això de la pau i el descans és la millor musa).
Com que avui no tinc gaire temps us envio una petita faula (deures de classe) que he escrit amb la inspiració posada a Doñana (per cert, fanàstic!)

Faula de les dunes

Era una vegada una petita planta que vivia a prop del mar. No era ni molt vistosa ni molt especial. Es podria dir que la única missió que tenia a la vida era la de viure. Com podia. Traient l’aliment de la sorra i sentint el vent en les fulles que movia, contenta, deixant-se acariciar i remullar pels esquitxos del mar. Els granets de sorra eren una mica molestos però no se’n queixava perquè la seva fortalesa era, precisament, la resistència mostrada a la sorra. Sense que s’adonés, al seu darrera s’anava formant una petita muntanya en forma d’onada diminuta. Però era tan petita que quan el vent bufava fort es desfeia, volant més enrere, fins que trobava un obstacle més gran que potser era una planta més grossa o un arbre, darrera el qual, tornava a passar el mateix: s'amuntegava la sorra. Només que aquets cop la muntanya, ben subjecta pels pins o les sabines, s’anava fent cada cop més gran. Tant que arribava a cobrir per complert aquells arbres. El pes d’aquella duna, pressionant pels costats, feia que la capa d’aigua del subsòl pugés amunt i humitegés l’interior de la nova muntanya. Allí dins havien quedat les llavors caigudes dels arbres que, amb l’aigua, començaven a brostar. Fins que tímidament, una petita planta treia fulles buscant el sol i el vent i començava de nou el miracle de la vida en una roda inacabable.
Podem ser plantetes que l‘únic que saben fer és oferir resistència a la sorra que les vol cobrir. O bé, ser capaços de percebre el vent del mar i el sol en nosaltres i sentir-nos créixer des de les arrels fins l’ultima fulla, gaudint del privilegi de l'existència, sabent que tot és necessari: el mar, la sorra, el vent, les llavors, la força i la feblesa, l'amor i el dolor.