dissabte, 16 de gener del 2010

QUIM MONZÓ I EL VIETNAM

Encara que amb retard sobre alguns de vosaltres, avui he visitat l’exposició sobre el Quim Monzó. He après moltes coses, jo el segueixo des de fa uns anys, però ignorava part dels començaments de la seva trajectòria. Em queda molt per llegir d’ell. Com que se’ m’ha tirat el temps a sobre… hi haig de tornar. Desconeixia la seva estada al Vietnam durant la guerra i les seves cròniques com a corresponsal. Per sort el món camina i quant al març del 1999, vaig visitar el país les coses ja havien millorat. Hanoi la capital del nord era una ciutat plena de vida, amb mes de 4.000000 habitants, amb centenars de bicicletes circulant amb tota anarquia, però sense cap accident. A l’Opera representaven Der Freischütz de Weber. El mausoleu de Ho-Chi-Minh, en la plaça de Ba Dinh on el 12/09/45, ell va proclamar la independència del Vietnam era de visita obligada, així com el Temple de la Literatura i al Temple de la Saviesa, actualment hi cursen estudis universitaris on abans estudiaven a Confuci. Orgull nacional els espectacles de marionetes sota l’aigua ( van venir a Barcelona pels jocs olímpics).

Amb un Toyota vam fer molts kilòmetres pel país i ens ensenyaren els objectius més bombardejats pels americans, com el pont de ferro Long Bien ara totalment refet. Així com la Badia de Halong on Jonson va ordenar els primers bombardeixos. Pels cineastes aquí es va rodar “Indochina” amb vistes meravelloses i la Catherine Deneuve com a protagonista.

Amb Airlines Vietnam vam volar fins a l’antiga Saigon, ara Ho-Chi- Minh. Allí trobem la Central de Correus, un edifici colonial francès així com la Catedral de Notre Dame d’estil neoromànic feta el 1877 amb rajoles vermelles, i també construïda en època francesa. Hotel Rex de gran luxe (hi prenc una cerveza a la terrassa), que va ser ocupat pels periodistas corresponsals de guerra i pel descans dels americans. Ara molts hi tornen per recordar-ho. Gran ciutat també i amb molt moviment.

La situació que jo vaig veure el 1999, era de convivència amb els dolars, sense oblidar les ferides, però acceptant el turisme com a camí de progrés. Val la pena detenir-se en el Palau d’Unificació, i visitar per sota els passadissos de molts kilòmetres on s’amagaven de dia el vietnamites, per sortir a la nit a destruir les avençades dels americans, tota una guerra de guerrilles. Tot el Palau em va recordar Rússia per la seva simbologia i la decoració vermella de catifes i parets, en la gespa del jardí tancs i restes d’avions, així com a ormeigs de guerra exposats com a trofeus .

Ja veieu avui per una estona Quim Monzo m’ha fet reviure el Vietnam, i per què no? aquest cuquet d’escriure jo també la meva crònica del viatge, això si com a turista amb els ulls molt oberts.

1 comentari: