GALICIA II
EMILIA PARDO BAZÁN
L'últim dia seguia plovent a bots i barrals i ens el van deixar lliure,
llavors va sortit la vena del lletraferit i mentre la majoria es quedaven a
l'hotel a fer la maleta, amb la Maria agafarem un taxi i cap A Coruña, on
buscarem la casa d' Emilia Pardo Bazán. El taxista ens va deixar a la plaça
Maria Pita i d'allí cap el carrer Rúa Tabernes 11, el vent ens va tombar i
trencar les barnilles del paraigua i es va quedar al terra tot esbatussat, Malole si em
llegeixes recordaràs el mateix episodi amb el teu a Boston i la mateixa mullena,
aquell dia també queia un gran xàfec. Emilia va viure en aquesta casa des dels
quatre anys, fins que els últims anys alternava estades amb Madrid on va morir el 1921. Des del 1956
l'edifici és compartit amb la Real Acadèmia Gallega, que adquireix el compromís
de obrir al públic la casa com a museu. Mobles, quadres, i un important
patrimoni bibliogràfic i documental són custodiats en aquesta Cidade Vella coruñesa. Érem els únics visitants
i el Manuel el noi que l'ensenya al dir-li que volia fer un treball sobre ella,
es va bolcar a donar-nos explicacions i més explicacions de tot... amb un
entusiasme que contagiava.
Nascuda el 1851, a la ciutat llavors de La Coruña, Emilia Pardo Bazán és una de les escriptores més importants de la literatura espanyola. D'esperit liberal, religiosa, feminista, comtessa..., en l'univers creatiu d'Emilia Pardo Bazan conviuen les seves contradiccions amb algunes de les posicions intel·lectuals més innovadores en el canvi de segle XIX al XX.
Visitar la casa és un plaer, plena de retrats familiar, el de la seva mare
Amalia de la Rúa, pintat per Sorolla, tot ell en tons negres, res a veure amb
els blancs lluminosos de la majoria de quadres seus. Altres retrats del seu
pare, de seu marit José Quiroga i del seu fill Jaime, que moriria al mateix
temps que el seu net també Jaime afusellats durant la guerra..
El seu despatx conservat intacte, és des d'ona redacta La Tribuna, novel·la sobre les cigarreres corunyeses. La cuestion palpitante, col·lecció
d'articles que, amb gran polèmica introdueix el naturalisme literari francès o Los Pazos de Ulloa, la seva novel·la més
estimada i popular. Ella porta a La Coruña les tertúlies culturals, en els seus
salons es discuteix la novel·la russa, de la igualtat entre l'home i la dona, i
es palpa el món de Marineda, el nom que va triar per denominar La Coruña.
Un vestit guardat en una vitrina dona fe de la seva feminitat i elegància, rebia als seus amics els dijous segons costums de l'època.
Em queden moltes més coses per explicar d'aquest museu , tapissos,
escultures, daurats, vaixella, però avui tanco aquí.
Al sortir comentem, faltaria més, que nosaltres tenim la nostre Clementina
Arderiu, mes o menys de la mateixa època, 1889 - 1976 i, Caterina Albert 1869 -
1966, per cert Mª Dolors, per quant el viatge a l'Escala per veure la seva
casa?
