dimarts, 25 d’octubre de 2016

L'arpa i les seves vibracions, 437


MACBETH

Última representació de la temporada, de l’òpera de Verdi, Macbeth al Liceu. Tenia curiositat per veure-la ja que l’escenografia  en blanc i negre, creació de Christof Loy, havia suscitat molta controvèrsia. D’entrada he de dir-vos que em va agradar molt.
Sobre el text de Shakespeare, Verdi escriu una música adient a la trama  de la vida i mort del rei d’Escòcia i de la seva pèrfida dona Lady Macbecth. Argument conegut per tothom. Obra mestre pel que fa al retrat psicològic dels protagonistes.
Primeríssimes veus les  del baríton Ludovic Tézier  -el francès de moda - i Martina Serafin, vienesa, tots dos debutants en els papers de Macbeth i Lady Macbeth, gran repertori de la resta d’ actors.
El milanès Giampaolo Bisanti, s’encarrega de dirigir la Simfònica del Liceu en aquesta producció que arriba, exquisidament muntada des de Ginebra
Cristof Loy , novament va a la recerca d’una experiència emocional, amb un muntatge espectacular i surrealista. La posada en escena, molt psicologista, converteix el Castell escocès de Cawdor en un espai atemporal. En aquest sentit, l’escenografia resulta molt cinematogràfica, amb  predomini dels blancs i negres, que accentua la intensitat dramàtica, això és, la por, l’angoixa i l’ambició.

Òpera en quatre actes amb llibret de Francesco Maria Piave que es va estrenar a Florència el 1847 i que va arribar l’any següent al Liceu, on per cert, es va representar durant tres temporades consecutives, si bé desprès va quedar oblidada.
Pel que fa a la partitura, la producció que es veu al Liceu, escull la revisada del 1865, però amb el mateix final que va compondre Verdi. La raó  és que Loy no desitjava un final triomfal, no li agradava que la representació acabés amb el cor de la victòria, sinó amb la mort de Macbeth, això és, amb el castic a l’ambició i la falta d’escrúpols. Loy, creador incansable, present, actualment, en els principals teatres d’òpera, es distingeix per les escenografies pures i despullades; vol commoure amb la simplicitat.
Visions de Macbeth dels personatges  que ha fet matar.
Val a dir que ho assoleix. El diumenge a la tarda després de veure els quatre actes i amb dos descansos intermedis, amb una durada de tres hores i vint minuts, que no es va fer gens llarga, sortirem  comentant l’èxit d’aquesta versió musical i escenogràfica.

Christof Loy