divendres, 14 d’octubre de 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA- Per CASTELLA-7


Dia 7 (crec, perquè ja començo a perdre el sentit del temps)





 Esmorzem a l'hotel i quan sortim ja plou. Ho sabíem, però  malgrat les nostres previsions la pluja pot més que nosaltres i quedem com uns ànecs, camí de la catedral. Entrem regalimant i traient fum pe+r l'evaporació. Veiem amb calma la catedral nova, una més, que no entusiasma i a l'entrar al que era la vella, Quína diferència! aquesta sí que és maca i té mil detalls preciosos. Quina mania de voler sempre  allò més nou. També és veritat que devia fer-se perquè en la vella no hi cabien. En la vella m'ha agradat l'estructura, els quadros, mil detalls, és propera  càlida. Decididament és la que més m'agrada.
 Al sortir volem agafar un trenet d'aquest que fan un recorregut turístic. Tothom ens diu que sí, que sempre surt però vés per on, no hi ha ni senyals. I , malgrat que ja no plou, entrem a esperar en un bar i fem el segon esmorzar de xocolata amb xurros (justificadíssim per la mullena que duem encara a sobre ). Vist que el tren no ve ens en anem pel nostre propi peu a voltar per barri. El primer de tot més aviat solitaris, somniant que som estudiants en cerca de coneixements però efectivament "quo+a em veia a la biblioteca i amb la sapiència entrant-me en devessall per tots els porus... I és clar no podem tampoc trobar "la ranita" que hi ha en un raconet i és tradició buscarla. Però a fora, hi ha un gitano venent clauers en forma de granoteta que rauca i encén un llumet quan l'apretes. Li'n compro una al Jordi que és qui em va explicar aquesta tradició, per les claus de la seva nova casa. I per mi un altre que convertiré en imant per la cole de la nevera.



Seguim pel barri: Patio de Escuelas Menors, preciós i que acaben de restaurar. A dins hi ha l'anomenat Cielo de Salamanca, una pintura del s. XV amb temes astrològics i astronòmics que, com és costum, no podem veure perquè és tancat. Tot el barri té un aire molt senyorial , ben conservat i de molta tradició. Hi ha gran quantitat de cases senyorials i inclús les botigues es mantenen tal com eren, no com en altres ciutats que jo em sé.

Tot fent el turista arribem a la Plaça Major que és realment solemne. Dinem al costat mateix sopa castellana (hi tenen un punt encertadíssim), peix coníssim i flam (en realitat púding) de la casa.
El cafè a la Plaça, xerrant, veient passar gent i comentant... ara fa un dia esplèndid.
Tornem a la Catedral per si el del tren s'ha animat però no; i tornem a l'hotel tot passejant.
I llavors, mirant un mapa veiem : Vitigudino. Com? Algú hi ha estat mai? Ràpidament, camioneta i cap a Vitigudino a veure què. Arribar i moldre: vista l'església, si fa no fa com totes, rés més que ens cridi l'atenció. I com que hi anàvem a berenar, entrem en un bar on tots els éssers vius hi estàn concentrats. Joves i jovenes  fent l'aprenentatge de la vida adulta : bevent i jugant al parchís o a cartes. I un cop ja tot vist (els de cadira de rodes i els seus cuidadors són a casa tancats), girem cua i tornem a Salamanca. Per sort, el panorama de la tarda que cau i de la immensitat dels camps de blat ens retorna la fe en el gènere humà.

Sopem a l'hotel, de cosetes: croquetetes, patatetes fregides, amanidetes... i iogurets que són una mena d'esborra pecats de gula.
I llavors, els nostres homes, els dos valents i aguerrits companys ens volen mostrar l seva suite. Es veu que l'hotel era molt ple i van acomodar a la nostra "parella de fet", en la suite nupcial (o el picadero de luxe). A dalt de tot, on ningú trenqui la pau, tot blanc i flonjo, coixins, molts coixins, un d'ells amb plomes blanques tot al voltant, llums tamisats, cortinatges... heu vist mai algun reportatge d'una casa de nobles de centre-europa dels que publica l'Hola? doncs així, indescriptible. Només hi faltava un llum de negrito subjectant un fanal i un paó a la terrassa.
 Això sí, amb una vista admirable sobre la ciutat il·luminada. Però jo em pregunto si en moments així el que et preocupa és la vista exterior. Crec que amb la interior, molt interior, en tens prou. I pensar que durant aquells tres dies els nostres homes van gaudir d'aquell privilegi i en aquest escenari fastuós només se sentien els roncs d'un que dormia i la llumeta de l'ordinador on l'altre pastanaga informava els milers de fotos que havia fet durant el dia! Vaja, que n'hi havia per cridar els Mossos si n'hi haguéssin hagut. I nosaltres, les senyores, als baixos fons. Li direm a la nostra alcaldessa perquè els notifiqui el que val una pinta.

                                                                                                 Continuarà


3 comentaris:

Maria Teresa ha dit...

Aprofito el que escrius ja que properament amb un viatge cultural de l'Imserso, anirè a Salamanca i els voltants.

marisa ha dit...

Avui tocava l'endevinalla: A quin lloc ens hi trobem? Fins que gairebé no s'acaba la crònica no surt el nom de Salamanca! Sort que ja ho conec i m'he situat deseguida. "Estupenda" i divertida com sempre.

marisa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.