dimarts, 18 d’octubre de 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA-Castella 8

Puntualitzacions- I com vols, Marisa que hi hagi endevinalla sinó sabia ni en quin dia estava ? Com que per les presses hi havia moltes equivocacions l'endevinalla podia ser entendre el que volia dir.
Ah i dius que fins el final del viatge no surt Salamanca? És clar, no escriuré sobre ella abans d'anar-hi. I de final, res, que encara queden molts dies.(la veritat és que començo a estar tipa de tanta rememoració passada però em va bé per anar preparant l'album que sempre acabo fent).

14-IX    dia del pas de l'Equador del viatge, o sigui dia 8è

De Salamanca a Ciudad Rodrigo i acabar a Zamora

Adéu Salamanca, la bella que la bèstia té una mica embolicada i tapada amb lones que amaguen les reconstruccions  en curs. No hi havia estat mai i puc tornar-hi en qualsevol moment perquè tinc la impressió de saber el que i ha però, de fet, no haver visitat més que poquíssima cosa. La maleïda pluja  ens va fer perdre molt de temps. També és veritat que viatjar en grup fa que el temps no s'estiri de la mateixa manera que quan hi vas sol. Però té altres avantatges, tot s'ha de dir.
Sortim d'hora amb el dia molt ennuvolat i fresc però amb sol que empeny els núvols a veure qui pot més. El que aconsegueix són unes ombres movedisses sobre els camps immensos que em fan enyorar aturades impossibles per fer fotografies. Però les tinc a dins i les veig encara que no us les pugui ensenyar.
Una petita mostra-

Arribem a Ciudad Rodrigo que ja d'entrada té molt bona pinta. Visitem la catedral que és molt curiosa i diferent de totes. Al Claustre els capitells són ben originals. També el cor amb una silleria  només amb animals . Tot plegat és una  barreja de romànic, gòtic i manuelí (influència portuguesa de proximitat i aliances reials). La portalada d'entrada s'assembla molt al Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostela.



A la mateixa plaça de la Catedral ens trobem amb na cosa curiosa : el Museo del orinal que, naturalment anem a veure tot seguit. Doncs poca broma perquè està molt bé. És una magnífica col·lecció que constitueix una història de la ceràmica europea durant molts segles (sobretot d'Anglaterra), de costums, en fi, un aspecte poc habitual però totalment seriós i molt interessant. És una col·lecció particular llegada a la ciutat pel qui la va fer (un d'allí, un personatge pintoresc que es disfressava amb un vestit recobert de monedes de pesseta com aquells bojos anglesos dels botons de nàcre i a qui anomenaven "el peseto", casat amb una anglesa).
A més a més, en aquest mateix museu veiem una exposició temporal sobre Cervantes interessantíssima i amb unes peces, gravats, edicions etc. excepcionals. I encara més : una altra exposició d'aparells d'investigació científica (Aude sapere ), antics i preciosos. Una visita realment ben aprofitada. 
               Fa un fred de mil dimonis i això ens ha obert la gana o sigui cap a la Plaça major a La Artesa on mengem molt bé. Em tenen obsessionada els pans, una obra d'art. 

El cafè el prenem a la Plaça, al sol que poc escalfa i després sortim cap a Zamora amb alguna aturada tècnica en els amples camps de la Castella del blat. L'any que ve serà una anyada pels pans de la que se'n parlarà i nosaltres ben satisfets per la nostra contribució.
A Zamora ens espera un hotel magnífic, acabat d'estrenar i moderníssim. Sortim a fer una passejada i ara els muscles del panxó de les cames em fan mal només de recordar la pujada vertiginosa que ens duu al centre. Passegem pel carrer comercial cercant un lloc per sopar i fent una ullada per si demà ens convé comprar alguna cosa. Avui ja hem entrat en una llibreria d'aquelles que són com un penja i despenja. El llibreter estava pràcticament colgat de llibres i més llibres que ni sabia el que tenia, però havia descobert internet i tot ho venia així. Se li farà un cul que no crec que passi per l'estret passadís que li queda entre les piles de llibres. 
Sopem en una mena de bar ple de gom a gom de gent jove i velles empingorotades que van a passar la tarda jugant a cartes. Sorprenentment el menjar és força bo encara que amb els postres tenim un disgust ja que les torrijas que finalment hem trobat després de cercar-les infructuosament des del primer dia, resulten ser una cosa pastosa i dolça a morir, fastigoses. Com que la Mercè ja no podia més de caminar el Jaume ha anat a buscar la camio per recollir-nos al final del carrer, en una avinguda. Al cap de mil hores, ja a punt de convertir-nos en estàtues de gel una trucada ens allibera i agafem un taxi. El Jaume està perdut en la immensa mar blava. Fem gran conversa amb el taxista, jove (no tant, però) i molt polititzat  i que coneix perfectament tot el que passa i ha passat amb la política del país (el nostre i el seu). Bona nit i tapa't que fa molt fred.