dimecres, 17 de febrer de 2016

L'arpa i les seves vibracions, 409

( Entro de nou l'apunt al bloc, ja que l'anterior es va resistir a entrar correctament. Avui puc incloure les fotos)


SHAKESPEARE I MOLIÈRE

 Otel•lo de Shakespeare i l'Avar de Molière, son les dues obres de teatre que he vist últimament. Al Liceu i al Goya respectivament. Faig una petita ressenya, perquè trobo un cert paral•lelisme, entre el que ens descriuen un i l'altre autor , dels defectes humans i els costums del seu temps, que son també els nostres.


 Otel•lo drama intens sobre la manipulació de la gelosia i l'obsessió, Shakespeare el va escriure a les darreries del 1500. Ens parla del valent condottiero de pell fosca al servei de Venècia que governa l'illa de Xipre, que estima amb passió la dolça Desdèmona i de l'enveja maligna de l'oficial Jago. Otel•lo ple de gelosia acaba matant a la seva innocent esposa, pensant que li és infidel, i al descobrir-se la mentida que li ha fet creure Jago, es suïcida. Música de Verdi interpretada per l'orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida aquella nit per Philippe Auguin, amb Carl Tanner i María Katzarava, en el paper dels protagonistes i Ivan Inverardi en el de Jago.


La posada en escena, creació d'Andreas Kriegenburg, totalment impersonal en el temps, podia representar un camp de refugiats, un poble assetjat o el que cada u ens varem imaginar, molta gent vivint en un règim totalitari, vigilat i amb lo bo i dolent de tot grup humà. És una visió creativa, però angoixant, fosca, grisa en totes les escenes. En la seva estrena el 1887, Boito el llibretista la situa en l'època de l'esplendor del Ducat de Venècia, la decoració és rica i plena de llum. Tot un contrast amb Kriegenburg.



 l'Avar o l'Escola de la mentida ens parla de l'avarícia. Els personatges de Molière tot i que ja tenen tres-cents cinquanta anys de vida, ens són propers i reconeixibles. L'acció passa al segle XVII de la França aristocràtica.
 Direcció a càrrec de Josep Maria Mestres, que ens diu que l'avar és menyspreable però cau simpàtic, empatitza.
 Joan Pera explica en el programa de mà que en els seus 50 anys de vida teatral es permet la gosadia d'afrontar la interpretació d'un clàssic. No es vol quedar en l'arquetip i ha volgut construir el seu personatge des de la humanitat. S'ha llençat a representar a Harpagon corsecat per l'avarícia, la ira, l'esglai, la por, la concupiscència, el dolor i la passió; tot servit amb un fons de comicitat aspre i intemporal, sorgida de la crítica i la sàtira. No cal dir que broda el paper de l'avar i es posa el públic a la butxaca tot just sortir a l'escenari.
La resta d'actors els joves enamorats Elisa i Valeri, Mariana i Cleante, els criats i, els veterans Josep Minguell i Manel Dueso, cadascú en el seu paper, fan passar una bona tarda.

4 comentaris:

Maria Dolors Giral ha dit...

Suposo que una errata s'ha colat a la última frase, que hauria de ser : es neguen a fer-ho. Seria divertit saber qui i com "ens" neguen a fer-ho. Les fotos mateixes?, els de google?algun infiltrat contracatalanista i anti-teatrero?

Maria Dolors Giral ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Maria Dolors Giral ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Maria Dolors Giral ha dit...

El meu comentari crec que és culpa del Borja que ens ha contagiat a base de fer preguntes, preguntes, què, qui, com, perquè...i mil més.