dijous, 9 d’octubre de 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Dilluns 22


Esmorzem pernil de Trevélez per últim cop i marxem cap a la costa per una carretera estupenda que jo ja coneixia de quan vam ser a Almuñecar amb en Juli.
Estem en un paisatge que és el final del sac on ens hem mogut aquests dies. L’autovia no propicia les aturades i no ho fem fins arribar a Salobreña que no ens fa gaire el pes i tan sols mirem de passada.
A Castell de Ferro baixem i prenem un vermutet amb la corresponent tapa. La platja és àmplia i molt maca i comencem a veure plàstics i més plàstics dels hivernacles pioners que actualment són un horror de parracs informes.
Seguim costejant cap a Castillo de Baños. Tot és una llarguíssima platja però d’aquelles de pedres, en les que cal dur sabates. El dia és radiant i fa calor. Tot està tan sec que fins i tot els cactus estan pansits.
 Els pobles són un dipòsit de cadàvers immobiliaris. Tot està per vendre i com que la temporada turística plena ja ha acabat la impressió és de deixadesa. Especulació i braços més llargs que les mànegues que tots, culpables o no, estem pagant.
A La Ràbita, on hi ha una platja molt bona, els plàstics la converteixen en un Somorrostro.
Entrem a la província d’Almeria per Adra. Allí dinem, sense pena ni glòria en un bar, El refugio(el Club Nàutic, era tancat). Un dinar d’anar tirant sense alegries especials.
La línia de muntanyes està puntejada per torres de guaita i al costat de cada torre un poble.
Arribem a Laujar de Andara i al lloc on dormirem. Magnífic conjunt de casetes-habitació entre vegetació i arbres en un finca convertida en hotel. (Un flaix de record em du a Cape Cod on vam tastar les delícies de la vida dels rics tot menjant plàtans) Hi ha una enorme piscina, camp de tennis, cavalls, un estany amb ànecs, corrals amb gallines i ànecs pels nens... inclús una de les casetes, la més apartada està pensada per anar en família, amb un piscineta particular i lluny de les altres perquè els nens puguin fer el soroll que vulguin.

Passem la resta de la tarda descansant, llegint, passejant, piscina, fotos etc. O sigui fent el gos cadascú al seu aire.
Però avui és el dia de festa i la cuina és tancada (de reüll miro la cistella de benvinguda a veure quines fruites hi ha, per si de cas). Anem a la recerca dificultosa d’alguna cosa oberta; aquí ja no solament no és època turística sinó que no hi ha platja. Finalment, a Fondón trobem un lloc on la mestressa ens fa coses més o menys improvisades sota la direcció del marit que sembla el pare de la família Ulises del TBO i un fill atontolinat de les bombes. El vinet de la zona està prou bé i encara els queda algun gelat al fons de la nevera.
A la plaça hi ha una font molt maca que va deixar Carles III al 1710. De la resta de belleses i gràcies del poble, com que és negra nit i sense un ànima pels carrers, no veiem res del que deu tenir.


Dimarts 23

L’hotel aquest és magnífic, els llits enormes i còmodes, al bany tot funciona i les tovalloles són flonges i grans... recomanable i resulta que no és gens car. Bé, aquesta és una constant que ens ha sorprès agradablement al llarg de tot el viatge.

Esmorzem allí i després sortim a enfilar-nos de nou. Sortim de la vall d’Andaraix per Alcolea, Ugíjar i Cherino.i altre cop som al parc Natural de Sierra Nevada, passant pel port de La Ragua amb una vista bestial de boscos i barrancades. Un cop a dalt de tot, quan comença a veure’s l’altra banda i al final de la baixada, una plana immensa: El Marquesado del Zenete que és una mancomunitat d’Ajuntaments, antic senyoriu i  sub comarca de Guadix. El paisatge és absolutament diferent del que acabem de deixar. Cultius, plaques solars, pobles de plana.
A La Calahorra hi ha un Castell que sembla singula i que baixem a veure però només ho podem fer per fora doncs és tancat. És també un poble de puja i baixa. No hi ha gent pels carrers però m’hagués agradar comprovar com són les cames de les dones (als homes, tot i que podrien interessar-me més, no se’ls acostumen a veure).



Hoya de Guàdix, és com el Gran Cañón però no colorado sinó marró grisenc.
Guádix és un poble molt gran i important ja durant el Califat. Té una gran Catedral, una plaça Major tancada maca i sobretot, l’atracció turística de les coves-vivenda. Dinem en un lloc amb aspecte de Casino de poble, gran i força bé i després descansem (jo dormo i tot) en uns magnífics sofàs mentre esperem que sigui l’hora que ens han adjudicar per anar amb trenet cap a les Coves.

 

Ja les havia vist en el viatge amb en Juli. Ara, la veritat estan tan arreglades i s’han fet tan grans i modernes que semblen cases normals, patrocinades per Porcelanosa. N’hi ha que tenen fins a setze habitacions. Censades, són més de dues mil. La que nosaltres vam veure era molt més esquemàtica, més com devien ser antigament. No vull dir amb això que totes siguin com la que ens van ensenyar ara però suposo que les coses han canviat molt. Per contrast va ser molt interessant la visita al Centre d’informació de les coves. Allí sí que es veu com eren, les diferents estances, els estris, la ceràmica, els cistells, tot... molt ben posat i ben explicat.


L’anada amb el trenet només per nosaltres, molt divertida. Pujades i pujades altre cop però molt descansadament, saltant per l’empedrat.
Després, camioneta i camí i camí per una magnífica carretera que sembla autopista fins a Almeria. El panorama no cal que us l’expliqui, tots l’heu vist en les pel·lícules de l’Oest rodades allí. Espadats i roques. Sembla que en qualsevol moment sortiran els indis o esperes veure John Wayne a cavall “oteando” al lluny.
A Almeria l’Hotel té l’entrada per un carreró estret i la camio no pot arribar al Pàrquing malgrat maniobres disparatades amb els consells de tots, cap aquí, cap allí, para, para, més, més.... El Jaume, sempre ben disposat, la va a deixar en un altre lloc menys difícil.
Sortim a sopar i com que demà és el sant de la Mercè i vés a saber què ens depararà la vida, ens convida aquesta nit. Ens apalanquem en un lloc al costat mateix de l’hotel, un restaurant de tauletes al carrer, o sigui dels de més “quento” que realitat, i car, però sopem bé, a base de cloïses, musclos, peixos etc. Pernil no, no en volem.

L’hotel, correcte. He vist que hi ha tota una planta dedicada a residència geriàtrica. No sembla mala opció ( si ets d’Almeria és clar).
Castillo de Baños


 L'Oest  americà és al sud-est d'Espanya

1 comentari:

marisa ha dit...

oh, Provincetow i els seus afamats plàtans!