dimecres, 8 d’octubre de 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA


Dissabte 20

Jornada atípica, en part.
El matí el passem més o menys en remull al balneari per acabar apallissats per un bon massatge. I com que hem quedat molt dissipats i decandits anem tot seguit a dinar i després cap a l’hotel perquè vindrà una perruquera a pentinar-nos. És la cunyada de la tia de la sogra de la filla de la que ens vigilava al balneari mentre ens feia seguir i seguir amb la mullena, amb l’evident intenció que ens veiéssim com a polles mullades i tan fatals que s’imposés la pentinada final. Ha resultat ser la jove de l’interfecta, una nena que ha fet un curset de l’Inem i que no troba feina. L’hem animat força i donat idees. Ara ja podriem anar on fos de tan millorades com hem quedat. Llàstima que a Lanjarón les propostes són migrades.

El pla de la tarada és inconcret però tenim la sort que a les 8 surt una processó de la Verge dels Dolors i la Soledat i això ens procurarà entreteniment.
Ha estat el túnel del temps. Macers, autoritats civils, religioses i militars, el poble guarnit de forma indescriptible i nens encara més indescriptibles, músics etc i la Verge amb les seves millors gales i cara d’angúnia, dolor i soledat, qui en dóna més? El poble pla era un poema col·lectiu al que s’hi sumava la decoració dels aparadors de les botigues.
Un cop acabada ens hem instal·lat en un dels centenars de bars de pernil i tapeo (és impossible que a Trevélez i aledaños hi hàgi tants i tants porcs). I de postres un gelat artesà de debò, a un altre xiringuito del davant. I cap a l’hotel a veure un Montalbano en harmonia i a dormir.

Diumenge 21- Las Alpujarras

Dia de la magnificència de valls, espadats i muntanyes sorprenents i de bellesa gairebé escultòrica i salvatge. A Órgiva baixem a veure i fotografiar una sínia i a Pitres un record d’una carta de García Lorca parlant d’aquest poble. Detall nimi que han sabut convertir en entranyable memòria. Ai Federico, quant vas escriure i quant vas deixa sense que ni tu ho sabessis.
I cap a Soportújar sense deixar de pujar i pujar. De tant en quant voregem o entrem a poblets blancs i ara completament turístics, dedicats a la venda de mantes alpujarrenyes de fàbrica, xals fets a la Xina, catifes, jarapes, xorrades turístiques i cistelleria de margalló (no l’autèntica sinó la toros i coses així). També té molta requesta la mel, les melmelades de fruits boscans o no tant, l’oli extra, extra verge d’oliva tan pura com la Puríssima Concepció, el pa de figues i d’ametlles... Cada poble, Pitres, Portugos Campaneira, Capileira... intenta treure partit d’alguna petita singularitat, i amaga molts cops la real singularitat dels seus carrers en pendents arriscades i els racons simples amb una finestreta, un test de flors, una cortina realment antiga etc.


El paisatge és feréstec, primitiu, treballat pels elements o més ben dit castigat. Ja es veu que el món té milers d’anys. La carretera no s’atura, va amunt volent tocar el cel. Aquest paisatge abrupte i segur, terrible fins fa molt pocs anys, ha propiciat la creença en bruixes i personatges màgics que també hem vist representats a barullo (haberlas, hailas).
Pampaneira (sembla que el nom tan gallec ve de gallecs que van repoblar alguns d’aquests pobles), repenjat en la paret del Veleta és un poble força gran on trobem l’arquitectura típica de l’Alpujarra: cases de pedra encalades, amb les cobertes planes de pissarra i unes curioses xemeneies cilíndriques i amb barretet. Amb risc d’una lesió als turmells visitem els antics safareigs, curiosos perquè en comptes de ser d’una sola bassa són petits, com els normals però adossats. A la baixada descobrim i visitem un taller artesanal de teixit que m’agrada molt. M’he quedat amb les ganes de comparar-me alguna cosa, com ara un xal de llana i seda meravellós. Però la sensatesa ha primat i així m’estalvio la recança de moltes altres coses que també hagués comprat.
I més corbes i més grandiositat, finalment arribem a Trevélez –ull a l’accent!- la capital del pernil. És el poble més alt d’Espanya i crec que d’Europa. un poble tan gran que és el de baix, del mig i de dalt i nosaltres, turistes panolis ens quedem en del mig creient que és una tria ponderada. Sí, sí.. En aquest mig on hem deixat la camioneta no hi ha més que vivendes particulars i si volem dinar, com és de rigor, hem de baixar. Mare meva i quines baixades! els carrers semblen tobogans de pedra i t’has d’agafar a les parets. És impossible que els vells surtin de casa a caminar pel seu propi peu i menys amb un caminador o ja no parlem amb una cadira de rodes. Hi ha perill de la vida i no puc imaginar el que deu ser quan plou o hi ha gel o neva. Tots tancats a casa fins la primavera. Sans i estalvis però tremolant de cames, arribem a baix on hi ha tots els tallers i botigues d’embotits i pernils del món.
Primer diem que estem fluixos de la baixada i ens convé un refrigeri i després veiem que això ens ha produït una gana més que considerable. I allí és clar, vinga pernil i olives i això sí, una sopeta ressucitamorts, plats de resistència etc, etc, etc, el festí acostumat i tenim la barra de dir que trobem a faltar la verdureta i el menjar casolà.
I cap a Ca la Maruja a fornir-nos de cuixes, espatlletes, bosses d’Ibèric, formatges de cabra o d’ovella, xoriços i altres embotits.
Sort que ningú no es mareja perquè, com diu la saviesa popular, tot el que puja baixa i ara les corbes són de baixada i baixada i més baixada.
Ens aturem en un mirador a contemplar aquells paisatges en moviment i ara  foto fixa, preciosa. I més i més baixada fins que sembla que al final s’endevina el mar al lluny, mentre el sol va baixant també; però també ell ha de baixar tant que triga, i mentre tot es va enfosquint a poc a poc, les puntetes de les serres que ens envolten segueixen vermelles i enceses.
Arribem altre cop a Órgiva al costat de Lanjarón havent fet una volta complerta. Hem pujat per una banda de la Sierra Nevada i hem baixat per l’altra banda de l’ampla vall dels seus peus.
Estem tan tips que semblem una colla de bevedors de cervesa i per tirar avall el dinar ens entaulem de nou a prendre alguna cosa i xerrar una estona. Al cap i a la fi és diumenge i hem de descansar.
Després d’això tornem a Lanjarón on, avui sí, només sopem un iogur. Tinc la impressió que no voldré menjar en tres dies, absurd que mantindré almenys fins l’hora d’esmorzar de demà. M’adormo amb un Almax que es desfà a la meva boca.



1 comentari:

marisa ha dit...

M'has fet riure tant! És una crònica "estupendíssima". I em costa de creure que no t'hagis firat res.