DES DEL BALANCÍ

Enfilem ja la recta final abans del començament del curs escolar. Ens hem quedat la Glòria i jo amb els quatre adolescents, quatre, i la Mina que ens ha omplert l'estiu de riures, enrabiades i altres monades mentre han estat per aquí els seus pares; vaja quin element! Ara uns, ara d'altres i el més sovint molts alhora, hem anat passat els dies. Tots hem treballat molt en diferents menesters i amb molta jarana. Ara ja començo a tenir ganes d'una vida més tranqil·la. He llegit força i he vist pelis a l'ordinador, no he escrit i tampoc no tinc ganes de fer balanç. Crec que ha valgut la pena encara que no pugui lluir mostres concretes (alguna sí però no és rellevant). L'hivern serà temps de pair. Marxo a Itàlia divendres 13. Us podeu creure que el bitllet és força més econòmic perquè a la majoria de gent li fa por de volar aquest dia?

Demà baixo a Barcelona per acomiadar l'Iu que se'n va a viure a la República Dominicana. Tots aquests dies han estat una mena de comiat progressiu intentant convertir el fet en quelcom positiu malgrat la recança.

No us explico res d'especial. Hem collit avellanes i dintre de pocs dies comença la collita del raïm. M'agrada el meu paisatge; el proper i el més llunya. Aquests dies de plena saó és quan més romanitzat i civilitzat el trobo. Ahir, tornant per la carretera de les Ventoses, el moment en que es desplega el Baix Penedés amb tota la seva esplendor era emocionant.
  És l'hora daurada i els nens han marxat amb les bicis a fer les últimes corredisses d'orenetes o de rat-penats. Només se sent el soroll de l'aigua de la piscina i el cel, de daurat s'ha tornat plata. Són els últims vestigis de l'estiu.