AMB UN PEU FORA DEL BALANCÍ

                                       

 Collita de capvespre

Ahir al matí , escampada general. Ja vaig dinar sola. Era una sensació d'incredulitat, després de dos mesos d'enrenou. Però encara no s'ha acabat la cosa, jo demà he d'anar a B. a fer-me la tarja sanitària europea (potser podré fer-ho des del Vendrell), anar a tallar-me els cabells perquè em recordo la Medusa, comprar-me uns pantalons etc. Dimecres serem altre cop a  Saifo i divendres a primera hora del matí marxo a Itàlia.

Ja ha començat la verema i el soroll dels tractors i les portadores és la música de fons en el meu paisatge estimat. Avui no, perquè és diumenge i ha plogut força. Ara que ha sortit el sol per regalar-me una de els últimes hores daurades, sortiré a fer fotos i mullar-me les cames.

 Bufa, quin estiu! Però que consti que estic encantada i tot i que algun dia ha estat excessiu, en general m'agrada aquest desgavell. Tan sols cal no amoïnar-me de si hi haurà lloc per dormir o no, ja s'apanyaran i el meu està assegurat. I dels menjars altre tant. Sí, sí, m'agrada, però aquest any he escollit ser-hi , perdent, a canvi, la tranquil·litat necessària per escriure. Veurem com serà la tornada. De moment em sento lluny, lluny.

Ja que els profes ens abandonen, hem de mirar d'organitzar alguna cosa per aquest curs. No vull engorronir-me en el laisser faire, laissser passer, que la vida és un riu sense aturador i hem d'aprofitar les escorrialles. Per mi, queda en peu el cap de setmana de després de la Mercè. I per vosaltres, que?

I després de la collita, un verset per amanir, com el tomàquet que ja em fa venir salivera.

    

 Anem a collir avellanes

que la pluja ha fet baixar.

Se sent  pedra i no rasclet

i de cinc en mengem tres.

Després no volem sopar,

no ens queda ni un foradet!

Buscarem gana entre clofes

i no la sabrem trobar

Avellaneta, avellana

cistell ple i crostó de pa.