PRUNERA
A la tarda, el sol incendia la prunera, convertint-la en un arbre de foc.
dijous, 30 de juny del 2016
dimecres, 29 de juny del 2016
TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ
Palmera
Acabada de podar agita les palmes. Potser crida al desert
que enyora buscant la seva escalfor daurada.
dimarts, 28 de juny del 2016
TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ
Bacallà
Dels estenedors penja l’últim pantaló estès pels nens. Sembla un bacallà ofegat
dilluns, 27 de juny del 2016
dissabte, 25 de juny del 2016
LA TRESCA I LA VERDESCA
AVÍS PER A NAVEGANTS: A partir d'ara i fins a ou avís la Tresc es dirà :TRESCADES AL MEU JARDÍ. i seran petits comentaris d'aquesta actualitat (en principi i sense que es pgui reclamar si algun dia es varia el format. També s'avisa que hi pot haver problemes de connexió i llavors no sortirà res. Si és per mi, procuraré fer-ho cada dia.
dijous, 23 de juny del 2016
dilluns, 20 de juny del 2016
LA TRESCA I LA VERDESCA
és pràcticament igual a un del tres que tinc a Sant Julià.
Ja som a les rebaixes d'estiu.
Les meves. Dimecres me'n vaig a Saifores i encara que amb alguna escapadeta ja seré allí almenys per dos mesos. Penso baixar cada dimarts per anar a classe i segons estigui el panorama allargar una mica abans o després. Però això ho dic ara; després ja sé que m'agafa la saiforitis que és aquella mena d'engorroniment que paralitza segons quines activitats i al contrari de les malaltíes corrents, aquesta és molt satisfactòria. Segurament pecaminosa, olé. Aquests dies faig neteges furioses per deixar la casa ordenada i a punt i continuaré amb el mateix panorama a Saifores, uns quants dies, fins que tot brilli com en la casa de Rembrand que em va impressionar molt quan la vaig visitar. Sembla mentida, tot i ser una casa perfectament instal·lada la quantitat de coses que m'enduc: la roba d'estiu, el "recado de escribir", la máquina de cosir que allí no s'atura mai, els llibres que penso llegir (per cert, em sembla que tornaré a llegir l'Ulises perquè després de les referències constants del Borja en comptes de recordar-lo el que em passa és que tinc la sensació que no recordo res. Deu ser la "memopausa" dels vuitanta anys ). Em caldria un "mundo" per ficar-ho tot, tal com feien els meus avis. Després d'aquests prolegòmens espero poder-me connectar a Internet de tant en tant i explicar-vos aquelles aventures meves tan apassionants amb els ocells, els dragonets, els mosquits tigre i tots els animalons que poblen la meva selva saiforina. Escriuré, segur, perquè ara mateix, mentre ho faig ja us trobo a faltar encara que enguany no hagi estat gaire prolífica. Ja diuen que a la vellesa no cal córrer, però jo això no m'ho acabo de creure perquè és l'únic remei que ens queda per arribar a fer encara alguna cosa. Però no ens posem nostàlgics que ens falten molt pocs dies per tenir un disgust de debò, em temo, i amb això sí que potser prendrem mal. Veurem... que no ens caigui el "mundo" a sobre.dimarts, 14 de juny del 2016
LA TRESCA I LA VERDESCA
Fixeu-vos: uns amb cara de no saber de què va, els altres a la boira, uns altres perduts cap al fons i els altres tan lluny que ni se'ls veu. Una perfecta metàfora de la societat.
Estem ja completament immersos en la batalla de les urnes. Encara que no ho vulguem i encara que ens fem els desentesos. Inclús els diaris van aquests dies més prims del compte, segurament per la poca confiança que ens causen les enquestes i la facúndia dels caps de llista o els llestos sense cap. Ús heu fixat que CAP dels caps enlloc no ens ha explicat què és realment el que preten? quin és el seu programa, vaja. Serà que això no els importa? Creuen que a nosaltres tampoc no ens importa? Volen que es voti segons la impressió que ens fan? Doncs vaja, perquè impressió sí que ens fan! Un memo, un figurí, un llestet passat de rosca i un que fa la rosca són les nostres opcions? Devem ser molt idiotes o molt maquiavèlics quan ni tan sols poden parlar clarament de la por que els fem. Tan poc els importem de debò ( sí, ja sé que com a votants i per tant generadors de prebendes ens tenen en compte) ? Ai Senyor i tots amb aquests pels sense esquilar!
dijous, 9 de juny del 2016
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
dimecres, 8 de juny del 2016
LA TRESCA I LA VERDESCA
En les presents circumstàncies m'és fàcil fer aquest gest. Sempre és un consol.
Entre celebracions i les seves conseqüents feines, l'escriptura i les seves conseqüents correccions, passo els dies, ara aquí, ara allí, intentant refer el meu malparat físic que, ell sí, nota la dècada prodigiosa en que ha entrat. Vull dir que vaig de metge en metge i sembla que va sortint l'aigua clara. Tinc una trocanteritis que és de les pitjors coses que es poden tenir si vius en un duplex com servidora de vostès i en una ciutat de pujades i baixades com la nostra. Quan el meu pobre ditet petit, contràriament al primer diagnòstic, sí que està trencat i no acaba de decidir-se a no topar amb tot el que em rodeja. Però a banda de prendre'm els medicaments receptats (us en faig franc dels seus inconvenients) he decidit continuar com ara i fer el que pugui i quan pugui sense amoïnar-me excessivament. Mare Natura és molt sàvia i no hi ha mal que cent anys duri. Ja sabeu que sóc optimista de mena.
Llegeixo avui que en una enquesta sobre la ciutat, la majoria creu que la ciutat millorarà. I malgrat el meu optimisme, penso si no serà perquè tot va tan malament que és impossible que no millori. Ai mare, quin embolic! i espera , que dijous comença la campanya de les eleccions.
dilluns, 6 de juny del 2016
MALESTAR GENERALITZAT
S’ha estes un malestar generalitzat dins la
societat catalana, provinent dels últims esdeveniments a Barcelona. A començat
al barri de Gracia, on uns okupes tenen potes amunt tot el barri, perquè els hi
han tret el seu ateneu particular. I se senten recolzats per les declaracions
de la Cup que ha dit que tota segona bevenda es okupa-ble. Aquestes son idees
que ja no es porten, son massa velles. Son radicals, injustes i sols busquen
l’enfrontament. No tothom que te una segona casa es ric. I aquesta Cup, es la
que es nega a donar el vist i plau als pressupostos del Govern Català, els més
socials, tot i havent-hi inclòs esmenes, amb la qual cosa es posa en perill el
Procés.
I mentre tant, a Barcelona, l’alcaldessa de la
ciutat, Ada Colau, en pocs dies a passat, de criticar a Xavier Trias, per haver
pagat amb diners públics el lloguer del okupes i després, a intentat comprar el
local per l’Ajuntament i deixar que el continuïn ocupant-lo (sembla increïble
que es pugui canviar de parer en tant poques hores). També l’alcaldessa s’ha
mostrat incapaç de seure’s a negociar amb els treballadors (carregats de raó)
de TMB i les vagues del metro i autobusos continuaran en marxa.
Amb una setmana i mitja la nostra societat s’ha
sentit capgirada per uns brètols que no saben fer política, no saben governar,
sols saben derruir-o tot. Gent que sols saben cridar consignes darrera les
pancartes. Gent que te la cultura assembleària i encara no han entès que fer
política es un altre cosa i que els radicalismes no porten en lloc. I que el
caos no es el que convé al nostre Procés.
Jo diria que estem pagant les conseqüències del
nostre desencís per la classe política que teníem i vàrem voler eliminar-los,
fent-los fora del poder que tenien, en les passades eleccions. Aquest malestar,
be a demostrar que l’ascens, tant dels cupaires
com de l’Ada Colau, no va ser perquè tothom combregués amb les seves ideologies
i propostes, sinó per les ganes de voler un canvi. I ara estem pagant les
conseqüències. Certament, no tinc la solució a tot aquest desgavell, i jo soc
el primer en estar decebut per cóm han anat les coses. Esperava realment un
canvi a millor, amb gent amb noves idees, assenyada, que donés una lliçó a la
classe política o casta, com l’hi diuen ara. Però no ha estat així. Perquè ens
costa tant fer ben fetes les coses?
El que si es cert, es que es evident, que així no
podem continuar.
I ve a la meva memòria aquella cançó d’en Lluis
Llach: “No es això companys, no es això…”
dijous, 2 de juny del 2016
L'arpa i les seves vibracions, 421
Dels tres compositors romàntics més coneguts, Rossini, Doniceti i Bellini, aquest últim, és el compositor de l' òpera que s'ha vist a Barcelona.
La tragèdia lírica en
dos actes de Vicenzo Bellini, amb text del llibretista Felice Romani, fou
estrenada al Teatre La Fenice de Venècia el 1830 amb gran èxit. Es tracta d'una
versió de la història dels dos cèlebres amants de la literatura europea: Romeu
i Julieta, basada en fonts italianes de Luigi da Porto i Matteo Bandello que situaven
el drama a Verona. Posteriorment Shakespeare escriuria novament un Romeu i
Julieta.
Els amants pertanyen
a dues famílies nobles de Verona, els Capuletos i els Montescos, enfrontades no
per lluites de poder a la ciutat, sinó per la seva pertinença als dos grans
bàndols polítics medievals, els güell i els gibel·lins, fet que converteix
aquest enfrontament en més radical.
( Ja veieu que a
traves dels segles, la història es repeteix, no hi ha res de nou sobre la terra)
Ekaterina Siurina,
soprano russa, debutava en el paper de
Giuletta. Tot un goig sentir-la, i Silvia Tro Santafé, en el paper masculí
de Romeo. Silvia nascuda a València, és
considerada una de les mezzosopranos espanyoles més conegudes. Altres cantants
Marco Spotti en Capellio, Antonio Siragusa en Tebaldo i Simón Orfila en Lorenzo,
aplaudits en els seus rols.
L' escenografia a càrrec
de Vicent Lemaire, quasi minimalista, on els
jocs de llums reflectien i acompanyaven
els sentiments dels enamorats; sofriment, reclusió dins el castell, intimitat,
estimació i desolació davant la mort. Una incògnita en aquesta coreografia, a l'habitació
austera, on està reclosa Giulietta, no hi ha cap moble, sols una pica blanca de
lavabo, clavada a la paret a bastant alçada, on en el moment de cantar l'ària,
s'enfila d'un saltiró amb molta dificultat, va descalça, posa els dos peus a
dins i, situada d'esquena al públic, canta l'ària meravellosament. Ningú de la
nostra colla, va saber trobar-li el sentit . Si algun dia descobriu que ens vol dir Lemaire amb aquest estri
penjat a la paret, us ho agraírem.
El vestuari i
figurinisme del francès Christian
Lacroix, ens diuen que vol revelar l'interior ocult i fràgil dels personatges,
cosa que assoleix. Giuletta descalça sempre i amb un vestit curt de gasa
blanca, és la imatge de la petitesa física i anímica al mateix temps. Els
vestits del cor de dones, són alegres, exageradament acolorits, com si
volguessin evocar les disfresses dels carnavals de Venècia, que contrasta
amb la foscor de la indumentària
del cor masculí.
L'última representació
d' I CAPULETI E I MONTECCHI al Liceu, va ser l'any 1985.
Ahir, una gran nit de
música al nostre Liceu, al cap de 31 anys el geni de Bellini ens ha fet sentir
un xic romàntics.
dimecres, 1 de juny del 2016
Amb aquest sistema de celebrar l'aniversari amb cada grup diferent d'amics, sembla que ja tingui 240 anys i seguiré encara per uns quants dies. És l'avantatge de tenir molts amics. També veig molt clarament els diferents tipus de persones que m'envolten i de quina manera em relaciono amb ells. Però sempre hi ha el fil continuat de l'amistat que tot ho lliga. A mi, això de fer anys i celebrar-ho crec que m'empeny a seguir i a no pensar sinó en tot allò bo que encara puc esperar. Tot positiu. A celebrar, doncs ! Potser així, sense aturador arribaré als cent anys i els meus fills podran organitzar una festa a l'estil de la pel·lícula Mamà cumple cien años que sempre han desitjar reproduir.
I prou de parlar d'aquest tema que deveu ja tenir avorrit.
dimarts, 31 de maig del 2016
CINE Y POLITICA
EL CASO EDWARD DMYTRYK
(y III)
El
caso de Edward Dmytryk en el proceso conocido como la “Caza de brujas”, llevado
a cabo por el senador ultraconservador MacCarthy con el Comité de Actividades
Antiamericanas, tuvo mucha repercusión, incluso años después, a finales de los
ochentas en nuestra ciudad durante el Festival de Cine de Barcelona.
Dmytryk,
ya en los años cuarenta era considerado uno de los jóvenes valores de la
cinematografía americana, con obras de grueso calibre como: “Historia de un
detective” (1944), “Venganza” (1945) un film antifascista. Algunos de sus films
enmarcados dentro del llamado “Cine Negro”, dando un punto de vista
comprometido con los problemas de la sociedad americana.
Edward
Dmytryk, fue llamado a declarar ante el Comité en 1947. Formó parte del grupo
de los “Diez de Hollywood”. Ante la insistencia de que diese nombres, se negó
rotundamente a darlos, costándole meses de prisión por desacato. Se exilió a
Inglaterra, regresando a EEUU para renovar el pasaporte y en 1951, acepta
colaborar con el Comité, ante la imposibilidad de trabajar. Es en ese momento
cuando facilita 26 nombres de compañeros de trabajo y amigos “comunistas”,
recuperando así la posibilidad de volver a trabajar en Hollywood. A partir de
ahí, el tema de la culpabilidad se hallará presente, más o menos veladamente en
sus siguientes films.
En
julio de 1988 los organizadores del Festival de Cine de Barcelona, convocan una
rueda de prensa en homenaje a los perseguidos por el macartismo. Asistirán John
Berry, Daniel Taradesh, Rosana Revueltas, Jules Dassin, Walter Bernstein. Las
intervenciones se sucedieron con una cierta tranquilidad, hasta el momento en
que apareció Edward Dmytryk con la intención de intervenir también, pero todos
lo entendieron como un insulto personal, el hecho de que estuviera allí, por lo
que el moderador Román Gubern, suprimió el derecho a su intervención.
Terminando con el abandono de algunos de los presentes. Las heridas aun seguían
abiertas.
dilluns, 30 de maig del 2016
LA TRESCA I LA VERDESCA
Ahir de nou una altra festa, aquest cop amb la família com sabeu. Cinquanta que es van convertir en cinquanta un perquè va venir d'Irlanda l'Iu. Podeu imaginar que va ser un dia de gran goig per mi i crec que també per tots els que hi eren. La Blanca es va superar amb les seves exquisideses culinàres, el temps, que per unes hores ens va inquietar amb el vent, finalment el va esbandir per major lluïment de la diada. La recollida final, a càrrec dels fills i néts ràpida i dissimulada...total, tot perfecte i jo satisfeta, no sols pel motiu (vuitanta aclaparen una mica) sinó també per tots els detalls que ens van acompanyar. Un dia rodó, com els vuitanta que enceto amb il·lusió i que penso seguir en companyía dels meus: família i amics. Us estimo a tots, moltes gràcies per seguir amb mi.
dijous, 26 de maig del 2016
LA TRESCA I LA VERDESCA
AVÍS per a blogaires i navegants:
En aquesta foto sí que he quedat bé.
La publicació d'ahir i els comentaris a la festa poden induir a la confusió. El meu aniversari és diumenge 29. Quedi dit, doncs, que a dia d'avui encara tinc NOMÉS, 79 anys i que encara tinc el somriure posat per la vostra companyia i celebració i que quan noto el pes del penjoll sou una mica al meu costat, i que... moltes coses més que no les dic perquè ja les sabeu. Gràcies amics.
dimecres, 25 de maig del 2016
dimarts, 24 de maig del 2016
L'arpa i les seves vibracions, 420
De Perpinyà a Sant Llorenç de Cerdans hi ha una distància d'uns quatre kilòmetres. El poble de 45 Km. d'extensió, d'acord amb l'últim cens, té 1294 habitants. És situada a la dreta del riu de Sant Llorenç, sota el Montcapell. L' agricultura és poc important, conreen arbres fruiters, vinya, hortalisses i farratge.
 |
| Céline Albert |
Hi anem encuriosits
per a visitar una fàbrica d'espardenyes. Tenim concertada la visita a les 10
del matí, el temps és esplèndid, sol i gens de vent. Ens rep una dona jove i creativa, Céline Albert,
l'ànima de la renovació del negoci. S'excusa de parlar un català molt
deficient, ja que va rebre l'educació escolar en francès, contràriament els
seus pares parlen un català fluït i el seu fill petit també, ja que actualment l'escolarització
es bilingüe, francès i català.
Ens explica la
història; en el segle XIXè neix a Sant Llorenç la fabricació d'un calçat
anomenat espardenya o vigatana, nom que prové de la ciutat catalana de Vic. En el
1860, donava feina a 1000 persones, sent la principal industria de la comarca, que va donar vida i treball durant cent anys. Desprès va decaure i poc a poc els artesans buscaren feines al camp
i en altres llocs i la fabricà restà abandonada. També davallà la metal·lúrgia
del ferro i la industria tèxtil. Aquesta última va substituir la llana pel
cotó, el jute i el sisal, necessaris per la fabricació de l'espardenya.
Actualment i en forma de cooperativa també s'ha revifat el cultiu del cànem utilitzada en el calçat.
El febrer del 2008,
neix de l'amistat entre Cèline Albert i la seva amiga d'infantesa Cècilia Vila, la marca
"Création Catalane" que, unint tradició familiar i modernitat donen
vida novament a la fabricació de l'espardenya vigatana. Actualment, amb una plantilla
d'uns deu treballadors que fan servir les velles màquines, les dues creadores
han introduint el concepte de "Toiles du
Soleil", uns colors harmoniosos i vius, que donen vida a les lones , per
acabar a mà tot el procés de l'espardenya.
Han obtingut el premi
"Mercure d'or" en recompensa pel seu esperit innovador. Cèline ens mostra
il·lusionada el trofeu. També a Paris el 2008 van ser premiades al concurs
Nacional dels Creadors d'Empreses, com "Talents" del País Català. Actualment,
exporten a Estats Units i al Canadà en grans comandes i també per Europa. Ens afirma que avui dia, la
vigatana està de moda.
Desprès de la
visita i de veure un mini vídeo explicatiu, passem a la botiga, i com no podia
ser d'altra manera, en bona part de la colla, neix el desig d'emprovar-se unes
espardenyes i comprar-les.
Com us deia al
començament la visita a aquest poblet del Rosselló, terra tan catalana com la nostra, que ja fa segles, pertany a l'Estat Francès, ens ha sorprès gratament,
dilluns, 23 de maig del 2016
LA TRESCA I LA VERDESCA
El meu plumier
He estat a Saifores des de dijous; però no penseu que he fet panxing, no. Quan acabava a la gandula era perquè ja no podia més amb la meva ànima terrenal (l'altra bé, gràcies). I tot per la meva beta perfeccionista que veu mil coses que ningú més veurà i que per a mi son im-pres-cin-di-bles. És difícil que no falli res i que sembli que res no ha canviat. No vull viure a Beverly Hills, però hi ha detalls arreu que em fan aixecar de la cadira, agafar les tisores de podar, o entrar al taller i agafar la serra. I això que encara no m'he posat a aixecar el teló del panorama d'estiu. Però diumenge serem 50 a dinar i celebrar i m'agrada tenir-ho tot previst i si pot ser, preparat. Sort que del menjar no me'n ocupo jo sinó la Blanca que deu estar a hores d'ara, preparant exquisiteses i primors dels seus. El meu dit "estropiat" ha sofert unes quantes ensopegades gens convenients però l'he convençut que no faci comèdia i amb una bena ja va prou protegit, però el pobre es defensa sense deixar el morat. I soc difícil d'ajudar, ho sé; només uns quants (fills ) estan prou avesats per entendre sense paraules i fer al meu gust; els de fora em donen més disgustos que satisfaccions. Per exemple va venir el jardiner a endreçar i tallar, podar i netejar però ho va fer tan bé que va pelar tota l'heura que cobria la façana deixant així a la vista mitja paret sense pintar i els horrendos fils de telèfons i llum que sense remei malgrat les meves enrabiades i precs a les Compnyíes, "decoren" la casa. No sé si penjar-hi banderetes (no estelades per si de cas), però no perquè encara em tocaria anar a la Industrial Bolsera i el resultat seria, si més no, incert. No em queda més remei que fer pintar la façana a l'estiu i esperar un parell d'anys a que torni a créixer l'heura.
Ja veieu que estic entretinguda. Els del Lobster day, però, no patiu, tot està controlat . I a més a més es tracta d'estar junts i celebrar, oi? doncs... a punt.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)