dijous, 2 de juny de 2016

L'arpa i les seves vibracions, 421


Dels tres compositors romàntics més coneguts, Rossini, Doniceti i Bellini, aquest últim, és el compositor de l' òpera que s'ha vist a Barcelona.
La tragèdia lírica en dos actes de Vicenzo Bellini, amb text del llibretista Felice Romani, fou estrenada al Teatre La Fenice de Venècia el 1830 amb gran èxit. Es tracta d'una versió de la història dels dos cèlebres amants de la literatura europea: Romeu i Julieta, basada en fonts italianes de Luigi da Porto i Matteo Bandello que situaven el drama a Verona. Posteriorment Shakespeare escriuria novament un Romeu i Julieta.


Els amants pertanyen a dues famílies nobles de Verona, els Capuletos i els Montescos, enfrontades no per lluites de poder a la ciutat, sinó per la seva pertinença als dos grans bàndols polítics medievals, els güell i els gibel·lins, fet que converteix aquest enfrontament en més radical.
( Ja veieu que a traves dels segles, la història es repeteix, no hi ha res de nou sobre la terra)
Ekaterina Siurina, soprano russa, debutava  en el paper de Giuletta. Tot un goig sentir-la, i  Silvia Tro Santafé, en el paper masculí de Romeo. Silvia  nascuda a València, és considerada una de les mezzosopranos espanyoles més conegudes. Altres cantants Marco Spotti en Capellio, Antonio Siragusa en Tebaldo i Simón Orfila en Lorenzo, aplaudits en els seus rols.
L' escenografia a càrrec de Vicent Lemaire,  quasi minimalista,  on els  jocs de llums  reflectien i acompanyaven els sentiments dels enamorats; sofriment, reclusió dins el castell, intimitat, estimació i desolació davant la mort. Una incògnita en aquesta coreografia, a l'habitació austera, on està reclosa Giulietta, no hi ha cap moble, sols una pica blanca de lavabo, clavada a la paret a bastant alçada, on en el moment de cantar l'ària, s'enfila d'un saltiró amb molta dificultat, va descalça, posa els dos peus a dins i, situada d'esquena al públic, canta l'ària meravellosament. Ningú de la nostra colla, va saber trobar-li el sentit . Si algun dia descobriu  que ens vol dir Lemaire amb aquest estri penjat a la paret, us ho agraírem.
El vestuari i figurinisme del francès  Christian Lacroix, ens diuen que vol revelar l'interior ocult i fràgil dels personatges, cosa que assoleix. Giuletta descalça sempre i amb un vestit curt de gasa blanca, és la imatge de la petitesa física i anímica al mateix temps. Els vestits del cor de dones, són alegres, exageradament acolorits, com si volguessin evocar les disfresses dels carnavals de Venècia, que  contrasta  amb  la foscor de la indumentària del cor masculí.
L'última representació d' I CAPULETI E I MONTECCHI al Liceu, va ser l'any 1985.



Ahir, una gran nit de música al nostre Liceu, al cap de 31 anys el geni de Bellini ens ha fet sentir un xic romàntics.