divendres, 1 de juliol de 2016

TRESCAVERDEANT AL MEU JARDÍ.



Tinc el cap com un conill mixomatòssic : estic amb la Mina. Ja està tot dit. Des d'ahir estem dedicades a una llibreta on ha de fer el diari d'estiu (que jo, il·lusa de mi, pretenc que tingui cara i ulls). Ja té una caixa-estoig folrada i pintada i ara està escrivint la primera entrada. Jo, no sé què escric per les constans nterupcions (un record per la Virgínia Voolf) i a més a més m'ha costat Deu i ajut connectar-me a Internet. 
Avui volia explicar-vos  que aquí a Saifo, una mica més avall del camí que passa pel costat de casa hi ha les restes de "la caseta del crim" com sempre se n'ha dit. Era una casa on hi vivia una noia que estimava un xicot i que els pares van fer que es casés amb un vell xaruc, ric. La nit de noces el noi estimat va entrar a la casa i va matar el marit. Va anar a la presó, és clar, però al sortir, no sé quants anys després, es van casar i van menjar anissos no sé quants anys més. Aquesta feta o llegenda, no sé, sembla que va inspirar el Menelic de Terra Baixa  d'Àngel Guimerà. Potser és veritat i sinó "è ben trobato", al cap i a la fí en Guimerà era del Vendrell.
Aquest cap de setmana és Festa Major i tot i que no vindran tants com per la revetlla que vam ser dinou (dues tendes al jardí), tinc feina. Adéu siau. Bon Cap de setmana!