dimecres, 20 de juliol de 2016

Tresaverdejant al meu jardí



Primera hora del matí. M’he llevat d’hora esperant els paletes pels qui “la setmana que ve” és una data imprecisa que tant es pot referir a dilluns, a dimecres i  inclús a l’altra setmana (espero que no).
És el moment màgic de la calma total en un fluir suau, de possibilitats, no en la calma tensa dels  moments que precedeixen a les successives aparicions dels dorments membres de la família. Avui només estic amb la Mina que és com un dels moltíssims ocells que sento a prop meu. Es lleva sola, es vesteix, baixarà i es prepararà l’esmorzar segons el que li vingui de gust... i finalment, sí, entrarà al joc de la dependència perquè l’ajudi a...., acompanyar-me a comprar, fer qualsevol activitat que a mi se m’ocorri etc. tot això en una conversa que mai s’acaba.

Les plantes, fresques de la nit, s’estiren al sol en un ball d’ombres i esclats de llum. Una tórtora reclama i els pardals piulen contents. Una merla petita es passeja per l‘herba trobant llavors. Aquest menjar quan tenen gana, dormir quan els ve de gust, aquesta progressió natural de la vida és molt envejable. Cal fer-ne atenció i , en allò que sigui possible, intentar fer-ho entrar a les nostres vides . Les complicacions ja venen soles.

1 comentari:

Maria Teresa ha dit...

Beneïda calma, no l'hauríem de perdre-la mai.