Primera hora del matí. M’he llevat d’hora esperant els paletes pels qui “la setmana que ve” és una data imprecisa que tant es pot referir a dilluns, a dimecres i inclús a l’altra setmana (espero que no).
És el moment màgic de la calma total en un fluir suau, de
possibilitats, no en la calma tensa dels
moments que precedeixen a les successives aparicions dels dorments
membres de la família. Avui només estic amb la Mina que és com un dels
moltíssims ocells que sento a prop meu. Es lleva sola, es vesteix, baixarà i es
prepararà l’esmorzar segons el que li vingui de gust... i finalment, sí,
entrarà al joc de la dependència perquè l’ajudi a...., acompanyar-me a comprar,
fer qualsevol activitat que a mi se m’ocorri etc. tot això en una conversa que
mai s’acaba.
Les plantes, fresques de la nit, s’estiren al sol en un ball
d’ombres i esclats de llum. Una tórtora reclama i els pardals piulen contents.
Una merla petita es passeja per l‘herba trobant llavors. Aquest menjar quan
tenen gana, dormir quan els ve de gust, aquesta progressió natural de la vida
és molt envejable. Cal fer-ne atenció i , en allò que sigui possible, intentar
fer-ho entrar a les nostres vides . Les complicacions ja venen soles.
Beneïda calma, no l'hauríem de perdre-la mai.
ResponElimina