Qualsevol informació o esdeveniment actual té per a nosaltres els de la cinquena o sisena edat, unes reminiscències inesperades. Avui m'assabento del canvi de caixes (vagons) del Cremallera de Montserrat. Immediatament se m'ha aparegut el gosset-guardaagulles que en la nostra infància era la fita esperada d'aquell viatge que ens semblava als confins d'un món proper, però llunyà per la seva màgia religiosa. Tot llavors tenia una càrrega adicional que ens anava impregnant sense adonar-nos. No cal parlar de la resta de l'aventura de les anades a Montserrat. Qui no en té la seva particular versió? Però recordo ara dues anècdotes no tan generals.
La primera: quan els meus avis es van casar, on van anar? doncs, és clar, a Montserrat. A passar la nit de noces a les cel·les. Ja al tard, l'avi, no sé si per animar-se o ja animat, va tenir el desig d'una copeta de Ratafia, la beguda per antonomàsia de Montserrat. I en va anar a comprar. La botiga era a la part de fora del recinte i quan va sortir, tan content, es va trobar amb la portalada tancada. Ja eren més de les nou. I no hi va haver forma de poder entrar. Sort que els de la botiga el van acollir. Mai varem saber la versió de l'àvia, es posava fora de sí quan li preguntàvem.
La segona: una cosina meva, donant corda a un rellotge de paret, amb la cadira mal posada, va caure i es va trencar els dos braços. Aquell mateix dia el cremallera de Montserrat va descarrilar i molta gent es va fer mal. La pobre cosina no parava de donar explicacions del seu accident domèstic que tothom, per la seva espectacularitat, atribuïa al descarrilament. Al final, tipa, deia que sí, que havia estat allí. Era molt més interessant que caure d'una cadira, ni comparació! La Mare de Deu li perdonaria la mentideta, suposava.
... guieu-nos cap al Cel, guieu-nos cap al Cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada