dijous, 12 de febrer de 2015



Qui, aquests dies no s' ha trobat, en un moment o altre amb les imatges de l'Umma Thurman ? Un antes y despuès que va molt més enllà de la pura anècdota xafarderil. És difícil, penso, mantenir equilibrat el convenciment que tothom és lliure de fer amb si mateix el que li vingui de gust, el comentari estètic i la reflexió moral de l'assumpte. No es pot pretendre ser mirall i vidre transparent alhora. Si ets vidre has d'estar net i transparent deixant passar la llum sense interferències; si mirall ser prou fidel com per transmetre la mirada dels altres i saber que el reflex no inventa sinó que transmet el millor i el pitjor.  Segurament m'he explicat de tal forma que no s'entén res, però el que vull dir és que fes el que vulguis però sàpigues que tot té conseqüències i comporta responsabilitats.I això val per a tot, des de la política, la vida domèstica, la literatura...qualsevol cosa. Ja m'enteneu. 

2 comentaris:

Rafel ha dit...

O sigui, que el rostre es una fugida amb tren i la mirada ha trencat el mirall. Tot plegat, una estètica absurda, surrealista y plena de dada. Avui toca reflexionar sobre aquest discurs que es d’allò: “embolica que fa fort” o del color del gos quant fuig. No se si m’explico, saps eh? Però jo també ja ho he dit. Es veia vindre oi? Carinyosament, un seguro servidor.

Maria Teresa ha dit...

Mª Dolors i Rafel, esteu molt filosòfics. cal analitzar tantes coses que em perdo pel camí.