LA TRESCA I LA VERDESCA

Després dels dies d'informacions convulses, en que mai aconseguiem estar informats del tot per la  voràgine d'esdeveniments sense aturador, ara ens trobem en un període de calma. Aquests moviments pendulars són una constant de la vida No us heu fixat que fins  tot en un viatge en avió hi ha un moment en que el soroll dels motors decau i sembla com si l'avió estigués suspès a l'aire i seguirà i seguirà així per sempre més? A continuació ve l'acceleració dels preparatius de l'aterratge, es trenca aquesta màgia., tot es precipita i l'únic que sabem del cert és el temps que fa al lloc on preveiem acostar-nos. En qualsevol aspecte que repasseu és el mateix. I ara és en la política. Inclús els diaris aquests dies són més prims i proliferen les notícies intranscendents perquè bé han de publicar alguna cosa... És la calma després de la tempesta o bé la d'abans? Cordem-nos els cinturons i estiguem atents a les maniobres d'aterrament! La temperatura és fresca i es preveuen ventades.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui fa vint anys que va morir en Juli.
Un dia de comprensió de la relativitat: que a prop- que lluny.
Ahir vaig llegir que Maria Casares va escriure vint anys després de la mort de Camús: perquè si una vegada, gràcies a l'amor, has deixat d'estar sola, ja no estaràs sola mai més.

LA TRESCA I LA VERDESCA

La Unió Europea ens vetlla. Potser no ho abasta tot però sí alguns aspectes (i no serà, espero, per allò de qui no té feina el gat pentina). Ara han destinat 4.000.000 d'€ a un projecte de creació d'un "coach" personal perquè ens ajudi als ancians (sense eufemismes) a viure millor. Per la tablet, el telèfon o altres, ens dirà què hem de menjar, ens aconsellarà que fem exercici, que no estiguem gaire davant de la tele etc. i suposo que inclús el que hem de votar o com ens hem de vestir.Tot això segons uns paràmetres a la nostra mida o sigui amb control, sempre control. Això estaria bé per qui ho vulgui i ho necessiti (algun gat despentinat), però a mi, de moment, que em deixin fer una mica el gandul, dormir o vetllar si el llibre que llegeixo m'addueix o tinc ganes de veure una peli vista mil cops, fer la migdiada o no i dinar carn amb bolets si em ve de gust i m'ho puc permetre. Diria que amb els anys ens hem guanyat aquesta llibertat; total pel que ens queda!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Des de la nit dels temps (ja em perdonareu l'exageració literària), els bolets han estat no solament un signe del pas del temps sinó una mena de símbol patri, quan inclús la natura, ens era propícia. Ara, almenys aquest any, n'hi ha pocs i per tant.... Des que han proliferat les fruiteries clòniques que en realitat són petits supers de barriada, quan arriba la tardor i amb afany de fer justícia, fan aparició una mena d'engendres que ells anomenen bolets. Tenen la forma més o menys de rovellons o de rossinyols però els primers són bruts, rasposos, dificilíssims de netejar si no és amb aigua (horror!) i els segons durs, enravenats, d'un groc suspecte i sense olor ni gust. No sé què pensar, si mare Natura ens aplica un 155 o és una invasió de forces estrangeres que ens volen mal. Quina pena que aquells fricandós amb moixernons que havien penjat del rebost des de l'estiu, els canelons amb ceps, la sopa de gírgoles, la pasta amb múrgoles i anxoves i, i, i milers d'altres siguin només una forma de nostàlgia pàtria. Potser aquesta entrada d'avui em costarà penes de presó. Si fos així i acabés a la picota, demanaria com a últim desig un rostit de conill amb trompetes de la mort.

LA TRESCA I LA VERDESCA

El punt de vista és el que defineix la mirada i per tant afavoreix la interpretació. Hi ha tantes realitats com mirades. Aquesta no és una frase ben trobada, penseu-la bé i sentireu la seva veritat. No hi ha fets totalment objectius, o encara que n'hi haguessin, el que veuríem dependrà de si la nostra és una mirada atenta, propera, de prop o de lluny, vista de cara, bonista o enverinada. Sabem quina és la nostra? la de veritat, la que surt de dins, madurada i que ens du a l'acció i també a la comprensió? Fixeu-vos que quan tenim la mirada tèrbola, el remei és rentar-nos els ulls amb llàgrimes (medicinals). Serà aquesta la solució?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sí, efectivament, la vida segueix. Encara que els esdeveniments i el panorama no acompanyi ni puguem deslligar-nos d'altres reflexions que no siguin EL TEMA que omple la nostra estupefacció, les nostres esperances i moltes altres coses, la vida ha de seguir. Podeu perdonar-me l'abandó de tant de temps? Ara soc com un convalescent que reprèn la vida a poc a poc.

I avui, dia d'aturada de país, jo, si en soc de rebel, em poso en marxa.encara que només sigui al Bloc.

Les aturades de transports no em deixen sortir de casa per por de no poder fer marxa enrere si estic massa cansada i llavors, ves què he de fer si no vull caure de nou en la consulta compulsiva de les notícies de la TV? Dons aquí teniu el que he fet:

Després de dinar, en plena lluita per no quedar-me adormida, agafo l’iPad i començo un llibre nou, comprat per impuls, sense saber res del relat ni de l’escriptora, d’aquella manera que solc fer i que potser dóna bon resultat o no.

Al cap d’un temps em trec les olleres perquè em fan mal entortolligades amb una part dels audiòfons. És fosc, no del tot però ni rastre de sol, només una mica de llum. Fa poc es va canviar l'hora i potser per això em sento desconcertada. Sona una campanada del rellotge del menjador. Un quart, de què? Miro el de polsera i és de set. Un vas gran amb un dit d’aigua que tremola, lleuger i els llavis frescos. El comandament de la TV en un racó i el mòbil apagat. El llum de peu encès; quan ho he fet? i un lligam del pensament o del sentiment unit a l’iPad que acabo de deixar al costat de les olleres. Em sorprenen els meus mobles, els llibres, l’escala , la cuina al fons. M’aclaparen els petits sorolls dels veïns que no he sentit fins ara. Un estranyament de quietud, de tot el que és fora de mi i que no parla però sento que em contempla. Tot el que ha provocat aquest panorama, aquella escalfor i el remolí d’unes persones (que no personatges), d’uns fets que m’han dut des de Nova York al Canadà, a Alemanya, a Palestina... on he patit, conegut, entès... són a la pantalla ara negra i quieta. I no he acabat. Em faré un te i seguiré pel temps i llocs desconeguts, per les vides que estic coneixent, buscant, volent saber-ne més. El poder immens de l’escriptura que transmet i arravata. Seguiré llegint, en un temps sempre massa curt. I em trobaré ja de nit fosca, asseguda al meu sillonet, sense poder pitjar el botó d’apagar, presa, molt fondament, del que acabo de llegir : Marcas de nacimiento de Nancy  Huston.

L'arpa i les seves vibracions, 468

                                               ROMEU I JULIETA

                     LE BALLET DU GRAND THÉÂTRE DE GENÈVE

Música russa del segle XX. Prokófiev el 1938 va presentar a Brno la versió musical  de Romeu i Julieta un ballet considerat, en aquell temps, impossible de ballar per la seva complexitat rítmica.

Amb el temps, Romeu i Julieta s’ha convertit amb el ballet més representat del compositor rus i en la versió musicalment més famosa sobre la tragèdia shakespeariana.

Avui, tenim la sort de veure al Liceu, la versió a mig camí entre tradició i modernitat de la coreògrafa suissa Joëlle Bouvier,  per a la companyia del Grand Théâtre de Ginebra. L’obra que Bouvier va estrenar amb gran èxit el 2009,  ens situa en un marc intemporal en el qual l’anunci de la mort dels amants a l’inici de  l’espectacle dóna motiu a un relat d’una gran bellesa i sensibilitat. Companyia formada per 20 ballarins.

La posada en escena com el vestuari es mostra atemporal, perquè aquesta historia té lloc, ha tingut lloc i encara haurà de tenir lloc a tot arreu. La finíssima escenografia de Rémi Nicolas consisteix en una pendent de color coure que podria convertir-se amb una dalla.

No segueix l’argument de l’obra de Shakespeare, sinó que es concreta en l’essencial de la història dels amants de Verona i en les situacions fonamentals. Amb quatre personatges diferents n’hi hi ha prou per muntar l’escena, Romeo, Julieta, Teobaldo i Mercutio, mentre la resta de la companyia ofereix la seva dimensió col·lectiva a aquesta tràgica història familiar. Director del ballet Philippe Cohen

Els ballarins es fonen amb la música intensament bella de Prokófiev interpretada per  l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, dirigida per Manuel Coves. Els moviments dels seus cossos expressen la dolçor o la fúria segons les escenes i troben el ritme en moviments corporals, elevacions, mobilitat i ruptura. Tots descriuen l’apassionada aventura dels dos amants.

Julieta és interpretada per Sara Shigenari, jove ballarina japonesa.

Durada de l’obra una hora i vint minuts.

Dues marques patrocinaren la vetllada, Loewe i el BMW i que des d’una llotja del prosceni dret, ben il·luminada mostrava el seu anagrama, fet ben poc freqüent en el Liceu.

L' arpa i les seves vibracions, 467

Ni Auditori, ni Liceu. Ni una gran simfonia, ni una òpera de Rossini ni de Verdi, com les dues últimes que hem vist; aquesta nit, optem per una música més desimbolta.

El Teatre Victòria, ens ofereix, Cabaret, una versió musical de la pel·lícula del mateix nom que la majoria coneixem.

En el context històric del Berlin nazi dels anys 30, ric però ple de contradiccions, al mateix temps, la historia tendre i trista és  representada per uns personatges coloristes i plens de detalls. Personatges forts amb grans debilitats. La vella propietària d’una pensió supervivent de l’holocaust, que s’enamora com si fos la primera vegada. Un ric que trafica amb divises a favor dels nazis, una prostituta que busca l’amor en els mariners, un fruiter jueu que sap perfectament que la tempesta passarà i una actriu decadent que canvia de parella segons l’humor que té...

L’acció passa  prop del Cabaret Kit Kat Klub. Bona excusa per presentar uns números de varietats del més pur estil berlinès. Tot el que passa dins del cabaret, és una metàfora de que i com  viuen els personatges.

Excel·lent partitura, la lletra conté frases enginyoses i càustiques, que el Mestre de Cerimònia, impecable, no té cap pudor a l’hora de presentar, ridiculitzant, els personatges.

Aquesta nova versió es va presentar al Teatre Rialto de Madrid amb una producció de SOM Produce i es va consagrar com el gran èxit de la temporada 2015-2016. A Barcelona ve de la mà de 3xtr3s (Tricicle, Dagoll Dagom, Anexa y Artistic Events) amb l’acord de SOM Produce, amb un talents de repartiment i dos nous protagonistes catalans: una brillant Elena Gadel en el paper de Sally Bowles i el popular Ivan Labanda com el Mestre de Cerimònia,

Tenen un ganxo especial les conegudes cançons que el públic coregem, com Willkommen, Cabaret, Money Money i May be this time,

A l’entreacte s’ofereix al públic l’opció, que no acceptem, de  passar  a les bambolines, a saludar als actors i degustar una copa de cava i unes ostres, amb el preu afegit de 15 euros, sobre el preu de localitat.

Pel fet de que els papers principals siguin interpretats per dos   actors barcelonins, coneguts per la seva trajectòria dins del teatre.  A TV3, per la seva intervenció en els programes de Polònia i Crakovia. També en diversos musicals, entre aquests el conegut  “El Petit Princep” que han interpretat junts, dóna d’entrada un plus de fama.

La durada és de dues hores, trenta minuts, amb l’entreacte. 

L'arpa i les seves vibracions, 466

15 d’octubre, Santa Teresa, és diumenge. S’escau que és el meu sant i al Liceu, representen una òpera de Verdi que no conec, Un Ballo in maschera. Em fa goig i m’autoregalo la entrada.

Decisió encertada.

Melodrama en tres actes, música de Guiseppe Verdi i llibret de Antonio Somma. Es va estrenar per primera vegada el 17 de febrer de 1859 al Teatre Apollo de Roma. Durada 3 hores i 15 minuts, amb dos entreactes.

Com la majoria d’òperes, la trama es mou entre enveges i conspiracions. Passions amoroses, gelosia, venjances i el perdó final, en una obra mestre, que va despertar les ires i prohibicions de la censura del moment obligant al compositor i llibretista a fer canvis; en principi, l’acció passava a la Suècia de Gustau III. Es va haver de traslladar al Boston del governador Riccardo. ( El temps no  canvia, la censura, és encara vigent,segueix a casa nostra). La nit, la lluna i el mar, són els elements principals d’aquest drama que esdevé l’òpera més atípica d’un Verdi ja consolidat.

Ultrica, fetillera, Dolora Zajick

Excel·lent muntatge sota la direcció escènica de Vincent Boussard que, si en els dos primers actes es minimalista, intimista, d’estètica fosca i misteriosa, quasi  tètrica, en el tercer acte és tot color, en l’escena del ball de màscares. El vestuari de Christian Lacroix, que fuig del concepte moda, per passar al vestuari de teatre.

Direcció musical  a càrrec d’un veritable especialista com és Renato Palumbo, que va comptar amb un repertori de veus de luxe. Dolora Zajich, mezzosoprano nord-americana, especialitzada en personatges de Verdi, i el gran tenor líric, Piotr Beczala, polonès. Poder sentir els dos en un mateix repertori és un regal que es dóna molt poques vegades.

Dolora Zajich i Piotr Beczala 

La resta de cantants com Marco Caria, baríton, en el paper d'espòs d'Amelia; Elena Sancho, en el paper de patge de Ricardo que ens va captivar amb la seva veu de soprano lirico-lleugera i ambla interpretació de patge entremaliat; la resta, cada u en la seva tessitura, excel·lents.

Coprodució del Théâtre du Capitole de Toulouse i el Staatstheater Nürnberg.

El cor del Liceu va ser acompanyat per VEUS-Cor infantil Amics de la Unió.

En resum, una tarda màgica de música i teatre, que per unes hores ens va fer oblidar tota conjectura política que deixem a La Rambla.

L'Arpa i les seves vibracions, 465

 KUMARI, deessa de Kamandu

 Trisnha Shayava ( foto La Vanguardia)

Si avui en parlo, és perquè l’edició de la Vanguardia digital d’ahir, ens assabentava que la comunitat del Nepal, ha elegit una nena de tres anys com la nova Kumari. La nena, deessa vivent, que veneren hindús i budistes en el país de l’Himàlaia des de fa 500 anys, succeint a la seva predecessora jubilada als 12, per haver arribat a la seva edat núbil. 

La nena Trisnha Shayava va ser presentada, entre un núvol de fotògrafs i als braços del seu pare, al palau Kumari Ghar de Katmandu on passarà reclosa els pròxims nou anys amb esporàdiques sortides sempre, en festivitats religioses i portada en processó.

La noticia, em fa recordar el viatge a l’Índia, amb la colla; el 4 de març del 2001. Sortida de l’aeroport de Madrid, fent parada tècnica a Ginebra,  a Mustat per una emergència d’un passatger (infart), a Amman i arribada finalment a  l’aeroport de Delhi.

Desprès d’una setmana visitant el país, fem cap a Benares; allí, tenim la oportunitat de passar al Nepal. Només una hora de vol i aterrem en un aeroport militar.

El Nepal té 145.391 km i 25.000.000 habitants. El país ens fascina i ens hi quedem uns dies visitant els temples i els palaus, els monestirs on estudien els nens budistes i les bellíssimes pagodes. La més impressionant és la Pagoda de Swayambut de 2.500 anys d’antiguitat.

Palau Kumari Ghar a Katmandu

A Kathmandu, resideix la Kumari.  Ens hi encaminem. És tracta d'un palau de clara arquitectura nepalí, de maons vermells i fusta, amb moltes finestres amb gelosies i timpans el·líptics. 

Nosaltres i un un grup de turistes, també, europeus, demanem per veure la Kumari, al seu protector, un monjo budista que després de fer-se pregar una bona estona i d'haver acceptat un donatiu que ens diu que servirà pel manteniment de la deessa nena, accedeix que, aquesta, surti uns minuts a una finestra del palau, on la tenen estretament custodiada; només surt quatre dies a l’any en processó. El monjo que l'aten tan curosament ens permet fotografiar-la.

Foto del nostre viatge

La tria de la deessa és molt meticulosa. La seva pell al venir al món, ha de ser immaculada, mai no es pot fer cap cop, ni tampoc res que la faci sagnar; tall, rascada, pelada, ni punxada. Viu entre sedes i coixins  per evitar que res  la pugui lesionar. El seu regnat dura fins la menarquia. Amb la primera menstruació perd el seu regnat.

Malgrat la pompa i fastuositat en que es veurà envoltada,la seva vida serà trista, mancada de llibertat, d’anar a escola i jugar al carrer com els altres nens,. Viura embolcallada amb cotó fluix. Quan arribi l'hora de casar-se, si ho desitja, el guia ens comentava, que cap home voldrà aparellar-se amb ella, ja que la recordarà, sempre, com la deessa a qui venerava. 

Pagoda de Swayambut. Els ulls de Buda miren sempre amb compasió

L'arpa i les seves vibracions, 463

Si tocar un instrument de corda amb virtuosisme és difícil, ho és més quan els músics ho fan fora del context habitual, drets i movent-se contínuament per l’escenari. Desconcerto arriba després de representant-se durant un mes a l’Edinburgh Festival Fringe.

És l’espectacle que vam veure diumenge al Teatre Condal. pensat i crear per Jordi Puntí i Carles Coll, per acostar-se i endinsar-se al gran públic en la música clàssica mitjançant una experiència única, hibrida, fruit de l’encreuament impossible del ritme i de l’expressivitat del teatre del gest, de la delicadesa dels autors clàssics i de la dificultat de la seva interpretació, i tot amb virtuosisme, imaginació i rialles. Una proposta dels grans temes de la musica clàssica, des-sacralitzada amb moviment, acció, gest i humor.

Això va ser el que ens va presentar Jordi Punti i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, dirigida per Carles Coll Costa.

Tretze músics actors ens van seduir amb un repertori que ens va deixar, a tots astorats. Molta acció i moviment. Les cadires, imprescindibles en el format de concert, desapareixen de l’espai escènic en una clara acció i mostra d’intencions, un nou repte, que aconsegueix un resultat virtuós i lúdic de l’espectacle.

Quan s’aixeca el teló els musics són sorpresos mentre esperen l’arribada del Director. Van fent la seva presentació, amb un tros de partitura d’un clàssic de Mozart, amb característiques musicals de  diferents països i continents.

De sobte entra el Director i s’inicia una lluita entre el seu repertori i el de l’orquestra que, d’una manera festiva i desenfadada, es van alternant les dues propostes una, la de la partitura original que marca el Director i l’altra les variacions i improvisacions dels eixelebrats músics, tot entrellaçat en uns moviments entre ells i els seus instrument, violins, violes, violoncels i contrabaixos.

Durada de l’obra una hora i quinze minuts, que es va fer curta de tan engrescats que ens tenia.

L'arpa i les seves vibracions, 462

Amb IL VIAGGIO A REIMS,el Liceu,ha inaugurat la temporada d’òpera 2017/2018.

Diumenge a la tarda, ens vam retrobar amb els amics i coneguts que assisteixen, regularment, a les representacions. La temporada ha començat amb un Dramma giocoso de tres actes (actualment englobat en un de sol)  amb música de Gioachino Rossini i llibret de Luigi Balocchi.

L’obre és coneguda, també, com L´albergo del Giglio d’Oro. L’acció passa en un balneari proper a Reims on, uns d’hostes procedents de diversos països europeus es dirigeixen  a la coronació de Carles X,  rei de França. Un accident fortuït, la manca de cavalls, fa que hagin de quedar-se a l’establiment regentat per Madame Cortese.

Rossini, que va estrenar l´ òpera al Teatre dels Italians de París el 1825, ens ofereix una mostra més de la seva inspiració, amb moments magistrals com el gran concert per a catorze veus. L’ argument, és el menys interessant;  Rossini l’utilitza per crear bellíssimes àries per a cada un dels personatges.

Corinna, popular poetessa improvisadora romana, és interpretada per Inna Lungu, Marquesa Melibea, dama polonesa i vídua d’un general italià per Maite Beaumont; Comtessa de Folleville, jove vídua per Sabina Puértolas; Madame Cortese propietària del balneari per Ruth Iniesta; Cavaller Belfiore, oficial francés per Taylor Stayton; Comte de Libenskof, general rus per Lawrence Brownlee, Lord Sidney, coronel anglès per Roberto Anderzhanov, Baró de Trombonok, militar alemany per Carlos Chausson, a més de Don Profundo, Don Prudenzio metge del balneari  i un seguit de personatges que tenen cura dels hostes i del balneari.

Divertit muntatge d’ Emilio Sagi qui converteix l’òpera en un joc escènic com podeu veure en la fotografies.

El director musical és Giacomo Sagripanti, especialista en l’obra de Rossini i guanyador dels Internacional Opera Awards de Londres com a millor director jove el 2016. Finalment el vestuari de Pepa Ojanguren molt acurat tant en les escenes del balneari com en les de la  festa de tots els protagonistes. 

l'Arpa i les seves vibracions, 461

EL TRIO ARRIAGA

Després del parèntesi de l’estiu, l’Institut d’Estudis Catalans ens ofereix la darrera part de “Música al Claustre”. Els concerts  va començar la temporada amb el lema “Cent anys del llegat científic i musical de Felip Pedrell”

Piano Erard finals del XIX

Dijous passat, tenint en compte la incertesa del temps, el concert va tenir lloc a la sala Prat de la Riba al primer pis de l’edifici. La dimensió mes petita de la sala respecte al claustre, la seva sonoritat i el confort de l’ambient  el van fer més agradable encara si cal, respecte als anteriors a l’aire lliure.

En els números 456 i 457 ja vaig escriure la ressenya de Felip Pedrell i els dos concerts escoltats.

                                                                                  Sala Prat de la Riba

Aquest dijous sota el lema “La Puresa de la Música Instrumental”, el Trio Arriaga, ens va oferir  quatre peces; de Pedrell Elegia a Fortuny, de Granados, Trio amb piano, de Gerhadr  Trio amb piano i finalment de Gaspar Cassadó Trio amb piano.

El trio format per David Apellániz, violoncel, Felipe Rodríguez, violí i Daniel Ligorio, piano, reuneix tres músics de reconegut prestigi. La seva participació en els millors festivals europeus és molt extensa.  El seu últim treball està dedicat als compositors espanyols del segle XX: Mompou, Garcia Abril, Chapi, Albéniz i Arbós.

Daniel Ligorio toca un piano Érard de final del segle XIX, cedit pel Museu de la Música de Barcelona.

Només queda un darrer concert, el 22 de novembre. Si us animeu a assistir-hi, segur que passareu una bona vetllada.

Felip Fedrell aquest científic de la música, ens ha deixat un valuós llegat i se’l considera el pare de la musicologia catalana.

L'arpa i les seves vibracions, 460

Us desitjo a tots una bona Diada Nacional de Catalunya.

Demà amb companyia dels amics, farem el recorregut de cada any, l'ofrena de flors al monument d'en Rafel de Casanova, visita al Fossar de les Moreres, entrada a Santa Maria del Mar i dinar amb el grup. Si voleu afegir-vos-hi sou convidats; hi haurà pastís i cava.

A la tarda al Passeig de Gracia, tram 110, concentració de la gent de Gràcia, amb la Samarreta groga d'enguany.

Veurem si serà el pas definitiu.

Ah! el temps no té cap importància, si plou paraigües, si fa sol millor que millor.

L'arpa i les seves vibracions, 459

                                     BICENTANARI DE LA FESTA MAJOR DE GRÀCIA

Envelat dels Jardinets

Avui comença, un any més, la Festa Major de Gràcia amb l’anunci del pregó, enguany a càrrec de dos coneguts actors Roger de Gràcia i Agnès Busquets, a les 7 de la tarda a la Plaça de la Vila.

A la celebració habitual, aquest any si afegeix la  commemoració dels 200 anys de l’inici de la Festa Major a Gràcia. Aquest bicentenari ve precedit, ja fa tres  mesos i mig d’activitats intramurs, com l’Envelat dels Jardinets on han entrat cada dia un miler de persones, sobretot per visitar les tres grans exposicions que s’hi han succeït.

Amb cinc places guarnides,  22 carrers, dos mes que l’any passat, 32 balcons i portals i 13 espais per concerts, tallers, activitats esportives i exposicions, la festa està assegurada. Es vol que la Festa Major 2017 sigui intergeneracional, multitudinària, reivindicativa, solidaria, popular, amb un sol guanyador del concurs de carrers guarnits, després del debat on es demanava que guanyessin tots, però sobretot serà musical i no s’aturarà el 21 d’agost, perquè el Bicentenari durarà fins el maig del 2018 amb diversos actes que ens ho recordaran.

Interior d'un envalat clàssic.

LA TRESCA I LA VERDESCA A LA FRESCA

Després d'uns dies de convits i celebracions, neteges exhaustives i organitzacions diverses, avui em sento com els gats. Sort que estic amb els llibres del Karl Ove i el blancí a punt... que avui és divendres i a la tarda començarà l'arribada tumultuosa i variada dels estadants de cap de setmana. De moment no puc ni fer els menús; no sé quants serem ni quan arribaran, demà és l'aniversari de la Meri, almenys tenim el pastís assegurat i si segueixo com els gats espero que algú prengui el relleu. Bon cap de setmana!

LA TRESCA I LA VERDESCA A LA FRESCA

Sempre havia cregut que un nen pEtit, un nadó, era el que més estones del teu temps podia omplir, però aquests dies en que als matins tinc la Mina sola, estic esfereïda de com s'envola el meu temps organitzant cosetes per evitar que se les apanyi i, naturalment, acabi a la televisió on sempre, sempre, sigui l'hora que sigui, fan alguna cosa "per nens" que jo trobo absolutament inconvenient o estúpida i em resisteixo a deixar-la. Sort en tinc dels gats que l'entretenen molt. Crec que arribaran a parlar.

Tot això ve a tomb per la meva frustració: no arribo a escriure al bloc (mai és el moment), per haver-me de dedicar a les tascques de la llar sense  cap ganes i tenir mig oblidat el meu estimat balancí que penja, abandonat amb un llibre a mig llegir.

El verset, però, sí que l'he anat fent ni que sigui al vespre, ja al llit.

Per cert avui és el dia dels avis (Santa Anna). Per molts anys per la part que ens toca.

L'arpa i les seves vibracions, 458

VALL DE NÚRIA

Com cada any, demà, espero l'arribada de la meva germana per passar les vacances juntes. Tenim per costum des de fa molts anys, anar uns dies de descans a la Vall de Núria, vall rodejada de muntanyes, on les vaques i cavalls pasturen sense immutar-se dels visitants que les contemplem.

També tenim previst fer algunes caminades, cada any més curtes, per impediment de l'edat, però igual de boniques.

A prop queda Queralt, Ribes de Fresser i altres racons per escapar-nos.

Així que, tanco aquest bloc i fins la tornada

L'arpa i les seves vibracions, 457

Novament gaudim d’una tarda-nit de musical al Pati de la Casa de Convalescència, amb una temperatura agradable.

Segueix el programa en record  del “Cent anys del llegat científic i musical de Felip Pedrell”

El títol del concert; "L’estudi i la transcripció dels Repertoris històrics”. Totes les peces són interpretades per la “Companyia Músical “ que dirigeix Josep Cabré, baríton barceloní,  que abans d’iniciar l’audició , ens explica que va fundar la Companyia Musical,  per a donar a conèixer, repertoris menys habituals del renaixement i barroc del cant pla a la polifonia. Ara, desprès d’una vida dedicada a la música antiga d’arreu d’Europa, la Companyia Musical és el projecte artístic i professional que afronto amb mes il·lusió, car m’ofereix la possibilitat de treballar amb la nova generació d’intèrprets catalans per a la recuperació de la vella i bellíssima música del meu país.

Per tant,  “Companyia Musical”, és el nom que rep la trobada de músics i cantants, d’orígens i experiències diverses sota la direcció artística de Cabré, per compartir la pràctica musical al voltant dels repertoris  del Renaixement i del Barroc.

Capvespre post concert, una meravella

A l’audició d’ aquesta nit hi ha intervingut cinc cantants,

M. Elena Medina i Cecilia Mazzufero, sopranos,

Ernesto Ruiz, contratenor,

Martí Buil, tenor  i

Tomàs Maxé, baix.

Josep Cabré complementa la tasca de director acompanyant, amb la seva veu totes les cançons.

Cabré acompanya a Ruiz, Buil i Maxé, assaig al pati

Programa amb músiques del Llibre Vermell de Montserrat, Joan Brudieu, Tomás Luis de Victoria, Francisco Guerrero, Mateu Fletxa i d’altres d’Anònims

Un plaer per l’oïda, ja que totes les interpretacions han estat extraordinàries, sobretot les veus masculines que sonen perfectes.

Propera audició dijous 14 de setembre.

LA TRESCA I LA VERDESCA A LA FRESCA

A vegades tinc altres coses a fer i no trobo el moment per fer una entrada de bloc. Per això m'he proposat fer un petit poema cada dia com a "deures d'estiu", així , al final us els enviaré tots alhora, però sapigueu que encara que no publiqui al bloc és per la complicació tècnica d'haver-me de connectar a través del telèfon i els problemes de connexió, però penso sempre en vosaltres, els que sé que em llegiu.