diumenge, 14 d’abril de 2019

L'arpa i les seves vibracions, 508


Iréne Theorin

Amb els meus amics amants de l’òpera, el diumenge dia 7 d’abril a la tarda, assistirem a la representació al Liceu de La Gioconda. Feia dies que es parlava en els mitjans de comunicació de la gran professionalitat dels seus cantants, destacant sobretot la fabulosa veu d’ Iréne Theorin, soprano sueca, i de Brian Jagde, jove tenor que debutava en el rol d’Enzo Grimaldi. Els dos protagonistes, acompanyats pel baix Ildebrando D’Arcangelo, dux de Venècia i cap de la inquisició, Dolora Zajick, mezzo, esposa del dux, María José Montiel, en el paper de la mare cega, i l’espia Gabriele Viviani en Barnaba. Tots van brodar el seu paper.

La Giocona i Enzo príncep genovès


Arrigo Boito, autor del llibret original de La Gioconad, va ambientar l’acció de l’òpera a la Venècia del segle XVII: una ciutat, encara orgullosa, del seu passat. Exultant de poder i banyada en or, però malgrat que ja havia començat a aparèixer el seu declivi econòmic que la sumirien poc a poc a la decadència. Per això, i perquè en la trama abunden les baixes pulsions, l’ambient apareix enrarit i es converteix en un altre personatge fantasma, que s’escola entre les pedres.


La Gioconda i la seva mare cega

Aquesta Venècia, segons la va imaginar Pier Luigi Pizzi en la seva producció ja clàssica, es reconeix pels petits detalls i no per la seva arquitectura més icònica. És una arquitectura senzilla: la boca del lleó on els venecians podien denunciar anònimament els seus veïns, o la curvatura d’un pont sobre un canal. Els canals són el motiu més característic de l’escena, i és pels canals i ponts, que desprès d`haver davallat de les naus o góndoles, per on els personatges entren i desapereixen. Destaquen, així mateix, moments de foscor que et fan sentir la humitat i el fred de l’Adriàtic a l’hivern. La il·luminació és a càrrec de Massimo Gasparon.


El dux i la Gioconda

Alvise Badoero, dux de Venècia. Judici

Això no significa que Venècia de fons i el vestuari d’època robin protagonisme a l’acció o als personatges. Ben al contrari, aquest marc ajuda a fer que la trama sigui fàcil de seguir i hi aflorin les emocions torbades que menen els personatges al desastre.
La música és d’Amilcare Ponchielli, pertanyent a la generació intermitja entre els compositors italians romàntics i els veristes.

La Gioconda compte amb sis àries per a sis tipus de veus diferents, una per cada personatge, que té així el seu moment de lluïment. El tercer acte, inclou un ballet, la famosa “ Dansa de les hores “, moment esperat pel públic que segueix la representació. A les fotos veureu els dos protagonistes, Letizia Guiliani i Alessandro Riga que, junt amb els altres ballarins, van marcant les hores. De gran bellesa coreogràfica, creada per Gheorghe Iancu. Aquest famós número del ballet ha estat el pas definitiu del seu compositor a la posteritat.
Director musical Guillermo Garcia Calvo.


Coreografia de Gheorghe Iancu

Letizia Giuliani i Alessandro Riga

Coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro Real de Madrid i Arena di Verona.

Durada aproximada de 4 hores, amb dos descansos intercalats.

A la sortida, ja fosc i plovent ens va semblar que seguíem somiant pels canals venecians, mentre comentàvem la sort de tenir aquests espectacles a Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari