L'arpa i les seves vibracions,473

Amics del bloc, desprès d'un mes amb problemes amb l'ordenador que finalment ha acabat a la brossa, avui n'estreno un altre, aquesta vegada portatil, que espero no em doni els problemes de l'anterior, ja que per baixades de l'electricitat de la instal.lcíó de la meva habitació, per dues vegades s'ha cremat.

 Aquest em donarà la possibilitat de treure´l de casa i treballar en altres llocs.

La propera setmana del 4 al 11 marxo a Lisboa amb un viatge de l'Imserso.

Espero a la tornada explicar-vos les experiències d'aquesta nova sortida. 

L'Enigma de la Tresca

El lloc que us proposava conèixer era el Teatre-Circ Olímpya del qual ben segur n'heu sentit a parlar. Va ser un magnífic local d'espectacles que es va inaugurar a Barcelona l'any 1924  fins el seu enderrocament el 1947. Jo recordo haver-hi anat amb la meva tia en una de les últimes funcions. Aquesta tia meva, germana de la mare, soltera i "marxosa" que en dirien ara, els diumenges solia dur-me als més variats lloc d'esbarjo permesos als nens. Memorables diumenges de Tibidabo, Sala Mozart, atraccions el Caspolino o les del Paral·lel, xocolatades a Petritxol etc...o sigui va ser la meva introductora i educadora juerguistico-sentimental dintre d'un ordre. Lloada sigui. Però al que anàvem: el Circ Olimpya.
Estava a la Ronda de Sant Pau cantonada al carrer Aldana i va ser projectat per l'arquitecte Joaquim Folguera, autor de molts edificis del moment. Era d'enormes proporcions, el més gran d'Espanya i un dels més moderns d'Europa.

 Tècnicament era un dels  més avançats. Tenia una platea on hi cabien 6.000 espectadors i l'escenari, de bocana grandiosa, podia convertir-se en piscina.
Allí es va fer teatre, sarsuela, òpera, música (l'introductor del jazz a Barcelona), ballet, boxa lliure i sobretot, circ.

 Un espai més, malaguanyat, de la nostra cultura, absolutament impossible de fer avui dia quan la cultura oficial ha bandejat tot el que no sigui succedani i cridòria. Requiescat in pace el Circ-Teatre Olimpya, on tant es va riure, plorar, sentir, gaudir i estimar.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Quin devia ser el que es va anomenar "El Liceu del Paral·lel". Amb prou feina, algú de nosaltres en podria haver gaudit.
                                              És coneixement o enigma?
                                              Busqueu, busqueu...
                                              no us doneu tan fàcilment
                                              que si tan fàcil fos
                                              quin enigma seria?

                                              Si algú l'encerta
                                              premi tindrà.
                                              Què serà?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Estem en temps de punts suspensius. Passen coses, sí, però totes necessiten explicacions: que si sembla que, però no, és perquè així, potser sí, però no crec... No sé si així anem formant opinió (costa, costa) o anem perdent il·lusions. No ens atrevim a emetre possibilitats contundents; no depèn de la nostra opinió, ni del nostre desig. Esperem en una andana buida on no sabem quin tren passarà ni si vindrà amb retard, no té la nostra estació com a destinació o el conductor embogirà i ens durà al mateix punt de sortida o a un on no voldríem que ningú mai no arribés. De moment ja és molt si trobem un banc per seure i esperar, desitjant que al pujar puguem tenir lloc de finestreta i veure el mar. Per cert, ahir vaig tornar a Mataró i feia un dia radiant; el mar era un desig acomplert. Premonició?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Donat el poc interès demostrat per trobar resultat als enigmes de la tresca proposats, els divendres em limitaré a explicar alguna cosa de la ciutat antiga o moderna i si algú ho llegeix millor per ell i si no tal dia farà un any.

Probablement, a algun dels fidels lectors de La Tresca, grans en saviesa i edat, us sonarà el nom de La plaça de l'oli. Era una plaça que va desaparèixer en l'enderroc per fer la Via Laietana i podem situar-la més o menys on ara és la Plaça Berenguer.

Es deia Plaça de l'oli degut a la seva funció. El 1310 les autoritats locals van ordenar que no es comprés oli fora de la ciutat. L'oli era un dels béns més preciats per necessari i perquè era una de les riqueses del país. Així és que des d'aquell moment el comerç, les transaccions, les mesures i qualsevol operació relativa a l'oli tenien lloc en aquesta plaça. Com gairebé sempre, el progrés  que es fa per produir un benefici no deixa de trepitjar els beneficis anteriors. Només el temps i els canvis posteriors acaben llimant, per desaparició, el problema (mort el gos, morta la ràbia). Això sembla que va passar amb la plaça de l'oli on es van crear conflictes amb els venedors d'altres productes que ja estaven instal·lats en aquella plaça des de molt abans i les autoritats van haver de dictar ordenances per separar les competències dels constants litigis. Problemes que es van acabar quan tot es va enderrocar per la nova Via Laietana. Però això és una altra història i ja hi entrarem un altre dia. Bon cap de setmana! 

LA TRESCA I LA VERDESCA

En aquest racó plàcid, una mena d'oasi, costaria gaire posar-hi un banc? ara només serveix com a magatzem d'obres de l'església. Incomprensible!

En la trescada d'ahir vaig mig pentinar el meu barri, els llocs per on passo habitualment... no sabeu la quantitat de llocs que he trobat canviats: botigues desaparegudes, moltes altres de noves, espais degradats, algun més arreglat... Petits canvis, sí, però que sumen i tot ho canvien. De moment desconcerta però finalment penso que és allò del Gatopardo: perquè tot segueixi igual, tot ha de canviar. I això pot aplicar-se a tantes coses que no cal fer gaires reflexions  perquè realment qualsevol aspecte s'hi pot veure inclòs.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir vaig anar a Mataró.amb unes amigues.No era una trescada de les meves en que l'única companyia son els records i les impressions que es tiren sobre meu. Ho vam passar bé, és clar, xerrant i rient però tota l'estona, aquella música de fons que sempre ens acompanya en feia adonar que trobava a faltar el temps de la reflexió, les sorpreses dels petits descobriments, la sensació de llibertat. Serà que m'he tornat feréstega? m'estaré convertint en una bruixa d'aquelles que viuen soles i es miren tothom com adversaris? Crec que no perquè també em calen moments de companyia i d'amistat però cada cop més necessito calma per trobar el que hi ha dins meu, per veure el mar i fer-me càrrec de la seva força, la vida que conté i no veiem, per imaginar...des d'una cadira al sol, el que son, el que volen i el que fan, totes aquelles persones que es mouen al meu davant. Durant molts anys érem a l'escenari; ara hem passat a les files de butaques. Els vells duem un fardell molt pesant que necessita concentració per trobar força per esclatar. Hem vist i sentit tantes coses que només en la calma i la reflexió podem gaudir dels petits plaers, que són molts i bons, que encara ens ofereix la vida.

Me'n vaig a trescar  una estona, no sé si a trobar o a trobar a faltar. Ja us ho diré.

LA TRESCA I LA VERDESCA

ARBRES

Fa un parell de dies llegia un article sobre les palmeres australianes que hi ha a Sants i recordava les moltes de la meva vida. La primera, la paradigmàtica, la de Ca l'Ardiaca que de en petita visitàvem sovint amb el meu pare. Recordo que em deia que quan ell era petit ja anava amb el seu avi a veure-la. En aquest article m'assabento que es va plantar el 1873 o sigui 21 anys abans que ell nasqués. Ai Barcelona, quanta part de la nostra història és part de la pols dels records que encara conté! Buscant a internet a causa de la curiositat que aquest article m'ha desvetllat he trobat moltes coses sobre els arbres de la nostra ciutat . Quantes espècies diferents us veurieu amb cor d'anomenar? cinc, sis?... n'hi ha més de seixanta. Bufa! algunes amb noms preciosos:bellaombra, fotímia, lagunària, arbre de l'amor, cocculus, siris, sòfora... d'altres que sembren sortits duna novel·la d'aventures : Maclures, arbre de la llana, arbre del corall, tipuana, schinus, Washingtònia, cedre de l'Himàlaia... I he recordat que l'últim any d'Escola Massana, quan preparàvem un viatge de fi d'estudis a Itàlia varem fer una fira de Nadal al pati de ca l'Ardiaca i jo vaig fer un pessebre amb figures de ceràmica. Les tres figures principals estaven a la base de la palmera i la resta, pastors, reis, estel etc anaven rodejant la palmera en espiral. Va tenir molt d'èxit i va sortir fotografiat a la portada de La Vanguàrdia (encara la tinc, és clar). Anys després, un dia, en Joan Gaspar (Sala Gaspar) em va dir que l'havien comprat els seus pares i que era des de llavors el pessebre familiar i encara ara ho és. Cada cop que veig la meva palmera recordo tot això i em sembla tenir encara part de l'emoció quan les meves simples obres primerenques s'enfilaven palmera amunt, amunt, amunt, com les meves il·lusions.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

M'agrada anar pel carrer i trobar-me, de sobte amb casetes de poble salvades de la destrucció per una restauració ben feta.
M'agrada, perr una porta oberta, veure, al lluny un pati florit .
M'agrada , topar amb algú que feia temps que no veia i posar-nos a xerrar al mig del carrer.
M'agrada, que encara alguna casa llueixi l'escut del barri.
M'agrada, que un rellotge de sol en una paret em digui l'hora del temps.
M'agrada, un gest artístic i personal escapat d'algú a qui li agrada compartir i fer-lo públic.
M'agrada, en una botiga "de sempre" poder demanar una cosa "de sempre" i que la trobin a l'acte.
M'agrada, poder seure en un racó tranquil i veure passar els núvols.
M'agrada prendre el pols d'un barri anant a la peixateria o a comprar el pa.
M'agrada trobar espais, detalls, records...
M'agrada mirar una casa sabent que a dins hi ha algú que conec.
M'agrada que malgrat els canvis, gairebé tot continuï agradant-me.

Què és això que m'agrada tant?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui he començat guardant un llençol i he acabat amb tot el primer pis en doina. Del llençol ha vingut l'endreça de l'armari, la neteja i el llençament de coses que s'ha anat ampliant a un altre armari que també ha capitulat i s'ha vist desposseït de coses que ara esperen trasllat a Saifores en cerca de millor vida. Llavors han quedat lliures dos forats d'armari (bé ja m'enteneu) a punt d'acollir coses que eren com farcells de drapaire però que en quan s'espongen tornen a agafar la seva veritable ànima. I com que aquest segon armari és a la banda que configura el meu racó d'escriure i altres feines diverses... també les plates, calaixos, calaixets, arxivadors etc han estat recollits per l'esclafit (paraula que aquests dies ha sonat molt) i després de tries sense pietat i noves acomodacions em faran la vida més planera. Jo mai no faig bons propòsits d'any nou però si que, obeint a una necessitat interna ineludible, de tant en tant i sense cap pla previ ni necessitat d'espai em lliuro a aquests ordenaments. Es veu que el meu cap necessita organització. Ara ja podré començar de nou a desorganitzar o bé anar-me'n a dinar, fer una bona migdiada al solet que avui llueix i després posar-me a llegir un dels llibres que m'han dut els Reis. A que és un bon programa?Us el recomano. A més a més tinc bona consciència, després de la fina feta.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui és un dia de desconcert. Tan sols la vida diària em crida i això, després de tants dies de festes i "fastos" no sé com prendre'm-ho. Ahir, un cop passats Reis i un segons reis pels que no hi van poder ser aquell dia, ja vaig guardar el pessebre i els guarniments de la casa i ja sembla la de sempre. També nosaltres som els de sempre? Segurament no, perquè tot ens ha fet reflexionar, fer plans conjunts, sentir opinions diverses, compartir i desitjar. Ara bé, tot això s'ha de pair, quedar-nos amb el que sabem que ens caldrà o ens agradarà tenir i recordar i deixar a banda el que hagi d'anar al contenidor marró. Trieu bé i que tingueu un bon any. 

L' arpa i les seves vibracions, 472

DONOSTIA / SAN SEBASTIAN

La Paloma de la Paz, de Basterretxea

L'estada a San Sebastian a casa d'una amiga,que em va convidar a passar amb ella i la seva família el dia del seu 75 aniversari,ha estat un encert en tots els sentits.Sobre tot per l'excel·lent acolliment que m'han fet. Pel paisatge tan bonic de la seva terra.Pel bon menjar i beure que t'ofereixen les diverses "TASCAS". Com és de llei per aquestes terres;no ha deixat de ploure cap dels quatre primers dies de la meva estada.

Construcción vacia, de Oteiza

L'única diversió possible i a l'aire lliure i sota la pluja, ha estat passejarpel Passeig Marítim i veure com les onadesimpulsades pel vent trencaven per tot el litoral, en les tres platges i en els seus accidents geogràfics.

El Passeig marítim de San Sebastian d'un cap a l'altre, té una longitud de 6 quilòmetre; sense desnivells, sense cotxes i sense creuar cap semàfor, es pot recórrer en una hora; això si ben abrigats, ben calçats i amb un impermeable gegant que almateix temps que et protegeix de l'aigua i del vent, et permet veure l'espectacle de l'aigua espetegant, amb unes ones gegants,quan arriben a terra.

El peine del Viento de Chillida

D'est a oest es troben estratègicament col·locades davant del mar, tres modernes escultures que ens permeten gaudir de les formes creades pels seus autors, tots tres bascos. La Paloma de la Paz de Nestor Basterretxea,Construción vacia de Jorge Oteiza i El Peine del Viento de Eduardo Chillida.A les fotografies veureu les seves formesi, el temporal d'aigua que la major part dels dies, les banya amb més o menys fúria.És impactant la visió de cada una per la seva bellesa.

Un altre dia us explicaré més vivències d'aquesta setmana que ha donat molt de sí.

 .

LA TRESCA I LA VERDESCA

Les casualitats històriques, molts cops, constitueixen una font de sorpreses. Avui, dia de reflexió abans de les eleccions, resulta que és el dia de l'Escepticisme. No em direu que no és premonitori. Però més enllà de la pròpia reflexió i de les vostres, que ens han de dur a demà , penso que malament si en un dia hem de decidir el que no ens ha acabat de fer el pes en mesos. Bé deixem'ho que ja estem embafats de tanta reflexió i permeteu-me que faci esment d'una dada familiar interessant. Un avantpassat meu per part de mare, Pau Ignasi de Dalmases, a començaments del segle XVIII comprà uns terrenys i es va fer construir el Palau Dalmases del carrer Montcada. Va ser un singular prohom que reuní una important biblioteca  molt freqüentada pels saberuts contemporanis, importants homes de negocis i de la noblesa amb els quals van fundar una Acadèmia a l'estil de la de Plató a Atenes.En van dir L'Acadèmia dels Desconfiats que expressava la qualitat predominant dels fundadors. Com a marca  social van escollir la imatge d'una barca a punt de naufragar en un mar esvalotat i una altra, desarborada o en construcció, a la sorra . La divisa era Tuta quia diffidens, amb la qual volien significar que les seves forces eren limitades en el món difícil que els envoltava. No em direu que tot plegat no té un significat actualíssim!

I per acabar us diré que Pau Dalmases que s'havia manifestat clarament contrari al rei Felip ( 1701) d'infàusta memòria, va ser perseguit i empresonat, però després de la guerra (de Successió) va revifar de nou l'aventura de l'Acadèmia, que encara subsisteix, amb un nou nom : l'Acadèmia de Bones Lletres que va seguir al Palau Dalmases fins fa pocs anys. (si voleu més informació podeu consultar Google Acadèmia dels desconfiats).

Potser, aplicant-me l'escepticisme, ve a tomb aquell refrany castellà que diu : de casta le viene al galgo...

LA TRESCA I LA VERDESCA

 

Avui és un dia bombolla. El Nadal és a la gran pantalla però encara no s'han apagat o encès els llums per començar la festa. Al rebost hi ha tot el que caldrà per preparar els àpats i la nevera espera allò d'últim moment. Avui no és tard ni d'hora. Tot és present però no ha engegat encara. És el dia en que puc preguntar-me com serà aquest Nadal. Una bona part ja la sé: més o menys com sempre però cada any té petits o grans detalls que el fan diferent. Aquesta espera és una part molt bona del Nadal: tot és possible, més enllà de l'impossible. I enguany hi ha un fet que segurament serà decisiu en el sentiment de tots. També l'espero amb un cert desconcert i amb esperança.. aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada, pàtria.
   Creia que us parlaria de neules i torrons i ja veieu... però encara que no no el focalitzem el Nadal s'acosta, la vida pas  pas.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Tornem a estar en un d'aquells grups de dies en que el temps s'acosta i fa nusos difícils d'afluixar. Tot el dia fem coses i sempre en queden encara moltes més per fer. No em vull angoixar; aniré fent de mica en mica i gràcies a la bona organització espero arribar sencera i amb ganes al dia de Nadal i als que seguiran. Compres i feines m'evaporen les hores. Preneu el que pugui anar escrivint però...
Avui tenia ganes de parlar-vos de la mania col·lectiva de dir que tot el que ha anat passant i el que passarà encara "ja t'ho deia". Sembla que visquem en un país de vidents i quatre eixelebrats que ho fan tot malament. Com que no tinc temps us deixo aquí aquest apunt de reflexió perquè hi penseu i que ens ajudi a preveure el que hem de fer el dia 21. SENY!

L'arpa i les seves vibracions, 471

Benvolguts amics del bloc. Demà marxo, uns dies, cap a San Sebastian  a casa d'uns amics que m'han convidat. D'allí ja marxaré directe a Burgos on passaré totes les festes amb companyia de la meva germana i la seva Comunitat Franciscana.  No sé si tindre oportunitat o temps per entrar al bloc, així que us desitjo a vosaltres i la gent que estimeu unes BONES FESTES.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Només em faig una pregunta, de la qual ja en sé la resposta: Hi ha algun dels mitjans i grans Museus del món en el qual totes les peces exposades siguin del país i tinguin tots els documents acreditatius de la propietat de totes les peces, en regla segons les lleis vigents? Recordo, sí, les aferrissades discussions sobre el tema en les reunions de l'International Country of Museums (ICOM) durant el meu temps al Museu de Ceràmica de Barcelona. Tots tenien (teniem?) coses a reivindicar i coses a dissimular...

LA TRESCA I LA VERDESCA I L'ENIGMA

Hola amics, bentrobats. Després d'aquestes petites vacances torno renovada, descansada i contenta. Hem fet molta feina i quan calia, la llar de foc era el lloc de trobada i escalfor diversa.
 Un cop tornats a la normalitat parlem de l'enigma del pont. Segurament heu endevinats que es tracta del de Martorell, el paisatge és indiscutible : Montserrat al fons. Potser no cal explicar-ne la llegenda ben coneguda de tots. Demà serà un altre dia..

L'arpa i les seves vibracions, 470

Jean_Chistophe Spinosi

L’INCORONAZIONE DI POPPEA, és una de les millors òperes del primer barroc, del  compositor Monteverdi, escrita un any abans de morir. Enguany el Liceu la representa tot  commemorant  el 450 aniversari del naixement d’aquest músic.

Estrenada a Venècia el 1642, va ser la primera òpera lluny de la temàtica mitològica, vigent fins aleshores i centrada en un tema històric. Va ser aquesta l’última composició de Claudio Monteverdi (1567-1643) que planteja, amb el seu llenguatge propi i característic, un savi equilibri entre elements còmics, dramàtics i seriosos al llarg del pròleg i dels tres actes de l’obra.

Avui l’hem sentida dirigida per Jean-Cristophe Spinosi, music i coreògraf, dirigint la orquestra de l’ Ensemble Matheus.

El llibret de Giovanni Francesco Busenello, membre dels Incogniti, secta de costums immorals i flagell de la moral cristiana de la Sereníssima República veneciana. Es basa en un episodi històric, el refús de l’emperador Neró de la seva esposa Ottavia per casar-se amb Poppea, envejosa cortesana que acabarà sent coronada emperadriu de Roma.

La partitura conté diversos madrigals, cançons pròpies del barroc. Aquesta culmina amb el cèlebre i bellíssim duo d’amor “Pur ti miro, pur ti godo.  O mia vita, o mi tesoro” . Nosaltres, hem tingut la sort de sentir-la cantada per dues veus excepcionals; Sabina Puértolas, aragonesa, en el paper de Poppea i el contratenor corea- canadenc David DQ Lee.

Si teniu una mica de temps, durant aquestes festes, us recomano que escolteu el duo d’amor entre Poppea i Neró, el podeu baixar del You Tube. Segur que us aixecarà l’ànim

Sabina Puértolas

David DQ Lee

LA TRESCA I EL SEU ENIGMA

 Tancat per

fins dilluns 11 (uau !!!)

De pas l'enigma és saber de quin pont es tracta.