L'arpa i les seves vibracions, 438

ELS COLORS DE LA TARDOR

 VIDRÀ

 Sortida obligada de cada tardor, escapada per  veure i fotografiar els canvis cromàtics de les nostres contrades muntanyenques.

Dissabte sortim  sense un  rumb previst. Ja en el cotxe votem anar cap a la comarca  d’Osona.

Parem, per esmorzar a Sant Quirze de Besora,  en un bar situat davant del pont, des d’on  veiem el Ter que  baixa amb poca aigua; ens alegra suposem, el soroll d’alguna resclosa. Prenem un cafè amb llet ben calent i una coca de pinyons que ens recomanen. A fora el termòmetre marca 9 graus. Seguim cap a Santa Maria de Besora i  els arbres encara no han  canviat de color.

Masia El cavaller de Vidrà
Tirem amunt, seguint  la comarca d’Osona, fins a Vidrà un municipi  situat a les ribes del Ges. A l’entrada el majestuós casal del Cavaller de Vidrà, d’arquitectura barroca , any 1787. Estotja una magnífica capella. El casal pertany actualment als senyors Vila i d’Abadal. L’església parroquial de Sant Hilari, amb un airós campanar, de l’any 1780 i d’estil neoclàssic de torre vuitavada ens dóna la benvinguda.  Aquí la Natura ja ens mostra uns tons més tardorals. Geogràficament està al límit entre el Ripollès i La Garrotxa.

Ens expliquen que la comarca té 20 arbres autòctons, en recordo pocs, el roure martinenc, castanyer d’índies, feixa, pollancre, salze, om i blada.

Sessió de fotos. Les fulles talment estores multicolors que, a mesura que les anem trepitjant, sentim el seu clàssic cric, cric, mentre els ulls se’ns omplen de diversitats de colors.

Cap el migdia, ja cansats i amb gana, decidim buscar un lloc per dinar. La decisió és fàcil , Casa Fonda  Serrasolsas que,   davant té el roure de La Creu de l’Arç, catalogat com un arbre monumental.

Tenen una carta de menjar de muntanya engrescadora. Ho encertem, bon menú, bon vi i servei acurat. Les vistes des del menjador ens mostren al fons, uns núvols entre clarianes sobre la plana de Vic.

A la sortida després d’una bona sobretaula el termòmetre marca 6 graus. Decidim retornar encara amb claror de dia cap a Barcelona, fa massa fred per  caminar. Les fotos queden de penyora per gaudir-les a casa.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Diumenge passat va ser el Concurs Casteller. Fa tres anys hi vaig anar i ens vam passar el dia amb l'ai al cor i moltíssima emoció. Us poso aquesta foto perquè em sembla la viva imatge del que som o voldriem ser: una pinya indestructible. Compte però, no fem llenya.

I acabo la setmana amb el final del viatge a Andalusia.

Dimeccres 24

Al matí esmorzem allí i veiem alguns dels diversos estadants que han trobat una bona solució al seu problema de movilitat o companyia.

Sortim cap al Cap de Gata. Almeria, pel que vam veure ahir i també avui és lletgíssim. El paisatge, abans d’arribar a Gata és exactament el de les pelis de l’Oest rodades allí, o sigui com el Gran Cañon però de color de gos com fuig. 

Amunt i amunt, terra desfeta, barrancs caient a pic i un panorama còsmic. Seguim, veient cales i el margalló, l’espart, esporàdicament alguna atzavara i salicòrnies. Horrors arquitectònics que demanen a crits la destitució de tots els arquitectes municipals del país i també dels promotors immobiliaris. Malgrat la seva grandesa tot té un aspecte brut i polsós.

 A Sierra Nevada també el paisatge és descarnat a trossos però res a veure. En conjunt no sé si m’agrada o no. Evidentment el mar a les cales i espadats, al voltant dels farallons i illetes és meravellós i el paisatge és corprenedor però no agradós.

 Tot el dia és un seguit d’això. Pugem als cims, baixem a les platges, el blau intens i el gris marronós. En algun tros aquesta mena de borrissol vegetal es fica dins de l’aigua. Fa molt vent i és fred.

Dinem a San Antonio, una pedania de Níjar, molt bé, un arrós de sisenyor en un restaurant en que la decoració són fotogrames, cartells i tota mena de records de pel·lícules de les fetes per allí.Molt interessant. Després d’una tertúlia païdora llarga anem a comparar oli del país. I altre cop entre barrancs i secallons cap a Níjar i Carbonera on agafem l’autopista de tornada a Almeria.

Per evitar el futbol i els seus seguidors entrem pel Somorrostro Almerienc o sigui que només ens faltava això per trobar-ho tot horrorós i antiquat. Posats a fer, les “nenes” anem a mig sopar a una confiteria clàssica en ple carrer gran. Després a l'hotel veiem Carmina o revienta, una pel·lícula espanyola de Paco León, protagonitzada per la seva mare que fa un paper fantàstic. Malgrat ser tòpica té gràcia i està força bé.

Dijous 25

Senyors, això s’acaba.

Sortim aviat doncs hem de fer més de 400 k. Cap a Alacant. Com que anem per autopista no hi ha novetat paisatgística ressenyable. Fem una aturada tècnica i arribem a l’estació des d’on en Jaume va a retornar la camioneta. Tots tenim ja ganes de menjar patates amb  mongetes fines o inclús patates amb col; estem tips de tant fregit, la veritat. Dinem a l’estació i acabem el temps fins l’hora de sortida del nostre Euromed , llegint i comentant els diaris, carregant-nos la tele etc una conversa normal.

I com en un llamp mecànic arribem finalment a Barcelona. Uns baixem a Sants i altres continuen fins a l’Estació de França.

I a pensar ja en el viatge de l’any que ve.

Per a mi, aquest viatge ha estat, resumint, el dels paisatges meravellosos de Sierra Nevada per les dues bandes i el de Granada. També un García Lorca molt proper. Això no vol pas dir que tota la resta no m’hagi agradat però sempre hi ha algun aspecte que t’impressiona particularment. O sigui que allò d’anar a despedir-nos de la Mezquita i de l’Alhambra, res de res. Ens queda encara molt per veure i recordar. Ara mateix hi tornaria. Allò de les mateixes obres i amb els mateixos manobres.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Dilluns 22

Esmorzem pernil de Trevélez per últim cop i marxem cap a la costa per una carretera estupenda que jo ja coneixia de quan vam ser a Almuñecar amb en Juli.

Estem en un paisatge que és el final del sac on ens hem mogut aquests dies. L’autovia no propicia les aturades i no ho fem fins arribar a Salobreña que no ens fa gaire el pes i tan sols mirem de passada.

A Castell de Ferro baixem i prenem un vermutet amb la corresponent tapa. La platja és àmplia i molt maca i comencem a veure plàstics i més plàstics dels hivernacles pioners que actualment són un horror de parracs informes.

Seguim costejant cap a Castillo de Baños. Tot és una llarguíssima platja però d’aquelles de pedres, en les que cal dur sabates. El dia és radiant i fa calor. Tot està tan sec que fins i tot els cactus estan pansits.

 Els pobles són un dipòsit de cadàvers immobiliaris. Tot està per vendre i com que la temporada turística plena ja ha acabat la impressió és de deixadesa. Especulació i braços més llargs que les mànegues que tots, culpables o no, estem pagant.

A La Ràbita, on hi ha una platja molt bona, els plàstics la converteixen en un Somorrostro.

Entrem a la província d’Almeria per Adra. Allí dinem, sense pena ni glòria en un bar, El refugio(el Club Nàutic, era tancat). Un dinar d’anar tirant sense alegries especials.

La línia de muntanyes està puntejada per torres de guaita i al costat de cada torre un poble.

Arribem a Laujar de Andara i al lloc on dormirem. Magnífic conjunt de casetes-habitació entre vegetació i arbres en un finca convertida en hotel. (Un flaix de record em du a Cape Cod on vam tastar les delícies de la vida dels rics tot menjant plàtans) Hi ha una enorme piscina, camp de tennis, cavalls, un estany amb ànecs, corrals amb gallines i ànecs pels nens... inclús una de les casetes, la més apartada està pensada per anar en família, amb un piscineta particular i lluny de les altres perquè els nens puguin fer el soroll que vulguin.

Passem la resta de la tarda descansant, llegint, passejant, piscina, fotos etc. O sigui fent el gos cadascú al seu aire.

Però avui és el dia de festa i la cuina és tancada (de reüll miro la cistella de benvinguda a veure quines fruites hi ha, per si de cas). Anem a la recerca dificultosa d’alguna cosa oberta; aquí ja no solament no és època turística sinó que no hi ha platja. Finalment, a Fondón trobem un lloc on la mestressa ens fa coses més o menys improvisades sota la direcció del marit que sembla el pare de la família Ulises del TBO i un fill atontolinat de les bombes. El vinet de la zona està prou bé i encara els queda algun gelat al fons de la nevera.

A la plaça hi ha una font molt maca que va deixar Carles III al 1710. De la resta de belleses i gràcies del poble, com que és negra nit i sense un ànima pels carrers, no veiem res del que deu tenir.

Dimarts 23

L’hotel aquest és magnífic, els llits enormes i còmodes, al bany tot funciona i les tovalloles són flonges i grans... recomanable i resulta que no és gens car. Bé, aquesta és una constant que ens ha sorprès agradablement al llarg de tot el viatge.

Esmorzem allí i després sortim a enfilar-nos de nou. Sortim de la vall d’Andaraix per Alcolea, Ugíjar i Cherino.i altre cop som al parc Natural de Sierra Nevada, passant pel port de La Ragua amb una vista bestial de boscos i barrancades. Un cop a dalt de tot, quan comença a veure’s l’altra banda i al final de la baixada, una plana immensa: El Marquesado del Zenete que és una mancomunitat d’Ajuntaments, antic senyoriu i  sub comarca de Guadix. El paisatge és absolutament diferent del que acabem de deixar. Cultius, plaques solars, pobles de plana.

A La Calahorra hi ha un Castell que sembla singula i que baixem a veure però només ho podem fer per fora doncs és tancat. És també un poble de puja i baixa. No hi ha gent pels carrers però m’hagués agradar comprovar com són les cames de les dones (als homes, tot i que podrien interessar-me més, no se’ls acostumen a veure).

Hoya de Guàdix, és com el Gran Cañón però no colorado sinó marró grisenc.

Guádix és un poble molt gran i important ja durant el Califat. Té una gran Catedral, una plaça Major tancada maca i sobretot, l’atracció turística de les coves-vivenda. Dinem en un lloc amb aspecte de Casino de poble, gran i força bé i després descansem (jo dormo i tot) en uns magnífics sofàs mentre esperem que sigui l’hora que ens han adjudicar per anar amb trenet cap a les Coves.

 

Ja les havia vist en el viatge amb en Juli. Ara, la veritat estan tan arreglades i s’han fet tan grans i modernes que semblen cases normals, patrocinades per Porcelanosa. N’hi ha que tenen fins a setze habitacions. Censades, són més de dues mil. La que nosaltres vam veure era molt més esquemàtica, més com devien ser antigament. No vull dir amb això que totes siguin com la que ens van ensenyar ara però suposo que les coses han canviat molt. Per contrast va ser molt interessant la visita al Centre d’informació de les coves. Allí sí que es veu com eren, les diferents estances, els estris, la ceràmica, els cistells, tot... molt ben posat i ben explicat.

L’anada amb el trenet només per nosaltres, molt divertida. Pujades i pujades altre cop però molt descansadament, saltant per l’empedrat.

Després, camioneta i camí i camí per una magnífica carretera que sembla autopista fins a Almeria. El panorama no cal que us l’expliqui, tots l’heu vist en les pel·lícules de l’Oest rodades allí. Espadats i roques. Sembla que en qualsevol moment sortiran els indis o esperes veure John Wayne a cavall “oteando” al lluny.

A Almeria l’Hotel té l’entrada per un carreró estret i la camio no pot arribar al Pàrquing malgrat maniobres disparatades amb els consells de tots, cap aquí, cap allí, para, para, més, més.... El Jaume, sempre ben disposat, la va a deixar en un altre lloc menys difícil.

Sortim a sopar i com que demà és el sant de la Mercè i vés a saber què ens depararà la vida, ens convida aquesta nit. Ens apalanquem en un lloc al costat mateix de l’hotel, un restaurant de tauletes al carrer, o sigui dels de més “quento” que realitat, i car, però sopem bé, a base de cloïses, musclos, peixos etc. Pernil no, no en volem.

L’hotel, correcte. He vist que hi ha tota una planta dedicada a residència geriàtrica. No sembla mala opció ( si ets d’Almeria és clar).

Castillo de Baños

 L'Oest  americà és al sud-est d'Espanya

LA TRESCA I LA VERDESCA

Dissabte 20

Jornada atípica, en part.

El matí el passem més o menys en remull al balneari per acabar apallissats per un bon massatge. I com que hem quedat molt dissipats i decandits anem tot seguit a dinar i després cap a l’hotel perquè vindrà una perruquera a pentinar-nos. És la cunyada de la tia de la sogra de la filla de la que ens vigilava al balneari mentre ens feia seguir i seguir amb la mullena, amb l’evident intenció que ens veiéssim com a polles mullades i tan fatals que s’imposés la pentinada final. Ha resultat ser la jove de l’interfecta, una nena que ha fet un curset de l’Inem i que no troba feina. L’hem animat força i donat idees. Ara ja podriem anar on fos de tan millorades com hem quedat. Llàstima que a Lanjarón les propostes són migrades.

El pla de la tarada és inconcret però tenim la sort que a les 8 surt una processó de la Verge dels Dolors i la Soledat i això ens procurarà entreteniment.

Ha estat el túnel del temps. Macers, autoritats civils, religioses i militars, el poble guarnit de forma indescriptible i nens encara més indescriptibles, músics etc i la Verge amb les seves millors gales i cara d’angúnia, dolor i soledat, qui en dóna més? El poble pla era un poema col·lectiu al que s’hi sumava la decoració dels aparadors de les botigues.

Un cop acabada ens hem instal·lat en un dels centenars de bars de pernil i tapeo (és impossible que a Trevélez i aledaños hi hàgi tants i tants porcs). I de postres un gelat artesà de debò, a un altre xiringuito del davant. I cap a l’hotel a veure un Montalbano en harmonia i a dormir.

Diumenge 21- Las Alpujarras

Dia de la magnificència de valls, espadats i muntanyes sorprenents i de bellesa gairebé escultòrica i salvatge. A Órgiva baixem a veure i fotografiar una sínia i a Pitres un record d’una carta de García Lorca parlant d’aquest poble. Detall nimi que han sabut convertir en entranyable memòria. Ai Federico, quant vas escriure i quant vas deixa sense que ni tu ho sabessis.

I cap a Soportújar sense deixar de pujar i pujar. De tant en quant voregem o entrem a poblets blancs i ara completament turístics, dedicats a la venda de mantes alpujarrenyes de fàbrica, xals fets a la Xina, catifes, jarapes, xorrades turístiques i cistelleria de margalló (no l’autèntica sinó la toros i coses així). També té molta requesta la mel, les melmelades de fruits boscans o no tant, l’oli extra, extra verge d’oliva tan pura com la Puríssima Concepció, el pa de figues i d’ametlles... Cada poble, Pitres, Portugos Campaneira, Capileira... intenta treure partit d’alguna petita singularitat, i amaga molts cops la real singularitat dels seus carrers en pendents arriscades i els racons simples amb una finestreta, un test de flors, una cortina realment antiga etc.

El paisatge és feréstec, primitiu, treballat pels elements o més ben dit castigat. Ja es veu que el món té milers d’anys. La carretera no s’atura, va amunt volent tocar el cel. Aquest paisatge abrupte i segur, terrible fins fa molt pocs anys, ha propiciat la creença en bruixes i personatges màgics que també hem vist representats a barullo (haberlas, hailas).

Pampaneira (sembla que el nom tan gallec ve de gallecs que van repoblar alguns d’aquests pobles), repenjat en la paret del Veleta és un poble força gran on trobem l’arquitectura típica de l’Alpujarra: cases de pedra encalades, amb les cobertes planes de pissarra i unes curioses xemeneies cilíndriques i amb barretet. Amb risc d’una lesió als turmells visitem els antics safareigs, curiosos perquè en comptes de ser d’una sola bassa són petits, com els normals però adossats. A la baixada descobrim i visitem un taller artesanal de teixit que m’agrada molt. M’he quedat amb les ganes de comparar-me alguna cosa, com ara un xal de llana i seda meravellós. Però la sensatesa ha primat i així m’estalvio la recança de moltes altres coses que també hagués comprat.

I més corbes i més grandiositat, finalment arribem a Trevélez –ull a l’accent!- la capital del pernil. És el poble més alt d’Espanya i crec que d’Europa. un poble tan gran que és el de baix, del mig i de dalt i nosaltres, turistes panolis ens quedem en del mig creient que és una tria ponderada. Sí, sí.. En aquest mig on hem deixat la camioneta no hi ha més que vivendes particulars i si volem dinar, com és de rigor, hem de baixar. Mare meva i quines baixades! els carrers semblen tobogans de pedra i t’has d’agafar a les parets. És impossible que els vells surtin de casa a caminar pel seu propi peu i menys amb un caminador o ja no parlem amb una cadira de rodes. Hi ha perill de la vida i no puc imaginar el que deu ser quan plou o hi ha gel o neva. Tots tancats a casa fins la primavera. Sans i estalvis però tremolant de cames, arribem a baix on hi ha tots els tallers i botigues d’embotits i pernils del món.

Primer diem que estem fluixos de la baixada i ens convé un refrigeri i després veiem que això ens ha produït una gana més que considerable. I allí és clar, vinga pernil i olives i això sí, una sopeta ressucitamorts, plats de resistència etc, etc, etc, el festí acostumat i tenim la barra de dir que trobem a faltar la verdureta i el menjar casolà.

I cap a Ca la Maruja a fornir-nos de cuixes, espatlletes, bosses d’Ibèric, formatges de cabra o d’ovella, xoriços i altres embotits.

Sort que ningú no es mareja perquè, com diu la saviesa popular, tot el que puja baixa i ara les corbes són de baixada i baixada i més baixada.

Ens aturem en un mirador a contemplar aquells paisatges en moviment i ara  foto fixa, preciosa. I més i més baixada fins que sembla que al final s’endevina el mar al lluny, mentre el sol va baixant també; però també ell ha de baixar tant que triga, i mentre tot es va enfosquint a poc a poc, les puntetes de les serres que ens envolten segueixen vermelles i enceses.

Arribem altre cop a Órgiva al costat de Lanjarón havent fet una volta complerta. Hem pujat per una banda de la Sierra Nevada i hem baixat per l’altra banda de l’ampla vall dels seus peus.

Estem tan tips que semblem una colla de bevedors de cervesa i per tirar avall el dinar ens entaulem de nou a prendre alguna cosa i xerrar una estona. Al cap i a la fi és diumenge i hem de descansar.

Després d’això tornem a Lanjarón on, avui sí, només sopem un iogur. Tinc la impressió que no voldré menjar en tres dies, absurd que mantindré almenys fins l’hora d’esmorzar de demà. M’adormo amb un Almax que es desfà a la meva boca.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Dimecres 17

Com us deia, a Granada ens esperava una sorpresa. Només entrar a l'hotel, una foto de tamany natural de Federico García Lorca, la seva màquina d'escriure i una vitrina plena de cartes, dibuixos, fotografies etc. Vaig pensar, mira que en són de llestos els granadins i com exploten els seus valors. Però no era ben bé això perquè resultà que aquell hotel era la casa de Luís Rosales, poeta i assagista molt amic de Lorca i dels altres de la seva generació. I allí es refugià Federico quan ja sabia que el buscaven i allí el van anar a agafar per matar-lo; o sigui que va ser la última casa on Lorca va viure. Quan la casa es va convertir en hotel, amb molt bon criteri, van deixar el pis de baix gairebé tal com era, convertint-se així en record de García Lorca i alhora de mostra de com era una casa burgesa de principis del s.XX.  Em vaig fer fotos a l'entrada, com si fos veritat aquell Federico i vaig tenir, mentre era en aquell hotel, somnis de llimoner i rius de plata.

Desde mi cuarto

oigo el surtidor

Un dedo en la parra

y un rayo de sol.

Señalan hacia el sitio

de mi corazón

Por el aire de agosto

se van las nubes. Yo

sueño que no sueño

dentro del surtidor.

L’endemà Dijous 18 anem a Sierra Nevada. Ara hi ha una magnífica carretera feta quan el fiasco dels Jocs Olímpics d'Hivern en que no va caure ni un borralló de neu, però nosaltres hi anem pel camí més costerut i aventurer. El paisatge al nostre davant és cada cop més semblant a la lluna, pedres i poca vegetació a una banda, i pins que diria que son pinsapos, a l'altre. Arribem al pantà i seguim amunt amunt, cada cop mes amunt fins arribar al Parc Natural de la Veleta i més amunt, quan s’acaba la carretera. Fins la punta de la Veleta (uns 200.) es zona militar i no deixen passar. Fa un fred i un vent que pela, sort que un cafè a la cantina ens reviu. Per allí pasten cavalls i el paisatge és grandiós.

Ha estat una gran sortida, molt maca i singular. La baixada la fem per la carretera bona.
A la baixada, barris sencers dels pobles de l'entrada a Granada amb rètols de Se Vende i promocions de vendes miracle. Tot el país està en venda malgrat un aparent semibenestar. Granada, per exemple està molt millorada. Deu ser llò de l'economia submergida o que la gent és molt soferta i espavilada. Sinó no s'entén.

 A la tarda anem cap a l'Alhambra en un trenet  turístic que surt aprop de l'hotel i puja fins allí, però no tenim visita fins demà. Avui anem a visitar la casa de Manuel de Falla que està dins del parc de l'Alhambra.

És una casa molt senzilla, tal qual era però que amb el temps s'ha anat descuidant. Podria ser interessant però a sobre, l'ensenya una noia sosa com ella sola i que no té cap mena d'empatia.

El jardinet és de plantes seques que bé podria l'Ajuntament destinar un parell d'horetes algun dels jardiners dels magnífics jardins de l'Alhambra per regar. Segur que la pava no ha agafat mai una manguera (no sigueu malpensats) encara que estigui allí avorrida i morta de fàstic.Podem enviar un Buró-Fax , que cada cop més ens convenç que és la única solució als problemes que tan fàcilment ens veiem amb cor d'arreglar.
La vista de la ciutat desplegada als nostres peus és una magnificència. Granada té una situació geogràfica immillorable i des d'aquí a les altures impressiona.

El trajecte de tornada és una aventura. El trenet va llençat a tota pastilla  baixant per l'Albaicín en una cura suïcida, per uns carrers a penes un pam més amples que ell. Fa una volta enorme por tota la ciutat, com autèntic tren turístic que és i ens deixa al costat de la Catedral, o sigui molt a prop de l'hotel.

 Estem molt cansats de tants fregits i tapes com hem menjat aquests dies i demanem si ens poden fer alguna cosa més casolana: una sopeta de pollastre (amb picadillo de pernil i ou dur), una truiteta (amb guarnició) i enciam. De postres un flam de la casa. Ens convenia.

Les vitrines del menjador eren per mi com si tornés a casa dels avis: vaixella de Pickman, les copes idèntiques, porcellanes franceses i angleses, els coberts de plata del mateix model...

 

Visitants de la Mezquita

Mirhab 

Dilluns i dimarts -

Només esmorzats, cap a la Mesquita.
Encara és d'hora i no hi ha gaire gent. Podem veure-ho tot tranquil·lament i gaudir de la meravella sempre sorprenent d'aquesta arquitectura. No cal fer-ne la descripció que ja pot trobar-se a qualsevol guia  però això sol ja paga el viatge. Al sortir, badem una estona pel pati, veient llimoners i altres arbres; comença a fer calor i les bandades de japonesos fan cua per entrar al seu torn; sort que hem vingut d'hora! Agafem el carrer de les flors i seguim i seguim per la ciutat antiga amb botigues a banda i banda sense interrupció. Tot són vestits de faralaes, pantalons i bruses jipioses, collarets, vanos i arracades de filigrana. Com està manat. Així va passant el temps fins que sonen les campanades de les dotze en el campanar de la Mesquita – església, cridant a l'Àngelus. Com que hem sortit per la Porta del Perdó estem blancs com anellets i ens asseiem per donar un gust al cos i prendre'ns uns finos a l'ombra d'unes acàcies i reprendre forces.No us explico el dinar, ni el cafè en una plaça a l'ombra, ni la tarda veient la ciutat, plena de cartells de Se vende, (miau!). La vida del turista és previsible i les conseqüències de la crisi també.

Però sí us diré que quan vesprejava hem descobert un pati amb flors, senzill, preciós, blau i blanc i una gent encantadora que ens ha fet un sopar de campanilles. Es diu el patio d' Maria i està al carrer don Rodrigo 7. Una adreça per guardar i recomanar.

Tres dies a Córdova, passejant, mirant (i veient) parlant de tot i fent sociologia recreativa. Bons records a la butxaca o dins el sentiment. Els monuments, els llocs, tot el que és a la guia serveix de GPS orientatiu però el que val és el que cadascú interioritza.

Adéu a Córdova.

Cabra i Priego. Dues fites en el camí.

 Cabra 

és gran i molt ric. Es veuen els diners de l'oli amb solera. Les cases són bones, tot està molt arreglat .
Una noia que despenja flors en aquest pati guarnit ens explica que ahir vana acabar les festes de la Patrona que "viu" a la muntanya i la van a buscar en processó per dur-la l'església gran a passar un mes (a estiuejar, ens diu).
Encara es respira arreu l'aire de festa i el poble està molt animat.
A la plaça ens fan un cafè diví, ja era hora; per aquests pagos l'oli el tenen per la mà però el cafè...

 Priego

A Priego, unes vistes prodigioses. És un poble, o ciutat petita, molt costerut en part i molt interessant arquitectònicament. A dalt de tot, restes d'un castell i una esglèsia sorprenent, d'un barroc com l'alemany, tot blanc, ben curiós. Un funcionari conscienciat i amabilíssim ens fa d'amfitrió en el museu de l'oli, l'antiga almazara,  ens explica "tots" els secrets del poble i del seu consistori. Realment és tan amable que proposem escriure a l'Ajuntament per explicar-ho. Això és la veritable promoció turística. També per indicació seva visitem una finca molt gran amb un jardí romàntic, a sota el castell. L'estany, l'alberca, que s'omple de diversos canalets que baixen de la muntanya és de proporcions enormes. Una meravella que ens deixa bocabadats. Està en un replà de la muntanya del poble i es baixa tres pisos en un ascensor. 

Després de dinar (on ens ha dit l'amable funcionari), agafem la carretera de nou i cap a Alcalà la Real amb un castell força impressionant.

Seguim ruta creuant la província de Jaén. Han quedat lluny els espadats de Sierra Nevada i ara el panorama és d'oliveres i més oliveres en bancals inverssemblants. M'enduc el convenciment que l'oli és no solament un bé preuat sinó una mena de miracle que l'esforç humà ha fet possible. No sé si a partir d'ara l'estalviaré o he de fer-lo servir a dojo com fan per aquí.

Finalment arribem a Granada on ens espera... el company Federico García Lorca. Però d'això ja us en parlaré més extensament.

LA TRESCA I LA VERDESCA-dia 3r Córdova i Almodovar del Rio

Un so de campanes ens recorda que és diumenge. Anem cap al centre de Córdova passant per molts carrers de la ciutat vella que després comprovarem que són els únics macos. La resta és un conglomerat de construccions noves, la majoria de poca qualitat. Tot ens sembla brut i deixat, potser perquè ahir era dissabte, dia de botelló. Però descobrim un remans de pau, una meravella, la Casa Árabe, un conjunt de vivendes mudèixers dels s.XV i XVI restaurades i arreglades per un consorci del Ministeri d'Exteriors, la Junta d'Andalusia, diversos Ajuntaments etc i on es fan tota mena d'actes culturals per a fomentar el coneixement mutu amb els paísos àrabs. Allí veiem una exposició d'un artista de Katar molt interessant. No hi ha cap turista i es respira cultura i bona feina (una enveja sana). 

A continuació anem al Palau de Viana, una altra meravella. Curiosa construcció de dotze patis voltats de casa, preciosos, ben cuidats, plens de flors i amb mil detalls. Una casa antiga, ampliada a través dels segles i que ara, Caixa Sur, la propietària, ha arreglat amb molt bon gust. 

A l'hora de l'Àngelus fem una aturada de finos i pernil en una placeta a l'ombra, fent de turistes, selectes, però.

A continuació, com que no es pot anar a la Mezquita perquè hi diuen missa, ens dirigim cap al poble d'Almodóvar del Rio a veure un castell. Tot el camí és un festival d'ocres, grisos, grocs, suaus ondulacions i camps immensos de blat acabats de segar. Preciós. És tan canviant a cada moment que no sembla possible. De cop, darrere el que semblen dunes de terra. Apareix un castell en la llunyania i un poble tot blanc escampat als seus peus. Ens anem acostant i cada moment és una foto possible, impossible de fer.

Finalment, al castell que si bé de lluny tenia un perfil espectacular, d'a prop és, per obra i gràcia de la reconstrucció, un castillo Exin. Torres  muralles, escales i més escales com una maledicció, miradors, terrasses. Res no hem deixat per veure ni imaginar, perquè també hi ha l'habitació de vestir al cavaller abans de la batalla amb cavaller i patge, la de la Reina fantasma que s' apareix cada 14 de maig entre boires i teranyines, plorant i lamentant la mort del deu amant marit en combat. I per si encara no en tens prou, pots fer-te una foto darrere uns ninots que representen una escena molt cavalleresca.

 Amb les frontisses tan rovellades com les armadures dels cavallers anem tirant cap a buscar un lloc per dinar seguint les indicacions del Senat del bar. I avall, avall, fins que trobem una freïduría on hi ha molta gent entaulada amb cara de felicitat. I ara he de fer una confessió dramàtica: han pogut amb nosaltres. O sigui que no ens hem pogut acabar el que ens han anat servint. És clar que duem de coll unes olives, salmorejo, amanides i cadascú el plat de força, ja siguin uns callos, rabos de toro, carn guisada o flamenquins, amb les seves corresponents guarnicions i quilos i quilos de patates fregides. Malgrat el que ha quedat als plats, algú ha tingut esma per menjar-se un gelat i cafès. Déu no ens ho tingui en compte. Llavors, en un parc del davant, jo m'estiro a la gespa i faig una bona migdiada, altres xerren sense aturador en uns bancs a l'ombra.

 Llavors cap a Las siete ermitas, al punt més alt de les muntanyes que fan de respatller a la ciutat on hi ha un santuari i set ermites.Diuen que el mirador té la millor vista del món. Ja se sap que els andalusos són una mica exagerats. Sí, es veu tota la vega i Córdova als nostres peus, però... Crec que m'hagués agradat més anar a Medina Azhahara però és tancada i demà, per dilluns, també. Resignació.

Tornem a ciutat i en camioneta fem visita general d'inspecció per tots els barris. 

Fa calor però com que la majoria del temps hem estat a la camio amb aire condicionat, la veritat és que era molt suportable.

 Sopem de tapes, més no podem.A continuació una abrandada conversa-discussió sobre independentisme, entre d'altres coses i, després de la passejada de rigor, cap a l'hotel a dormir.

L'arpa i les seves vibracions, 303

                                               OCI I PASTISSERIES

Sínia gegant

Ens falten pocs dies per acabar el viatge, hem vist una de les  icona més representatives de Viena, el Donauturm , on pujarem fins dalt, el segon símbol  és  la Sínia (Nória en castellà, Wiener  Riesennrad en alemany), i cap allí anem. Tenim temps lliure i cada un tria el que més li agrada. Es veu de tot arreu, ubicada a l’entrada del Parc d’atraccions del Prater, dins el parc homònim, en el districte de Viena, Leopoldstadt. Tots recordem i parlem de la pel·lícula “El tercer hombre”, el guía ens recorda que també surt a “Antes del amanecer” . Taral·legem la música de la primera que tothom se sap.

Va ser una de les primeres sínies, construïda el 1897 per celebrar el 50 aniversari del reinat de Francisco José. Dissenyada per l’anglès Walter Bassett, té una alçada de 61 metres. Era la més alta del món fins el 1985, que va prendre el relleu Japó amb una que la superava. Originalment constava de 30 gòndoles, però degut als danys ocasionats durant la segona guerra mundial, al fer la reconstrucció, sols es recol·locaren 15. Hi puja tot un grup, sobretot els més joves, jo trio passejar amb un trenet, que fent tuc tuc, recorre el perímetre de tot el parc i et dóna una visió completa de la seva extensió, amb zones que normalment a peu no es visiten. 

Dinar Ajuntament de Viena

Dinar a l’Ajuntament de Viena, els baixos molt ben ornamentats amb pintures murals  de batalles, serveixen de menjador per grups nombrosos, és gran i ens serveixen molt bé, vichyssoise freda, tira de pollastre a la graella, samfaina, gelat amb nata i cervesa del país.

Tarda lliure que aprofitem per veure les botigues i pastisseries,  totes les guies porten que la més antiga i  famosa és la Damel i cap allí anem a comprar els bombos de record, els més clàssics Mozart bombons. Desprès de veure aquella exuberància de pastels, triem una de més petita en un carrer molt cèntric i, allí fem parada i degustem un pastís.

Damel

Façana pastisseria on berenem  

                                                                                               

Mozart's bonbon

Tot és bo !

Grinzing

L’altra manduca típica i preparada pels turistes , és un sopar amb vi verd, al barri de Grinzing amenitzat amb música folklòrica. No sé si és el vi o que ja casi marxem a casa, que qui més o menys es deixa anar amb bon humor i canta i balla, cançons tiroleses, de la Tuna i valsos de Strauss.