L'arpa i les seves vibracions, 446

L’ART AL SERVEI DE LA TÈCNICA

CASA DE LES AIGÜES

AGBAR, La Societat General d’Aigües de Barcelona, té el monopoli d’abastir  la ciutat mitjançant la distribució de les aigües Ter-Llobregat. Però no sempre ha estat així, molta gent gran encara recorda que el subministrament a Barcelona venia pel Rec Comtal, amb inici de la seva sortida a Montcada. Era tant la  puresa de les seves aigües, que la gent creia que eren les millors del món. Quan el 1914 una contaminació d’aigües fecals va desencadenar una epidèmia de febres tifoides causant molta mortaldat, ningú no s’ho volia creure, fins que  les autoritats sanitàries van haver de precintar les fonts amb senyals vermelles per dissuadir a la gent “no pot ser, deien, si és la més bona  de totes.

Aquesta història i moltes d’altres ens va explicar en Marcel, guia de la Casa de les Aigües de Montcada, en una visita en la que vàrem poder retrocedir en el temps i aprendre moltes coses.

El Parc de les Aigües és el símbol natural de l’aprofitament mil·lenari que es feia de les aigües del Besòs des de Montcada i Reixac com a conseqüència de la riquesa aqüífera d’aquest municipi. Acull construccions claus per a l’aprovisionament d’Aigua de la ciutat de Barcelona al llarg de la història: el Rec Comtal a l’Edat Mitjana, la Mina de Montcada al segle XVIII, i la casa de les Aigües construïda el 1878.

La Casa de les Aigües que hem visitat amb deteniment durant més de  dues hores, és una antiga central d’extracció i bombejament d’aigües captades del cabal subterrani del riu Besòs. Coneguda en un principi com els pous de Montcada, fou una intervenció d’urgència de l’Ajuntament de Barcelona, atesa l’extrema sequera que patia la Ciutat Comtal el 1878.

El projecte va ser encarregat a l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias qui plantejà un projecte ambiciós i modern per al subministrament d’aigua potable, capaç de satisfer les necessitats d’una ciutat en expansió davant el repte de la construcció de l’Eixample barceloní.

Hem vist amb detall dins aquest recinte, emmurallat i enjardinat, un valuós conjunt arquitectònic que en l’actualitat és una peça clau del patrimoni industrial català i un punt de referència fonamental del modernisme local.

Molt a prop de Barcelona, és un lloc per perdre-s’hi i poder admirar totes les sales, acuradament conservades, anant  de sorpresa en sorpresa.

L'arpa i les seves vibracions, 367

MUSEU ETNOGRÀFIC de RIPOLL

Seguint els colors de la Mª Dolors, també nosaltres ahir anàrem a la busca de fotografies cromàtiques, tot i que val a dir que les temperatures elevades d'aquest novembre han retrasat un xic el canvi de color de les fulles.

Sortida cap a Ripoll, parada per esmorzar, veure la façana sempre esplendorosa  del monestir i visita al Museu Etnogràfic, que  és a la mateixa plaça de l'Abat Oliva. 

Fou la tarda del dia 26 de març de 2011, que camí de tornada de Ribes de Fresser, ens aturarem a la plaça per veure la inauguració del Museu, festa, parlaments, gegants i gresca, però la gran massa humana que va entrar a l'obrir les portes ens va fer desistir de l'intent, tot posposant-lo per un altre dia, i així passà el temps, fins que  ahir dimarts d'un dia de novembre tres anys desprès,  ves per on, nosaltres quatre fórem els únics visitants en les quasi dues hores en que vam fer el recorregut, que se'ns va fer curt, ja que els temes exposats son tants i tan variats que t'atrapen. Exposició de 7.500 peces, de la vida dels pastors, els pagesos, artesania de teixits, coure, ceràmica i vidre. Diorames de la farga i la industria del ferro, que durant molts segles fou el principal mitja de producció dels claus i de les armes. Per això compte amb una valuosa col·lecció d'armes de foc portàtils, fetes a la vila entre els segles XVII i XIX.

La historia explica que l'actual museu va ser fundat l'any 1929 per Tomàs Raguer i Fossas amb el nom d'Arxiu Folklòric de Ripoll. Raguer formava part del Grup de folkloristes de Ripoll, que a la dècada de1920 va unir diversos estudiosos de la zona amb un interès comú per Catalunya i per l'etnografia. Liderats per Rossend Serra i Pagès, van dedicar-se a recollir objectes i patrimoni intangible, com cançons, danses, costums, llegendes i expressions orals. No sols van recollir objectes, sinó que, des de bon començament van posar-hi un ordre sistèmic. Inicialment va ocupar les golfes de l'antiga església de Sant Pere, que és al costat del Monestir, lloc on va estar fins l'any 2000. Desprès de 10 anys de readaptació, el 26 de març de 2011 fou inaugurada la nova seu a Can Budallés, un edifici senyorial. Crida l'atenció a la façana les seriografies de les diverses marques de les cases de pagès per marcar les ovelles, dins les trobem reunides en un quadre, són interessants i ben diverses.

Decidim dinar al Restaurant -masia RAMA, non  de procedència àrab, a mig camí entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses: amanida diversa i divertida i, graella de carn a la brasa, vi negre de criança, triem Oda del Castell del Remei, postres i cafè. Xerrada entretinguda tot esperant les noticies del vespre, i sortida cap a fer una visita ràpida a Sant Joan de les Abadesses, tot recordant el compte Grifè i la seva filla Emma, veiem el monestir i el Davallament, conegut com el Santíssim misteri (1251).

Comença a ploure i iniciem la tornada, fins a Vic, aigua a desdir, desprès afluixa i entrada a Barcelona amb la cua de sempre. Tot sumat un dia bonic per recordar.     

 

RAMA Restaurant

L'arpa i les seves vibracions, 337

ONDA, museu del Taulell Manolo Safont

He tornat d'una petita escapada de quatre dies per terres de Castelló i Terol. Uns amics hi tenien diversos parents escampats per petits pobles muntanyencs, carretera i manta cap uns bonics recons que no coneixia gens. Breu descans a l'àrea de Benicarló per esmorzar i seguidament  primera parada al poble d' ONDA, ja dins la província de Castelló, on teníem concertada una visita al Museu del Taulell Manolo Safont.

Manolo Safont neix a Onda el 1928 i mor el 2005, pintor i ceramista reconegut.

A partir d'aquí la ressenya va dedicada a la Mª Dolors, ja que et  vaig tenir molt present durant les més de dues hores que va durar la visita.

Ja ho sé, res que no coneguis millor que la guia que  ens va acompanyar i mostrar tot el recinte en les seves diverses facetes, visita que ens dugué des de la contemplació de la primera rajola que ens mostren del 1 segle en l'època romana, a una visigòtica, passant per les hispano musulmanes del XII i XIII, a l'època medieval, gòtic mudèjar,la renaixença, el barroc del XVII i VII, rococó, neoclàssic, modernistes i així fins els nostres dies. Crec que les últimes i ja en altre tècnica sis rajoles sobre uns dibuixos de Dalí, nominades amb els noms de  "la vida i la mort, la guerra i la pau i l'amor i la música", Mª Dolors les recordes? les tinc fotografiades, però ara mateix es neguen a passar de la meva tablex al Blog ? ja miraré de esmerçar-ho.

A més s'hi troben col·leccions de premses, màquines, eines, arxius, documentals, catàlegs i fotografies dels antics treballadors, també una aula didàctica, biblioteca especialitzada i alberga dins d'un espai l'Escola de la ceràmica d'Onda.

L'exposició ens encisa pel contingut  evolutiu que representa i per la seva bellesa, contemplem tot tipus de colors, dibuixos i formes. Al final passem a la zona on ja es fabriquen els taulells (nom que es dóna a les rajoles en valencià) en sèrie i ens mostren els últims avenços en màquines, on com si fossin fotocopies en paper es fan rajoles amb el dibuix imprès en tots els colors possibles. Ens expliquen que aquesta màquina la ha dissenyat un enginyer d'Onda i ja s'ha venut per molts milions al Japó i als Estats Units.

Tinc el catàleg en francès de l'exposició, fullejar-lo és un regal visual, em quedo amb els dibuixos i colors de les rajoles de l'etapa neoclàssica i la del modernisme.

Grans plafons