LA TRESCA I LA VERDESCA

Setmana enfeinada i absurda a causa dels embolics del meu germà. Visites diverses, trucades, intents de col·locació de llibres i objectes etc. Cada cosa requereix una solució diferent i cada descobriment és una complicació més. Però de mica en mica espero que hi arribarem. Ara ja tenim un nou local on emmagatzemar el que està pendent de venda o una altra solució per poder desllogar els cinc locals (pisos, trasters, locals...) i tenir-ho tot centralitzat, De-men-cial!) A finals de mes ja n'haurem buidat un, però dels que queden un és a Santa Lugaia i l'altre a Mataró i en cap d'ells sabem què s'hi guarda. Estic convençuda que res important i que el valor del que hi ha no arriba, ni en somnis, per cobrir les despeses de trasllat i de lloguers endarrerits. Si només depengués de mi no aniria i me'n desentendria. Ja he salvat quatre records d'infància i la resta pot anar a mar. Però hauré de veure com van desapareixent els diners (res de l'altre món) en despeses pendents i seguir-me complicant la vida llegint paperots i llençant i llençant, Ara que, com era previsible, el tema ha acabat interessant-me literàriament i tot són notes per a la novel·la que es va perfilant al meu cap. Ja és humor intentar treure'n partit.

LA TRESCA I LA VERDESCA

No sé si podrem aguantar-ho; tantes tensions, notícies cada cop pitjors i més envitricollades, notaris, advocats, policies i guàrdia civils, aquí, a Andorra, a Miami i al Vendrell... És tan enrevessat que dubto de. si mai es podrà treure l'aigua clara. Potser jutges i advocats seran nomenats pel Nobel de Justícia. (Existeix?, ah ja deia jo...) i entre tantes emocions el futur del país en quarantena sense remei i ningú que se'n faci càrrec, ni li doni les medicines que li convenen. Tampoc ningú que li faci companyia que és el consol dels malalts. I això tan tonto, la companyia, em fa pensar que el pacient ja no té remei. Avui  l'Antoni Puigvert, a La Vanguàrdia recorda un conte de  Monterrosso, ai làs, en que una mosca volia ser àliga però acabà comprenent que amb unes ales tan grosses i un bec tan dur no podria fer el que està acostumat que és volar lliurement i menjar en la merda. Quina enveja sana em produeix qui sap fer universal i entenedor allò que ens envolta.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Un, dos i tres 

Dos dels tres guardonats amb el Nobel de medicina, els Drs.Satoshi Omura i William Campbell,  han estat premiats per les seves investigacions per eradicar la Oncocercosi que, transmesa per una mosca, ha causat ceguesa a unes 300.000 persones i és endèmica a 31 paísos. Horror i esperança. Però estupefacció quan llegeixo que l'OMS, gràcies a les investigacions d'aquests doctors, té un pla per eradicar la malaltia, ABANS del 2015. La reflexió és: o bé els periodistes, deixen el retalla i enganxa habitual o bé l'OMS es posa les piles.

   Ha mort Henning Mankel, l'escriptor de novel·la negra ben conegut. No us faré ara l'apologia literària però sí que subratllo el seu esperit crític, d'esquerres i lúcid que no solament va saber mostrar les contradiccions de la nostra societat (i de Suècia en particular), sinó també la realitat dels paisos africans i de Moçambic, on vivia la meitat de l'any. Els seus llibres, no novel·les"negres" sinó sobre la pobresa, la desigualtat i la responsabilitat col·lecctiva són frapants. Més enllà dels títols ben coneguts que sota l'argument policial amaguen una radiografia despietada de la societat, Comèdia infantil, Moriré (sobre la sida a l'Àfrica) i Arenes movedisses, la seva autobiografia, escrita en l'impacte quan li van detectar un càncer, són alguns d'aquests títols que si no ho heu fet, hauríeu de llegir ja. Un gran escriptor que va saber sortir de classificacions i tòpics i que per la seva bonhomia i pes específic, no oblidarem.

A "la Contra" de La Vanguàrdia, avui, una entrevista en la que una mestra parla d'educació i els seus problemes; més ben dit, les greus conseqüències de la realitat social. Sembla ser que la mitjana de diàleg pares-fills són cinc minuts al dia. Ja sabem què vol dir una mitjana però fa pensar que si bé no deu ser l'únic a tenir en compte, potser per aquí es comença.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Miro el diari i, inclús abans d'obrir-lo, el veig escarransit, poc consistent. L'obro i, efectivament, al cap de poc ja sóc al mig sense que res en especial hagi captat la meva curiositat. No vull dir que no parlin de res sinó que sembla una mena d'entreteniment per anar passant el temps. Un cop més la radio, que vaig escoltar en el meu trajecte de tornada de Saifo, ahir a la nit, em va posar més al dia del que havia anat ocorrent al món mentre jo i la meva brigada familiar ens dedicàvem a guardar tot el que és d'estiu estiu i preparant catifes i estufes. Potser sí que el paper imprès és de cuina lenta, de xup xup, i triga més però desprès produeix uns sucs i uns veloutés d'allò més saborosos però a mi, que voleu que us digui, quan apareix aquest estancament informatiu em venen calfreds. Quina se'n deu estar preparant amb tan sigil? Perquè això no és normal. És una nova política? Ha quedat tot clar o ens calen, si. més no, algunes propostes, plans, especulacions o el que sigui per fer-nos entendre el que seguirà?  Aquest silenci, aquest aquí no passa res, francament em fa mala espina. Com que no entenc res em disposo a mirar-me amb calma la cartellera, que vaig molt endarrerida (també) de cinema.

LA TRESCA I LA VERDESCA

  L'etern pacient

  A  Turquia ha mort un home, Abdulah Kozan, que va ingressar a un hospital l' any 68 i per pròpia voluntat(i delicat, això sí), s'hi ha anat quedant . Es veu que de seguida es va convertir en un membre més del panorama hospitalari i s'hi sentia perfectament integrat. El món i el seu país continuaven rodant. Ell  ho vivia a través de la televisió.

   No per res, no, però no estarem tots plegats en una fase semblant després de les eleccions? Serà aquesta una forma de la síndrome d'Estocolm?  

  Per cert, algú sap què se'n va fer de la Patrícia Hearst?

LA TRESCA I LA VERDESCA

De Joans, Joseps i ases n'hi ha a totes les cases.

No sé si el tàndem a tres ha de ser complet o es pot tenir només alguna de les premises. Dono per bona la primera opció perquè a casa no hi ha cap ase, ni cap Josep, ni Joan. Dit això passo a Sant Josep, dia de la crema i la cremà. Dintre d'uns moments em posaré a fer la crema per tenir-la a punt pel vespre doncs a migdia estaré sola i al vespre no. I quant a l'altra, l'accentuada, enguany he vist un reportatge fet i passat per TV3 i em dono per satisfeta, dins les meves minses necessitats de festes folclòrico-populars. Confesso, però que un cop a la vida m'agradaria anar a València a veure les falles. Creia que no però a la Patúm m'ho vaig passar tan bé que potser una bona tronada pot estar bé. Un cop a la vida i amb olleres de no veure segons què, però no trobo mai aquest cop. Haurà de ser un altre any. Esperem que la tronada no la trobem a casa i al novembre. M'estimo més renunciar als petards i celebrar-ho amb crema cremada. Bon profit.

LA TRESCA I LA VERDESCA

2014-03-02

Cliqueu per veure l'àlbum i feu la presentació en diapositives; sinó us perdreu molt detall. Premonicions Obro els ulls i ho veig tot blau. La sesta del canonge i el llibre a terra; tan bé, al sol, que per uns moments em costa recordar on sóc. Ah sí a Saifores i això és el cel en tots sentits. Abaixo una mica els ulls i ja una corona verda emmarca el blau. Més avall, entre la gespa resseca de l’hivern, les humils floretes blaves de miosotis em desperten l’interès per retrobar els inicis de la primavera. Descobreixo petitssims brots de verd tendre que apunten, branques com dits de bruixa plens de borrons, els vanos del margalló em recorden com serà la calor de l’estiu, les flors dels cirerers i la prunera, també el pi i l’arbre de Nadal retornat al seu ésser d’avet, rosers, figueres, micacos, el serber...la inversemblant ressurecció de la marialluïsa... tot m’envia a netejar, podar, pinçar, rastellar, regar, omplir i buidar carros, anar a pagar a la jardinera que ha vingut a igualar els xiprers de la tanca. I les vinyes? a la vista, sense canvis, els ceps endreçats i protegits, dormen. La primavera fa camí però trigarà encara uns quants dies. Aquest cap de setmana radiant ha estat un regal.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Déu ens agafi confessats

Verdon, és un jove escriptor de 72 anys que acaba de publicar No et refiïs de Peter Pan, un nou títol de la seva sèrie de novel·les negres. M’interessa la seva descripció del mal: ”La intel·ligència al servei del desig sense cap mena de restriccions per l’empatia. El mal és el que jo vull, ara i no m’importa l’efecte que causi en tu”.

En la natura humana hi deu haver un tret que facilita les conductes antisocials i clarament individualistes. No en va l’Església catòlica, que la sap llarga, converteix la supèrbia en un dels principals pecats.

És molt bèstia, al meu entendre, el cas d’H. Gurlit i el seu robatori  d‘obres d’art durant el nazisme, sí; però i el seu fill? un malalt d’egoïsme o de col·leccionitis per afany propi. I els casos Fabra, Millet, Gürtel i mil etcèteres més ? no tenen tots les característiques del mal? És que no els va passar mai per la barretina que no es pot amagar qualsevol cosa impunement? La supèrbia, la intel·ligència (?) al servei del desig, en paraules de Verdon.  O sigui el mal.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Visca el pa, visca el vi, visca la mare que em va parir!

Resplendeixen, han fet història, cultura, són or, tenen l'encant de la petitesa, tradició mil·lenària, són diamants naturals, el millor, polivalents, símbol de germanor, fruits de la immortalitat, estrelles taronja, la dolcesa, arrels del mar... Qui no voldria tot això al seu abast? Doncs resulta que tots aquests qualificatius, que fàcilment podem convertit en  imants de recerca de la felicitat, es refereixen al que la terra, per virtut de la dieta mediterrània ens ofereix : oli, cava, calçots, avellanes, préssecs, mandarines, arròs, peix blau... 

Com és d'absurda la cultura. La filosofia, eliminada dels plans d'estudi (ai bàrbara, celaren, darii i ferio ), de les arts què en queda?, història? conais pas, tot allò que en dèiem cultura general i que venia donada per res en particular i per tot en general si no surt en una sèrie no se sap de què va, Bach confós amb unes flors de poders curatius, etc.  Potser pel meu analfabetisme informàtic (per més que m'hi esforci no passo de l'EGB) i d'altres coses que no sé ni com s'anomenen,  estic condemnada a viure en un món que roda en una altra direcció, sense valors ni cap idea directament relacionada amb el passat. Tant com m'agradaria viure en el meu món. Sort que em queda la dieta mediterrània. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Amigues i amics, s'acaba la temporada. Divendres me'n vaig a Saifores on ja sabeu que sereu ben rebuts si em voleu venir a veure. Aquests últims dies tot són comiats, recollida de coses de la casa per si la llogués, i caixes i caixes, bosses d'escombreries  (brossa) i andròmines variades que passaran a d'altres mans. Així com molts animals hivernen, jo estiuejo. Tots els llibres que no he pogut llegir, tots els apunts que vull repassar, tots els escrits que per una raó o un altra no he acabat, són ja dins d'un contenidor traient fum. I jo?...

YO VOY SOÑANDO CAMINOS

Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-la tarde cayendo está-.
“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
“ya no siento el corazón”.

Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.

La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.

Mi cantar vuelve a plañir:
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada”.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

No sé si una escena semblant tindrà lloc aquesta tarda a la Plaça de Sant Jaume. Avui es casa el meu germà i la cerimònia serà al Saló de Cent. Allí s'hi va reunir per primer cop el Consell de govern de la Ciutat, privilegi concedit per Jaume I. Els primers magistrats van ser només quatre. Una dècada després ja van ser vuit els qui decidien el que calia fer per al bon govern. 

La pregunta del dia és : Quina és la xifra màxima que van arribar a ser? I quina mena de gent eren?

Crec que al casament serem tants com ells. Tant de bo poguéssim aprofitar per fer una bona feina de govern entre tots, però crec, sense temor a equivocar-me, que altres seran els nostres interessos.

I que visquin els nuvis per molt temps junts i menjant perdius i altres viandes profitoses. I que nosaltres ho veiem.

LA TRESCA I LA VERDESCA- 100CANON

        Mare Natura desperta

     Provant, provant, crec que he pogut publicar l'album de fotos d'aquest cap de setmana en que tots els arbres s'han posat a donar fruit com a bojos. 

     Espero que el veieu bé. Éra una passada. Es veu que la natura també trobava a faltar la caloreta per rebentar d'emoció. Si hi ha alguna falta als títols de les fotos, preneu-vos-ho bé perquè eno em veig amb cor de tornar enrere i arreglar-ho, no sigui que ho esgavello tot altre cop.

Per veure-les cliqueu la foto i us sortiraun mosaic amb totes. Llavors cliqueu dos cops a la primera foto i després feu la presentació en diapositives quan us surti aquesta opció. És la manera de veure-les bé.

Primerament dir que la Maria Teresa ha estat la guanyadora de l'Enigma de la setmana. Bé. A veure si els altres us hi animeu.

   Ahir, la Teresa, filla meva, em va regalar aquest estoig. Em va agradar molt, per diverses raons. Una que és fet per ella i especial per mi. Un altre per l'evident simbolisme que el converteix, en el meu cas, en una metàfora. 

   Ara que encara puc gaudir d'aquesta llibertat, el bé més preuat, penso que efectivament un llibre significa la llibertat. D'anar on i amb qui vulguis per qualsevol racó de món. De trobar noves o velles propostes del teu grat, de conèixer nova gent interessant, de trobar reflectida en ells tot allò que sentim o hem sentit, tot allò que volem conservar i que és el que ens dóna la verdadera felicitat.

   Moltes gràcies.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Generalment, una imatge val més que mil paraules, encara que li calgui un titular. Aquesta és impagable. Almenys a Catalunya als empleats (bé, els que queden) no els cal que els ensenyin a fer botifarra.

Disculpeu la mala qualitat de la imatge. La foto no és meva.

 sinó escanejada d'un diari on la van publicar seriosament.

LA TRESCA I LA VERDESCA

                         

                                    Foto "interessant" d'un acantus del jardí, feta per la Mina

Cap de setmana tranquilet, en família, però pocs, cosa que vol dir que m'he pogut dedicar a feines de la casa però no estrictament indispensables d'aquelles que passada mitja hora ja no es veuen. Aquest cop li ha tocat (ja van uns quants dies) al taller d'en Juli. Com que tots som de la mena manetes és un dels llocs més "treballats" de la casa i de tant en tant cal fer neteja, revisió de màquines espatllades, llençament d'andròmines de "per  un dia" que mai arriba, etc. Sembla que no és res però al vespre estava baldada.

Ahir em vaig recuperar amb el concert-presentació del seu 3r Cd en homenatge a Chavela Vargas, de la meva amiga Pirula. Va ser al Cincómonos (do you remebrer?) que ara hi han fet obres i arreglat com a petit teatre. Va ser un èxit fenomenal. Donat que els editors no venen a nosaltres potser podríem fer una lectura dels nostres escrits (qui en tingui i sense assenyalar).Segurament l'espectacle estaria assegurat. 

Per cert, i les fotos del day ...?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir em vaig assabentar que tenim una plaça Boston. I que en ella, hi ha una escultura anomenada "La llagosta de Boston". Com comprendreu em va faltar temps per anar a indagar. I aquí la teniu. És la còpia en coure daurat d'una que hi ha a Boston, de  Shem Drowne el 1741. Quan l'he vista m'ha sonat però sense clara consciència.  Aquesta és  Lluís Ventós, feta el 1993.

Shem Drowne era un calderer i La llagosta original va ser el primer penell dels EE.UU i es va col·locar a la Providence House, la residència del Governador.

El 1755, per culpa d'un terratrèmol va caure i el mateix Drowne la  va refer i tornar a lloc; amb la particularitat que, a dins del ventre de la llagosta hi va deixar un escrit que deia (deu dir encara) més o menys "Menjar per la llagosta". Per als meus germans i companys de llagosta i per al meu vell mestre que com ella va quedar ferit en el terratrèmol. 

El penell és la única part de Faneuil Hall que segueix sense modificacions l'estructura original de 1742 i és un dels símbols de Boston.

Trobo que hi hauriem de tornar per veure tal singularitat i repassar els nostres coneixements sobre la contrada. Però el món és tan gran i en queda encara tant per veure!

aquesta és la de Boston

     

     Després d'un cap de setmana, de molts dels meus anant i venint, plujós, de llar de foc altra vegada, la traca final va ser l'empantanament d'un dels meus gendres en un  camp, al costat de la riera. El van haver d'anar a salvar i de poc no s'hi queden tots atrapats. Jo, mentre, a casa aprofitava per fregar i deixar la casa a punt de marxa després de dinar. Excuso dir-vos que no va servir de gaire. I a l'hora de marxar, ja tots mudats si us plau per la força del fang, el cotxe de l'enfangat tenia una roda punxada, Què menys?

     No és que us vulgui explicar la nostra vida però la reflexió s'ho val : Ens enfanguem on ningú no ens demana que ens hi fiquem? Sempre hi ha qui vingui a treure'ns de les dificultats? Els plans van sovint acompanyats de frustració?  I el més important i positiu: un cap de setmana "animat", amb molta gent i enrenou, pot  ser, malgrat tot, molt satisfactori?

LA TRESCA I LA VERDESCA

                maqueta del submarí de la nostra Armada

                                    Tocat i enfonsat

No sé si sabeu res de l'afer submarí de la nostra Armada. Jo me'n vaig assabentar diumenge, llegint El País del dia 9 en un article de Miguel Gonzalez Madrid que es titula Un submarino con sobrepeso.

Anava avançant en la lectura i cada cop més em semblava submergir-me en un manifest surrealista. Resumint; a Cartagena s'està construint un submarí i gairebé al final s'han trobat amb que pesa massa; si el botessin no podria tornar a sortir. Imagineu?

La solució, després de descartar-ne altres, totes al·lucinants, consisteix a allargar-lo uns quants metres perquè la proporció llargada-pes quedi compensada.

Imagineu el que costa un submarí (mils de milions). Imagineu què costa l'allargament (ara he tingut un flaix recordant els anuncis d'allargament de penis). Imagineu la complexitat d'una tal obra. Imagino que el projecte no estava pas signat per la señorita Pepis. Imaginem per a què ens cal aquest submarí (i si realment és necessari encara és més incomprensible tot l'afer). La realitat, un cop més.

Temes així impulsen notablement la meva tendència a endinsar-me en la ficció. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ha parat de ploure. Surto al jardí i el llessamí és cobert d’estrelles blanques. Al  voltant de la taula de vidre, com un marc de brillants, unes gotes d’aigua pengen per sota. A la superfície de la taula, el llorer, tan alt, es reflexa en una atmosfera misteriosa, amb el cel i núvols al fons. Un altre jardí on voldria poder-hi entrar. El vidre és una porta i tant com obre possibilitats, les tanca. Miro al meu voltant i no sé si el que veig és el que hi ha o el que imagino en aquest món humit de fantasia, tan forta és la suggestió. Les altres plantes, la prunera, els nombrosos acants, les canyes americanes, la menta i l’orenga, les begònies i les margarides de cor blau, heures i aucubes, són pedres de toc de la realitat, verd tendre i variat, com l’esperança.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Cliqueu aquí.
https://plus.google.com/photos/112081528338466629683/albums/5869601584155009617?authkey=CKeUp8fa397kzwE

FELICITATS

     M'agradaria poder explicar amb paraules la poesia d'un paisatge, les sensacions que em provoca, l'estat de calma, tranquil·litat  canvi de piles, empenta i netedat que sense cap motiu concret, apareix només sent'hi. Mai me'n canso, sempre m'acontenta. És com l'amor. És clar, deu ser amor, efectivament. Com ell, no cal que l'altre sigui excepcional. Si és el teu, o teva, sempre ho serà.

     Cap de setmana a Saifores, com centenars d'altres sempre diferents. Unes branques florides, un niu, unes taques de llum que m'arriben a través de les fulles de l'avellaner al despertar-me de la migdiada, són com una mirada, com un gest còmplice, com un petó inesperat. És una petita felicitat que em recorda aquella altra FELICITAT.