L'arpa i les seves vibracions, 469

ELS COLORS DE LA TARDOR

Les Fons del Cardener
Sortida obligada de cada tardor, escapada per veure i fotografiar els canvis cromàtics de les nostres contrades muntanyenques.

Dissabte sortim amb cotxe amb la idea d’anar cap a la comarca de les Fonts del Cardener, en terres solsonines.

Parem per esmorzar a Súria, en un bar del Passeig.

Pel camí constatem que, per ser tan avançada, la tardor, respecte a les sortides dels darrers  anys, ja no són tan espectaculars els colors de les fulles dels arbres i que a molts, les fulles, ja els hi han caigut.

La primera parada la fem a Les fons del Cardener a un kilòmetre de La Coma, on neix el riu. L’aigua brolla per dos petits canons, és freda i molt bona, diuen que cal beure-la in situ. Fem les fotos dels salts que anem trobant i, cap avall

Seguim cap a Sant Llorenç dels Morunys, al nord de Solsona, a la vall del Lord, al peu de la Serra de Port del Comte.

Antigament Sant Llorenç dels Morunys, era conegut per Sant Llorenç dels Piteus, degut a la immigració, que a l’època medieval, va rebre de teixidors procedents de la regió francesa de Poitou. Ens expliquen algunes llegendes molt jocoses.

Visitem el poble, prou conegut per altres sortides, sempre a la recerca de quelcom nou. Queden restes de l’antic recinte emmurallat i en forma de pentàgon irregular. Passegem per la plaça Major, carrers del voltant i fem compres de pa i embotits.

Visitem, també, l’església romànica del segle XI, conserva fragments de pintura mural, un retaule gòtic, l’altar major barroc  i al lateral la capella xorigueresca de la Mare de Déu del Colls, obra de Josep Pujol iniciada el 1773. També un bonic claustre del s.XVI.

Després de la caminada, tenim gana i anem al restaurant Molí del Pont, on ens serveixen un dinar de muntanya,

Fem una breu parada a Olius. Visitem l’església de Sant Esteve del segle XII amb la seva  cripta romànica de tres baixes naus, de tanta anomenada, que invita al recolliment. No ens oblidem de visitar el cementiri modernista, obra de Bernadí Martorell, prou interessant,i tot seguit retorn a casa.  

L'arpa i les seves vibracions, 274

Cova de los Letreros

Indalo als jardins d'Almeria

Abans de la sortida cap a Almeria, no coneixia res d’aquesta terra ni de la seva gent, val a dir que vaig anar de sorpresa en sorpresa, cal descobrir-la pam a pam, per captar la seva diversitat i bellesa, ben diferent d’un tros a un l’altre. Avui us parlaré del símbol més representatiu d’Almeria i delsalmeriencs, l’Indalo.

És una figura d’origen ancestral que es va trobar en la cova dels Letreros, situada a la falda del Maimón, en el municipi de Vélez-Blanco. Es tracta d’una pintura rupestre del Neolític tardà  o de l’Edat del Coure. Representa a una figura humana amb els braços estesos i un arc sobre les seves mans, si bé el seu significat no ha estat del tot aclarit de forma definitiva existint diverses teories que apunten a una certa divinitat.

  La cova i més concretament l'Indalo fou descoberta el 1869 per l'almerienc Manuel de Góndola, declarada Monumen Històric Nacional el 1924 i posteriorment Patrimoni de la Humanitat. En visitar el bonic poble de Mojácar, ens expliquen que abans era considerat símbol de la bona sort i considerat un tòtem en el nord  i llevant de la província, especialment a Mojácar, on el pintaven amb mangra (òxid de ferro vermell), per protegir les cases de les turmentes i del mal d’ull. En diuen ” el muñequito mojaquero”

UD Almeria

Mentre pugem l’empinada carretera, el guia ens explica que a mitjans del segle XX fou triat com a símbol i bandera d’un moviment intel·lectual i pictòric encapçalat per Jesús de Perceval, deixeble un xic anàrquic de la visió noucentista mediterrània del filòsof Eugeni d’Ors. Sentir anomenar el polifacètic barceloní a un guia d’Almeria, em va produir una gran alegria, segurament no sentida per ningú més del grup, que de diversa procedència d'Espanya, anàvem alegrement amb el Mundo Sènior d’excursió. Tan fort fou el simbolisme de l’Indalo per aquests artistes i intel·lectuals que batejaren al seu grup el nom de moviment indalià. Els indalians veien un home ancestral sostenint l’arc de Sant Martí, i simbolitzant un pacte entre l’home i els deus per evitar futurs diluvis. L’estudi del dibuix mostra una au que vola sobre d’ell. La paraula Indalo podria venir de la llengua dels ibers: indal eccius, missatger dels deus. També apunten l’origen del nom en homenatge al patró de la ciutat Sant Indaleci. Un dibuix similar també es troba en el Temple de Ramsés II a Abydos.

Pels  aficionats al futbol dir-vos que el logotip és troba en l’escut de la UD Almeria.

Si heu après alguna cosa, quedeu-vos amb la que més us agradi, jo trio la primera, la visió rústica del dibuix de la cova. 

Vaig caure en la temptació i si veniu a casa trobareu un  Indalo imantat enganxat a la nevera, em recordarà el viatge que tan bon record m’ha deixat.

Mujacar pujant amunt sento parlar d'Eugeni d'Ors.

L'arpa i les seves vibracions, 225

Cova de les bruixes

FUSTANYÀ, llegendes locals

Ahir us parlava de les bruixes de Fustanyà, les que tota cridòria, escabellades i esparracades, sortien a les nits a rentar llençols. Des de Fustanyà anar a la Cova de les Bruixes,és una passejada molt planera i agradable. La foto no és la real, però casi...

                       Mas La Casanova

                         

Tant el Mas Fustanyà, el que estàvem nosaltres  com el Mas la Casanova, el del costat, ambdós de la mateixa família, s’atribueixen ésser el lloc real on va passar el drama d’uns amors, que Àngel Guimerà va plasmar en l’obra Terra Baixa el 1897.

Mas Fustanyà guarda en les seves golfes, documents molt valuosos de segles anteriors de la vida i historia de la contrada, que tard o d’hora formaran un museu;  per la seva part a la Casanova, Rosa, la mestressa ha decorat les parets amb fotografies del drama rural, que segons la tradició ocorregué dins d’aquelles parets fa uns segles. Ha procurat que tot  ho recordi, ja que ha reunit i penjat per les parets de l’entrada, d'el menjador i de la llar de foc, dibuixos , programes i cartells de l’obra l’escrita per Guimerà, a més de fotografies de tota mena que en fant referència. És una sorpresa trobar-se-les al davant. Unes de les últimes la de l’estimada actriu  Emma Vilarasau amb els cabells despentinats que li  tapen part de la cara, en el paper de Marta i  Lluís Homar amb expressió duríssima al rostre. Diu que hi van fer una estada.

La Rosa tota cofoia ens ho mostra mentre ens  explica que altres actors i actrius han anat a la casa  per situar-se en l’entorn; realment no esperes trobar-t’ho dins una casa de pagès, que a més ara té totes les comoditats d’una casa rural.  Sorpreses que depara  el viatjar, en aquests cas ben a prop de Barcelona.

Pels lletraferits recordar que Ángel Guimerà (1825 – 1924), uneix en les seves obres romanticisme i realisme, el màxim exponent de la Renaixença, amb un fort plantejament social, amb intrigues i passions amoroses, en el cas  de Terra Baixa “en una terra plena de boira i falsedat” com li fa dir al Manalic.  Terra Baixa ràpidament va ésser traduïda a 13 llengües i el 1903 s’estrena a Praga amb versió d’òpera i amb llibret de Lothar amb el nom de Tiefland. Segueixen pel·lícules i representacions fins el dia d’avui.