LA TRESCA I LA VERDESCA

Ha parat de ploure. Surto al jardí i el llessamí és cobert d’estrelles blanques. Al  voltant de la taula de vidre, com un marc de brillants, unes gotes d’aigua pengen per sota. A la superfície de la taula, el llorer, tan alt, es reflexa en una atmosfera misteriosa, amb el cel i núvols al fons. Un altre jardí on voldria poder-hi entrar. El vidre és una porta i tant com obre possibilitats, les tanca. Miro al meu voltant i no sé si el que veig és el que hi ha o el que imagino en aquest món humit de fantasia, tan forta és la suggestió. Les altres plantes, la prunera, els nombrosos acants, les canyes americanes, la menta i l’orenga, les begònies i les margarides de cor blau, heures i aucubes, són pedres de toc de la realitat, verd tendre i variat, com l’esperança.

LA TRESCA I LA VERDESCA

 Només hi ha dos tipus de persones,. La majoria corre al darrere d'ombres. I una petita minoria, una entre un milió, abandona tots els desitjos i no demana res. De cop, ho troba tot a dins seu mateix.
Espero que la meva noguera m'ajudi.

LA TRESCA I LA VERDESCA

A Mallorca hi ha un refrany que diu: Pensa en les neus d'antany, si cauran enguany. Parlar de sa neu d'antany vol dir recordar de coses passades, que no venen a tomb perquè ja no interessen.
Tot ve del poema de François de Villon "Ou sont passés les neiges d'antan", paradigma de la nostàlgia, "l'ubi sunt"de tradició medieval. Villon va néixer el 1431 i dugué una vida mogudeta. Va ser empresonat diversos cops i finalment, deportat. Però va ser un poeta meravellós.
En Peter Seeger va fer una cançó que es diu Què se n'ha fet d'aquelles flors, en la mateixa línia de la poesia de Villon.
Jo us poso per poder-la sentir, la versió de Joan Lluís Comajoan i així la podreu sentir en català

L'arpa i les seves vibracions, 268

                                                          

                                                   Ara toca EIVISSA

Dins el meu perímetre viatger de fa uns mesos, València, Burgos, per anar retrobant vells amics i abraçar-los, ara toca anar cap a Eivissa, la illa dels contrastos, té una vida de dia i una vida de nit. El motiu de veure’ls aquesta vegada és que uns són avis de nou, la tercera generació va poblant casa seva; els altres han passat per quiròfan, ara convalescents, i d’altres fent-se grans com jo. Tots m’esperen i m’estimen que és d’agrair. Em tenen preparades excursions, dinars i sopars, però penso fer el mandra tant com pugui , m’emporto llibres (de Sant Jordi), també visitaré els petits museus que són molt interessants i el que hi hagi d’exposicions de pintura. L’Hotel està situat a la platja d’Es Canà, a prop de Santa Eulalia, un lloc molt tranquil i lluny de Vila. No sé si podré entrar al blog per seguir-vos. Marxo deu dies, el 5 de maig ja seré novament a Barcelona. A la tornada us explicaré quelcom.

               

A prop del castell a Dalt Vila, en la petita Plaça d'Espanya, hi ha un mirador, és el meu lloc preferit, si em perdo busqueu-me allí.

Cliqueu la primera paraula i després a l'enllaç

Ressaca

Ahir vaig ramblejar gairebé tot el dia. Vaig acabar apallissada. No sabia que a Barcelona hi hagués tanta gent, tanta com els dies de manifestacions polítiques. Tota la ciutat era un encadellat de barris plens. Gent i més gent, roses de tots colors, dracs de totes menes, cupcakes amb l'estelada. I els llibres? Si, potser si podies enfilar-te a un fanal o esmunyir-te entre deu colzes i centenars d'espigues i tanys de rosa, podies entrellucar-ne algun. Res d'apropar-t'hi. I a les llibreries no s'hi podia ni entrar.  Records, records altre cop, de fullejar llibres, mirar estampes, demanar més diners perquè el pressupost no arriba. Res d'això. Què queda d'aquells dies de Sant Jordi? Doncs el moment sublim d'arribar a casa, obrir un llibre i posar-te a llegir oblidant-ho tot.

PANEM ET CIRCENSES / Sant Jordi-2

Avui, diada de Sant Jordi. Tinc, a banda i banda de casa meva una floristeria i un Institut. A les 8'30
del matí nois i noies atrafegats (d'aquells que arriben sempre a misses dites) portaven roses a les mans.
Jo que esmorçava tranquilament al bar de sota casa llegint el diari, com faig cada dia, he hagut de sentir com un noi que també llegia el diari ha dit en veu baixa mirant-me: perdent el temps, esmorçant i sense ...comprar el diari. El pobre no sap que tinc més anys que Matusalem però "la orella" finísima. Evidentment li he contestat que a ell què l'importa i que anar de bon matí buscant brega és tenir molt poca feina. Ha dit nosequé i llavors m'ha telefonat la meva germana. Ell, molest, s'ha canviat de la taula i s'ha anat al taulell i com que jo li he explicat a ella el que m'havia passat, ha dit: digues-li a la teva amiga....també li he dit a la meva germana, és clar. Ha acabat d'esmorçar i ha marxat. M'he hagut de mossegar la llengua per no desitjar-li un bon dia, je,je.
A l'ascensor m'he trobat a la dona sudamericana que cuida la meva veïna, duia a la mà una rosa preciosa per regalar-li, tot i que lamentava no haver trobat la pastisseria del seu barri oberta perquè li volia comprar unes roses de xocolata.
Només són les 9 del mati ¿què més em depararà el día?

LA TRESCA I LA VERDESCA

PANEM ET CIRCENSES / sant jordi

FELIÇ DIA DE SANT JORDI 2013
(aquestes roses de paper les hem fet a l'Afanoc per recollir diners)

LA TRESCA I LA VERDESCA

Cliqueu aquí.
https://plus.google.com/photos/112081528338466629683/albums/5869601584155009617?authkey=CKeUp8fa397kzwE

FELICITATS

     M'agradaria poder explicar amb paraules la poesia d'un paisatge, les sensacions que em provoca, l'estat de calma, tranquil·litat  canvi de piles, empenta i netedat que sense cap motiu concret, apareix només sent'hi. Mai me'n canso, sempre m'acontenta. És com l'amor. És clar, deu ser amor, efectivament. Com ell, no cal que l'altre sigui excepcional. Si és el teu, o teva, sempre ho serà.

     Cap de setmana a Saifores, com centenars d'altres sempre diferents. Unes branques florides, un niu, unes taques de llum que m'arriben a través de les fulles de l'avellaner al despertar-me de la migdiada, són com una mirada, com un gest còmplice, com un petó inesperat. És una petita felicitat que em recorda aquella altra FELICITAT.

L'arpa i les seves vibracions, 267

                                                       RÈQUIEM DE VERDI

Assistència massiva a l’Auditori per escoltar el “Rèquiem de Verdi”. Hem pogut torbar-nos-hi tota la colla, uns perquè teníem l’abonament,i els altes perquè han comprat l’entrada avui, el concert s’ho mereixia. El programa de mà ens explica: Verdi va ser un home de teatre, i el seu Rèquiem és, per a molts, una obra operística. No va ser un home religiós, i el tractament que va fer del text no diferia gaire del d’un text d’òpera. De fet, la música es nodreix de l’estil operístic del seu autor, però el llibret és de més qualitat comparat amb altres obres seves. És una missa de difunts diferent, indiscutiblement genial, amb una gran personalitat i allunya de l’Església, però potser també del teatre. El seu lloc és la sala de concerts.

Nosaltres hem gaudir de l’orquestra en ple, juntament amb les veus del Cor del Gran Teatre del Liceu i, del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana; entre tots ens han ofert una explosió de música, a més de la participació de Evelina Dobraceva soprano, Ildiko Komlosi mezzosoprano, Russell Thomas tenor i Ricardo Zanellato baix; sota la direcció de Pablo González.

La música de Verdi en el seu Rèquiem et porta a la mort d’algú estimat, a un recolliment que mena a l’esperança, sota l’agitació de trompetes que anuncien el judici final, però es retorna a una serenitat plàcida. Sols Verdi amb la seva partitura va ser capaç de donar vida a un text amb una música magistral.

Mentre escoltava els cors, tenia present la pintura de Miquel Àngel de la sala Sixtina de Roma, amb el gran fresc del Judici final que decora la paret de l’altar central. Cada any, i en van tres de seguits, quan vaig al congres del "Pontificio Consiglio per gli Operatori Sanitari" hi entro a primera hora ( els turistes tardaran en arribar-hi una mitja hora) i en silenci gaudeixo de tot el color i les formes que tinc davant dels ulls. Crec que avui he unit per sempre dins meu, la pintura de Miquel Ángel amb la missa de Rèquiem de Verdi . El primer el va precedir en 360 anys, no sé si a Verdi la pintura el va inspirar (?) mentre escrivia el “Dies irae”, segur que coneixia bé Roma , tot i que va treballar a Milà, on morí el 27 de gener de 1901.

L’acabament amb “Lux aeterna” i “Libera me” porten cap a una esperança i a una pau expressada amb música més suau.

Trobareu una bona audició enregistrada per l’Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per Herbert von Karajan, si voleu gaudir-ne a casa.

 

Conocía el tema. El circo siempre fue una de mis pasiones, Mº Dolors ya lo sabe. Y hace tiempo, encontré en internet esta reproducción de La Vanguardia que anunciba la llegada de Buffalo Will a Barcelona. Parte de lo que le ocurrió, se reflejaba en el film de Henry Hathaway "El fabuloso mundo del circo", debidamente apañado, como siempre sucede en los films americanos. Saludos.

Algunes fotos del viatge a Mallorca, primer i segon dia. No cal posar-hi més explicacions perquè són ben explícites. Cliqueu a la paraula fotos.

A que no ho sabíeu?

Buffalo Bill, a fi d'explotar la seva fama va muntar un espectacle propi:el "Buffalo Bill's Wild West Show amb el qual va recórrer Estats Units i Europa a finals del segle XIX.

A Espanya només va anar a Barcelona, concretament el 18 de desembre de 1889, Va muntar el seu xou en un gran descampat entre els carrers Aribau i Muntaner, per sota de la Diagonal. Durant cinc setmanes, va oferir, per una pesseta, el seu espectacle d'indis i cowboys. La visita de Buffalo Bill a Barcelona ha generat una sèrie d'històries apòcrifes al llarg dels anys: la desaparició de nenes suposadament raptades i menjades pels indis o la mort per còlera d' un grup d'indis.

Sembla que les representacions no van tenir l'èxit esperat a causa de la pluja i la grip. L'espectacle era a l'aire lliure i el fet que plogués, va deslluir el xou. D'altra banda, en aquell moment es va declarar una epidèmia de grip, que va matar molta gent, i l'Ajuntament va desaconsellar les aglomeracions.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ún viatge ple de presents absents

Podria semblar una repetició. Res més lluny de la realitat. Cada nen, o nens, són sempre diferents i aporten la seva vitalitat, la manera de ser i els comportaments que em sorprenen constantment. Res repetit malgrat els constants: i amb en X també...? És com un joc de les vuit diferències, subtils però certes. En la xarxa d'itineraris que surten de l'hotel i envolten l'illa, les fites canvien i em fan descobrir a mi mateixa racons i aspectes inèdits: un jardí que voldria cuidar i viure, una clastra, un pany de porta, un joc de llums sobre el mar. Dies intensos de complicitats, de coneixements, de descobertes, Un viatge sempre renovat que espero encara ser a temps de tornar-lo a fer amb els tres nets que ja l'esperen (bé en Llorens encara no espera res, però és perquè no ho sap). 

Ja torno a ser aquí ( per un embolic d'avió ens hi hem quedat un dia més del previst) i ara les meves passejades tornaran a ser com les d'abans, però segur que la meva mirada no serà exactament la mateixa, potser més nova, més directa, menys enfarfegada amb el que ja sé. Tant de bo.

LA TRESCA I LA VERDESCA

     

La imaginació al poder

Tot va començar com un entreteniment per a jubilats enyorants. Petits hortets on anar-se a entretenir unes hores recordant altres paisatges i temps. Ara hi ha tretze horts de l'Ajuntament repartits per tota la ciutat. Aquests horts urbans formen part d'un programa perquè les persones de més de 65 anys " se sentin actives, estableixin noves relacions, millorin la seva qualitat de vida realitzant una activitat física i es formin en activitats de millora ambiental segons els principis de l'agricultura ecològica" . Inclús són oberts, alguns, els caps de setmana i es poden visitar. No penso fer-ho, no em "llama", en tinc prou amb els horts de debò que em volten a Saifores. 

     Ara bé potser ha arribat el moment que el nostre ínclit i paternal Ajuntament, tan imaginatiu ell i tan ecològic canvíi el panorama floral-abrícola de la ciutat, adequant-lo al moment que estem passant.

Deixo caure algun suggeriment : parterres de rúcola amb pensaments comestibles, pins pinyoners, garrofers, tarongers (la Gene és més espavilada), pruneres, blat a la plaça de Catalunya, panís (blat de moro) a la Rambla del Raval etc (tenia una llista i he perdut el paper). Podria complementar-se amb truites als brolladors de MontjuÏc- oh quin espectacle veure'les saltar remuntant els estanys i jardineres del costat de les escales-, sardines a la Ciutadella que està a prop del mar i podria tenir aigua salada...

I a dins de les cases ja veieu.
     I prou, prou, qu quan m'embalo no hi ha qui m'aturi. No trobeu que seria una forma maca de gastar els diners i fer ecologia alimentícia? Potser s'haurien de deixar córrer altres obres- com ara la Plaça de les Glòries o la Diagonal- però ni es notaria. 

Quan hi penso cada cop m'agrada més la idea.

Nota pels habitants d'altres contrades: elis, elis, nosaltres tenim un Ajuntament més enrotlla..at! 

PANEM ET CIRCENSES / BOSTON

PRUDENTIAL TOWER

Anit, quan van parlar de l'atemptat a Boston van nomenar Boylston St. De seguida vaig recordar el nom del carrer i ara ho he buscat en l'àlbum que vaig fer i en el relat del viatge de la Malole. Quan us ho digui, vosaltres també sabreu de què parlo. En aquesta avinguda està la Biblioteca de Boston a on no ens van deixar entrar perquè s'estava celebrant un acte (sembla que hi havia una altra bomba que van poder desactivar) i la Prudential Tower amb les seves galeries comercials enormes i a on vam comprar el llibre de la Christa Worthington per a en Rafael i ens vam prendre un cafè a un Starsbuck mentre s'ens aixugaven una mica els peus que duien xops després de la mullena. En el pis 50 hi ha un mirador però no vam veure res perquè la visibilitat era nula. Sembla que va ser ahir, oi? i aviat farà set anys.

De quina manera més bèstia s'estronquen els dies bons!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquesta entrada la deixo proparada perquè avui me'n vaig amb el Marti a Mallorca al viatge iniciàtic dels deu anys amb l'àvia, a treure una mica el nas pel món. Quan em recuperi ja us ho explicaré.

 Recordeu que en una entrada del blog us vaig parlar dels artistes que amb la seva creativitat modifiquen els carrers? Doncs ara, un d'ells, en Clet Abraham, va ser a Barcelona fa poc i és clar es va sentir temptat d'escampar el seu art per la nostra realitat modificant 200 senyals de tràfic. No cal dir que penso sortir de cacera ràpidament a veure què pesco pel Gòtic, Poble nou, el Raval .

   Però no és l'únic. De tant en quant en un racó insospitat algú ha penjat una poesia, un dibuix, un cor de fang cru que amb la pluja es torna llàgrima. Alguns signen o posen una adreça de correu, però la majoria són anònims.

 En Jordi  Barceloneta,  un jubilat a qui el metge va recomanar que caminés, pas a pas ha anat descobrint moltes d'aquestes petites mostres d'art o de sensibilitat i ara organitza safaris  amb grups de vint persones per descobrir i fotografiar aquestes petites grans mostres de creativitat.  Ja trigo massa, adéu.

Com a exercici de divendres us animo a descobrir alguna cosa insòlita al vostre barri. Segur que n'hi han, només cal mirar.

L'arpa i les seves vibracions, 266

                                                                  Ausiàs March

Durant els dies d’estada a València, vaig tenir interès en visitar la tomba d’Ausiàs March, que menys, mentre trepitjava la seva terra... Es enterrat, ells en diuen soterrat, en el sòl de la quarta capella a la dreta de la catedral de València, davant la porta de l’Almoyna. Per sort meva, la gran quantitat de turistes que dòcilment seguien les guies respectives que alçant la mà amb un paraigua de coloraines els portaven d’aquí cap allà, per veure el barroc del presbiteri, el baldaquí de marbre en el centre del creuer, exactament sota el cimbori del segle XIV, l’altar de la Resurrecció tot en alabastre, l’altar del calze...però es clar no els interessava gens l’autor dels Cants de l’amor i dels Cants de la mort; per això, la foto que veieu la vaig fer còmodament, és una llosa sepulcral moderna, rodejada d’un vers del propi poeta.

Ja a casa amplio el que sé d’ell, neix a Beniarjó el 1397 i mor a Valencia el 1459, poeta i cavaller valencià medieval, sens dubte un dels poetes més importants del Segle d’Or valencià i de la literatura en català. La seva obra està formada per 128 poemes, classificada en apartats temàtics. En la seva producció l’amor és un tema important, la dona és una persona real, humana i individual i, la relació home-dona és una barreja de l’amor dels sentits i l’amor intel•lectual. Així ho expressa en els anomenats: Plena de seny/ Llir entre cards/ Amor, amor/ Mon darrer bé/ i Oh, foll amor. Abandona doncs la poesia trobadoresca, per expressar-se desproveït de tota ficció, dels temes reals de l’home amb Déu, el dolor i la mort, el pecat i la virtut.

En els Cants de la mort expressa el record de l’absència i del dolor per la pèrdua de la seva segona esposa.

El Cant espiritual, dirigit a Déu, és una llarga pregària de 224 versos, escrit en segona persona. És considerat com un dels poemes més importants del Segle d’Or valencià.

En el 1425 de retorn de diverses expedicions contra els pirates del Mediterrani, no cal oblidar que és un caballer guerrer, es retira a Gandia i inicia una relació personal i literària amb el príncep Carles de Viana, hereu del tron de Navarra.

                                      Ausiàs March i el princep Carles de Viana

LA TRESCA I LA VERDESCA

Una vegada quatre ardides escriptoviatgeres van estar a Nova York patejant carrers i fent descobertes. Un dels llocs mítics on van anar, la Biblioteca de la Cinquena Avinguda, mostra ara una exposició de Federico García Lorca amb el tema de Poeta en Nueva York, escrita quan hi va anar per primer cop. Sembla ser que Lorca, d'entrada, estava horroritzat amb la ciutat fins que aquesta el va atrapar amb la seva bellesa, la diversitat i la llibertat. A partir d'aquell moment qualsevol aspecte li va ser proper i motiu d'inspiració. Inclús el crack del 29- del qual en va ser testimoni present- va provocar el poema La danza de la muerte. Us en poso un fragment doncs és força llarg. Penso que si be un dia, nosaltres que erem d'aquí estàvem allí, ara que, aquest foc que un dia va ser d'allí crema on som nosaltres, voldriem tornar a ser allí. Quin embolic, però ja m'enteneu.

De la esfinge a la caja de caudales hay un hilo tenso 

que atraviesa el corazón de todos los niños pobres. 

El ímpetu primitivo baila con el ímpetu mecánico, 

ignorantes en su frenesí de la luz original. 

Porque si la rueda olvida su fórmula, 

ya puede cantar desnuda con las manadas de caballos; 

y si una llama quema los helados proyectos, 

el cielo tendrá que huir ante el tumulto de las ventanas. 

No es extraño este sitio para la danza, yo lo digo. 

El mascarón bailará entre columnas de sangre y de números, 

entre huracanes de oro y gemidos de obreros parados 

que aullarán, noche oscura, por tu tiempo sin luces, 

¡oh salvaje Norteamérica! ¡oh impúdica! ¡oh salvaje, 

tendida en la frontera de la nieve! 

El mascarón. ¡Mirad el mascarón! 

¡Qué ola de fango y luciérnaga sobre Nueva YorK

Lee todo en: Danza de la muerte - Poemas de Federico García Lorca http://www.poemas-del-alma.com/danza-de-la-muerte.htm#ixzz2Q3QVvDGO

-->

Una qüestió d’orgull ben lícit.

Per aquí no hi passo.

Davant la bestiesa de la sentencia dictada per el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (es català aquest tribunal?), obligant  les escoles a donar la classe en castellà, encara que ho demani un sol alumne, sols hi ha una resposta: “REBUTJAR-LA” i “NO CUMPLIR-LA”. Espero i desitjo que els mestres i la consellera no l’acatin. No vull que al carrer Génova destapin una ampolla de cava.