dimarts, 26 de juliol del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 425

El Mediterrani


A principis del  1999. vaig visitar Síria, ara irreconciliable  després de la sagnant guerra que l’ha destruït. La vàrem recórrer en pau,  gaudint de l’acolliment de la seva gent; celebraven el Ramadà i ens obsequiaren amb dàtils i mel. Després de molts dies de menjar només  carn, arribarem a la costa de la  ciutat de Latakia i, un nois, a la mateixa sorra de la platja, ens oferiren peix acabat de  pescar , cuit  sobre unes brases. Peixos de riu i de mar, tot un festí.
 Latakia era un port siri que recollia en aquella època, passatgers vinguts de Xipre, Beirut, Alexandria i el Mediterrani occidental. El 1987 va acollir els Xè Jocs del Mediterrani.
La visió del Mediterrani va ser clau per a mi. La platja fa com una mitja el·lipsi i d’arran de mar, tirant una hipotètica línia recta es va a parar a València. Quina visió tan reveladora, tenia la sensació de poder abraçar tot el Mediterrani, de la costa siriana a la costa valenciana. De cop el mar és feia petit, abastable.
Ara  Latakia està en guerra, del seu port surten barques plenes de refugiats amb un destí incert.
Avui, dues noticies  m’han impulsat a escriure : la més nova és d’ahir,  al diari La Vanguardia on line, l’alcaldessa Ada Colau, exposava que instal·larà a la Barceloneta, un monòlit , dit de la vergonya, amb un comptador pel nombre de refugiats que han trobat la mort, a les aigües del Mediterrani, intentant arribar a Europa. on es reflectirà, cada dia, el morts ofegats en el mar. A més de conscienciar a la gent, no es veu clar el que se’n podrà treure.
La segona és que fa unes setmanes vaig participar en  unes trobades social -  cristianes al barri del Raval, on analitzàrem les tasques fetes durant l’any en l’àmbit social, pedagògic i presencial, tasques compromeses amb la gent del barri i els infinits problemes que els envolta.
Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona, que ens acompanyava, al final ens va fer una confidència.
Nascut a Menorca, va anar, fa uns dies, a Ciutadella, a casa seva; un cop allí va decidir banyar-se, com fa sempre, a la mateixa cala tranquil·la  i d’aigües blaves, immediatament va comparar la placidesa del paratge amb unes altres platges banyades també pel Mediterrani, el mar que diuen de la civilització i la cultura, amb el sofriment de milers de refugiats on cada dia hi moren. Aquest sentiment ens explicava, farà que res sigui com abans i que al banyar-me a Ciutadella, no pugui deixar de pensar que, aquest mar s’ha convertit en una gran tomba.
Ara a prop de mitja nit, expresso el meu pensament , no hi veig cap sortida.

Latakia, platja d'on surten moltes pateres.


2 comentaris:

  1. Colpidores les teves paraules. El sentiment és a flor de pell.

    ResponElimina
  2. És un sentiment que sentim molt viu. I més encara perquè és difícil de canalitzar.

    ResponElimina