LA TRESCA I LA VERDESCA

Santa Rita, Rita, Rita, lo que se dá no se quita.

Si la desaparició de les coses ens dona la mesura del pas del temps, en Lluís Permanyer deu tenir la impressió de ser una mena de Matussalem. I jo, al darrere seu. Són moltes, moltíssimes les coses de les quals en parla com a desaparició remota i que jo recordo perfectament. Inclús, no n'estic segura, diria que recordo quan es va urbanitzar el que havia estat la riera de Cassoles i que va passar a ser el carrer Príncep d'Astúries. Avui, és Santa Rita, patrona d'impossibles i a tenor d'això, Permanyer publica un article sobre el Manantial dedicat a la santa que hi havia en la Casa Vicens del Carrer de Carolines cantonada amb Princep d'Astúries. Jo el recordo perfectament. Suposo que vosaltres també. A casa havíem tingut una minyona, quan això no era una cosa de l'altre món, que era molt devota de la santa i anava a beure les aigües  i ens hi duia per que els refredats de l'hivern fossin benignes amb nosaltres. Era com una mena de templet de cúpula recoberta amb rajoles i rajoletes  i estava tancat pel magnífic reixat de margalló en ferro del qual encara n'existeix par en la casa Vicens i també a la reixa del Parc Güell. El templet no era de Gaudí, com a vegades es diu,  sinó de Joan B. Serra de Martínez. La casa Vicens, sí.

Dintre d'una estona me'n aniré al carrer de l'Hospital on, a l'església de Sant Agustí hi ha la capella de Santa Rita amb el devessall de roses. Des dels meus anys a l'Escola Massana em ve aquesta dèria i no pas per motius religiosos. A veure si l'olor n'és encara la protagonista. Encara que, ben mirat, si Santa Rita és la patrona d'impossibles, potser seria bo que intentés alguna cosa a veure si, per casualitat i sense que serveixi de precedent, escoltava les meves peticions. De temes per demanar no me'n falten.