dijous, 31 de març del 2011

Tresca i verdesca

Encara, i espero que per molta estona, estic presa de la màgia d’una pel·lícula: Misterios de Lisboa. No puc ni vull comentar-la des del punt de vista tècnic, jo, tan sols sé l’efecte que m’ha causat. Han estat quatre hores i escaig que m’he sentit dins una obra d’art. Tot el que es veu, qualsevol racó, l’espai, el paisatge, els interiors suptuosos i decadents, els personatges en tota l’escala social des dels més estripats fins les més altes esferes, són de veritat. Tots són figures, no figurins i tots no solament plausibles sinó necessaris per al desenvolupament de les accions que com la vida van teixint tota l’estona una xarxa, gairebé una maranya, de relacions en ritme pausat, real gairebé.

Una pel·lícula d’aventures? D’intrigues? D’època? Un melodrama? Tot i molt més; un autèntic retaule en el qual m’he sentit immersa tota l’estona, mai lluny del que passava en la pantalla; aquesta havia desaparegut, i he estat dins, com ja he dit, d’una obra d’art.

Perquè no sigui dit..: està basada en una obra homònima de Camilo Castello Branco, el director és Raúl Ruiz , premi al millor director en el Festival de S. Sebastian el 2010, els actors són tants i tan bons tots...

dimecres, 30 de març del 2011

Tresca i verdesca

clic

Ahir vaig anar a la visita de TMB que tal com pensava va ser molt interessant.

El lloc és difícil de trobar (el carrer encara no surt al GPS) i està a les quimbambes d’un polígon industrial a Sant Adrià que tampoc no és un barri que coneguem massa. Vaig arribar la primera i mentre esperava vaig aprofitar per xafardejar-ho tot. La sala d’esbarjo, el departament de control de frau(?), el bar, oficines, entrada, res va quedar per mirar fent-me la badoca i aprofitant que era l’hora d’esmorzar i ningú era al seu lloc. Amb dir que havia aparcat al parquing d’empleats i ningú no em va dir res i la feina va ser meva de trobar la recepció. Em va fer molta gràcia el llenguatge: sala de liquidació, jo esperava un col·lectiu que encara no havia arribat, tot eren unitats de locomoció, punts de servei, etc. Un gran plafó amb avisos de: reclamació d’havers, peticions de canvis de festa o vacances, peticions de sabates pel calzado de imagen de verano, explotació (?), instruccions per evitar furts quan el conductor s’hagi d’absentar del vehicle... Finalment va acabar arribant el col·lectiu que estava perdut en les diferents parades de metro i busos de les rodalies. Llavors ens varen tenir més d’una hora explicant-nos la història del transport a Barcelona a base de diapositives. No ens deixaven fer fotos. Va ser un recorregut exhaustiu dels diferents models des del primer tramvia de mules fins la última inauguració de la complexa xarxa de metro actual. Després vam visitar, al soterrani, una estació de metro on s’arreglen, pinten, guarden etc els vagons i que connecta amb la xarxa normal. Allí vam pujar a uns vagons (no, què dic!, a un comboi, que es va comprar per la inauguració de l’exposició del 29. S’havia de caminar amb compte perquè hi havia molts bogis per terra. Sabeu què són? Doncs el conjunt de quatre rodes amb els eixos i tota l’enderga corresponent. Hauré d’escriure una novel·la d’espies amb tot el que ahir vaig aprendre.

Finalment ens van fer una passejada pel pati i l’hangar dels busos N’hi havia algun de curiós però amb les finestres i a tota piula eren difícils de fotografiar.

L’edifici és un triàngle blau, immens, molt maco. Tot molt modern i escrit en català malgrat que ningú no el parlava (només els que ens varen acompanyar).

La última foto és una escultura que hi ha al carrer Guipúscoa i que vaig fotografiar aprofitant un semàfor. N’hi ha una al començament i un altra al final i com sempre, no he pogut trobar qui és l’autor.


dimarts, 29 de març del 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 93

VALÈNCIA – FALLES, record

Avui he fet una classe amb el meu professor, i he pogut desbloquejar les fotos, fent una reflexió se m’he acut que tantes flors juntes van fer un tap. Encara que amb retard avui va l’últim record de València.

Com que avui va l’últim record, (en tinc més...), em permeto parlar de la Marededéu i de les flors. Els valencians creients o no, practicants o no, casi tots tenen un raconet en el seu cor per la Mare dels Desemparats, i la manera de demostrar-ho és l’ofrena de flors que li fan els dies 18 i 19, ja que en un sol dia no hi han prou hores per recollir-les. Enguany han desfilat 80.000 persones ? segons TV de València. El disseny del mantell està fet per ordenador i dibuixat sobre les fustes, que va marcant el lloc i color dels clavells, blancs, roses i vermells. Té la silueta de la cara d’una nena, el motiu triat per enguany és fer menció dels infants. Ha destacar que porta a la mà un pomet d’orquídies que sobresurten del fons dels clavells.

El treball de preparació, col·locació de les flors i distribució de l’entrada dels grups de falleres és minuciós. Ho he seguit de prop. Un grup de 42 homes i crec que 2 o 3 noies s’encarreguen de recollir els rams delicadament preparats, i un cop tret l’embolcall de fulles verdes, col·locar els clavells en l’estructura de fusta fins ha fer el mantell, primer davant i desprès darrera. Al final de cada desfilada d’una falla, la gent que la forma solen tancar la comitiva amb una cistella de flors. Això que abans era senzill, s’ha convertit en una creació floral plena de color, inventiva i disseny. Vist és interessant, cada any més novetats; podeu veure l’ofrena d’un quadre imitació de Sorolla tot de flor petita de tot tipus, i en un racó una valenciana de paper cartró que és pura flor, no li falta cap detall.

Ja que no us puc trametre l’olor de la plaça, us deixo les fotos de l’ofrena. Això és Valencia en festes, s’ha de viure in situ, no transplantable a Barcelona.

Tresca i verdesca


Avui, perquè ja són més de les dotze i és avui no escriuré res. Me'n vaig a fer una visita al Museu del transport de Barcelona. És una activitat organitzada per Omnium Cultural i és de les típiques co. nades que m'encanta fer. Ja us ho explicaré.

dilluns, 28 de març del 2011

Tresca i verdesca



Dissabte vaig anar a veure Dues dones que ballen, al Lliure. No sé qui va dir que psè; a mi em va agradar molt. Ho vaig trobar molt subtil, molt ben dut tot el tema i al mateix temps amb força. És molt actual. El ritme em va recordar Tenesse Wiliams o qualsevol dels americans, en una obra que de mica en mica, sense grans històries ni parrafades va mostrant la dificultat de viure, l'horror de l'indiferència. Després ens varem quedar a berenar-sopar allí mateix i com que feien dues funcions allí estaven també les dues artistes a les que varem saludar i felicitar. L'Alícia Pérez, la partenaire de l'Anna Lizaran, simpatiquíssima.

Diumenge, d'entrada, frustrat. Quan em vaig despertar plovia fort i no va passar gaire estona que em va trucar la meva amiga amb qui havia d'anar al pocnic-jazz al Parc de Vallparadís. Ho vam deixar córrer perquè el panorama, havent de jeure a l'herba i dinar bocates enfangats no semblava gaire engrescador. O sigui que vaig canviar el pla. Quan va sortir el sol ja era massa tard i no tenia cotxe. Després de dinar em vaig posar música de la Locomotora Negra, vaig agafar un llibre i me'l vaig empassar sencer fins les dues i tantes de la matinada.
Al cap d'avall no va ser pas tan frustrant.

diumenge, 27 de març del 2011

A empentes i rodolons


A la llibreria-restaurant Primavera al Montseny

de Vic

Cap de setmana recomenable
Tot va començar amb els regals de l'Smart box. Un d'ells estava a punt de caducar i ens vam decidir a anar aprop de Terrassa i a Viladrau. Nit del divendres, a l'arribada, sorpresa. Al futlletó hi havia una foto d'una masia del segle XVII i, sí que hi estava, però l'hotel era una gran edificació, super moderna i super fashion, prop d'un camp de golf, així que hi havia gent per a tots els gustos (madrilenys super guays, etc.). Però l'habitació era una passada, el sopar de qualité, tot diferent del turisme rural que ens creiem. Però com que som d'ampli espectre, ens hi vam adaptar deseguida. L'endemà, Terrassa (Ègara) i la visita, recomenació de la Marisa, a les Esglèsies de Sant Pere. En una d'elles està aquest retaule. Jaume Huguet, oh!
El compleix és interessantíssim. Edificacions que provenen del segle V, pintures murals que encara es conserven prou bé, un audiovisual que explica l'historia d'aquelles contrades. Vam disfrutar de valent.

A continuació al Castell-Cartoixa de Vallparadís, que conté un Museu amb peces desde la prehistòria fins al modernisme. També ens va interessar. Un aperitu a un gran parc que preparaven per al festival de Jazz i un altre cop en cotxe: fins a Vic.


De pura casualitat vam trobar una lliberia amb restaurant, L'Occità, molt acollidora. Allí em vaig comprar una edició bilingüe francès-català, de Les Flors del Mal. Em veieu a la foto. El café el vam prendre a la Plaça Major (la que surt al Temps), hi havia una gran gentada perque sembla ser que es preparava alguna martingala. Vic ens agrada.


La seguent parada, Viladrau, i aquí sí que l'estada era turisme rural, l'hotel és una casa senyorial com moltes que hi ha al poble, d'estiueig de gent benestant dels començaments del segle XX. Vam sopar a un bar de la plaça gran, típic i amb caliu. Avui hem voltat pel poble i desprès una excursió a l'emita de Sant Marçal, perque en Marçal es volia sentir identificat amb aquell sant que ningú sap què va fer. Avui ha plogut, després ha sortit el sol, s'ha emboirat, ha tornar a sortir el sol, bé, un temps típicament primaveral. El paissatge fantàstic, com sempre el troba qui va al Montseny. Els arbres florits, com el de la foto, feien posar-se romàntic. Oh, la la ! El dinar a la Masia ha estat pantagruèlic. I jo desprès em faig l'interessant dient que he de fer règim. Quines penques!

Bé, recomenem ferventment una escapada com aquesta. Hem fet cultura i panxa.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 92

Retorno a la música, avui he escoltat el concert per a piano i orquestra núm.3 de Serguei Prokófiev,interpretat meravellosament per Mlaen Tcholich. (sento no enviar-vos fotos, el meu ordinador fa tres dies que no me las deixa baixar? Meri?)

Mladen Tcholitch

Jove pianista virtuós del piano,ha interpretat avui , el Concert per a piano i orquestra núm. 3 de Serguei Prokófiev. Ha estat la seva primera actuació a l’Auditori, però el seu nom ja va sonar quan el 2007, va ser el Guanyador del concurs Maria Canals. La seva educació musical va començar als cinc anys i té mes de trenta premis en concursos nacionals i internacionals, més que anys, ja que va néixer a Sèrbia l’any 1982. Alt i prim quan saludava semblava una branca vinclada; tots em pogut gaudir de la seva interpretació, no li ha calgut partitura, la tenia memoritzada, mentre les seves mans volaven sobre el teclat. Ha deixat constància de la fama que té a Europa i Àsia.

Prokófiev va escriure aquest concert apassionat, en ple idil·li el 1921, mentre li escrivia a la seva promesa Carolina Codina, de nom artístic Lina Llubera: ”T’estimo a tu i a ningú més”. El primer moviment comença de manera nostàlgica, amb el clarinet tocant una melodia popular potser evocant la Ucraïna natal, inici breu i tot seguit el piano es llança cap a un discurs vertiginós i rítmic, que segueix fent que l’ànim no decaigui, segueix amb un cert aire de marxa i un devessall de notes passen el tema a la trompeta, va seguin una intervenció apassionada del piano per retornar als violins. Entrada dels fagots i de notes altes de les cordes que van conduint a una melodisme orquestral acompanyat d’un romanticisme pianístic.

La seva música en general no va agradar als mandataris russos de la seva època, el 1948 el Politburó va condemna la seva música “formulista” fora dels paràmetres del realisme socialista, les seves harmonies foren til·lades de cacofòniques i va tenir diverses censures, no obstant li van donar el premi Stalin. Curiosament va morir a Moscou el mateix dia que Stalin, el 5 de març de 1953.

Deixo pel Rafel la música de les pel·lícules del director soviètic Sergéi Eisenstein, una cantata de “Alejandro Neuski” i la música de “Ivan el Terrible”.

dissabte, 26 de març del 2011

L'enigma de la tresca-10


Ara, fins divendres que vé, tant si l'endevineu com si no.

L'enigma de la Tresca 9

Tresca i verdesca



Estaria molt bé que, com en els ascensors públics, de tant en tant, es pogués dir: tancant portes. I a continuació, en el mateix to de veu : obrint portes. I com els usuaris dels ascensors ningú s'immutés. Vale?



Siento enormemente que se me haya malinterpretado (señal de que no escribo bien). Evidentemente, era con buena intención (pero por favor sin retranca). O sea deseando lo que siempre entendí: que se trataba de un blog hecho por cuatro amigos/as a los que les unía las ganas de escribir. Yo por lo menos he intentado predicar con el ejemplo. Pero lo que dices de: “sense donar lliçons, com si fossim millors que els altres”, aquí te equivocas. Nunca me he considerado mejor y menos aún he querido dar lecciones a nadie. Sería poco inteligente por mi parte si lo hiciese o si pensase eso (dicho de otra forma, sería de imbéciles pretenderlo). No he dado ninguna lección, solo he osado pedir que se escriba (algo tan simple como escribir, escribir) no “copiar” textos de periódicos o páginas de Internet. No los necesito (estoy suscrito y me informo con El País) y cuando busco información voy a los libros o a Internet. (p.ej.: el dato de que el escritor y noble José Luís Villalonga era el titular del palacio Maldá era de todos conocido desde hace años). Mirad los blogs que corren por ahí.
Ahora bien, si pedir que tratemos de crear, tener o editar un blog en el cual aboquemos nuestros escritos, nuestras opiniones, o críticas propias molesta, pues me callo y pido disculpas. Entonces será que no he entendido nada. Y para que veas que a pesar de todo no pierdo el sentido del humor déjame que firme “el cuervo negro”, alias Rafael.
P. D.: Ahora que lo pienso, debe ser que me he vuelto un cascarrabias porque me estoy haciendo viejo. No diréis que no os doy argumentos. Un beso.

divendres, 25 de març del 2011

L'enigma de la tresca-9


Un nou repte per la setmana. Aquest és fàcil. A veure si obriu bé els ulls i les orelles. He tret el rétol perquè sinó ja seria massa peixet.

L'enigma de la tresca-solució



El lloc és la casa del carrer S. Anna, al costat del C. Inglés (abans Can Jorba). Si et poses d'esquena a l'església és la que ve de cara. I té un company que aprofito per presentar-vos- el.

UN ALTRE LLIBRE MÉS


El llibre que vaig acabar ahir és DEFENSA PRÒPIA del nostre profe BORJA BAGUNYÀ.
Són set històries d'uns personatges variats i estranys, que van des d'una família neuròtica a unes bessones rivals, des d'un home que canvia, millor dit s'escurça el cognom a una directora de llar d'infants, tots ells amb una moralitat especial. Relats curts deslligats entre sí amb temàtiques originals. Però lligats per una maduresa de llenguatge i una fluidesa impròpies d'un noi tan jove.
En Borja va néixer l'any 1982 i la seva primera obra Apunts per al retrat d'una ciutat és del 2004.
La que us comento va guanyar el premi Mercé Rodoreda 2006.
Els set relats que formen aquest llibre de 200 pàgines porten els següents títols: Desirée (per a mí, el millor relat), Toni (Ernest), Silenci, sisplau, D'esquena, Nit de dilluns, Les Vives i Defensa pròpia.
A mi m'ha agradat força.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 91

VALÈNCIA – FALLES, 3º record

En l’expressió plàstica de les Falles tot està permès, és la manera desenfadada i real a la vegada de dir el que pensen. Cada carrer humil o ric té la seva falla i són els socis els qui lliurament trien el tema que desprès serà executat per un artista. La ironia es fina o gruixuda i cada ninot vol dir una cosa en segona intenció. Enguany ha dominat la sàtira política i el personatge més creat ha estat la senyora Rita, seguit de Rajoy i de Zapatero, poques amb frares i monges.

La falla del carrer on vivia era petita i feia referència al poder de la política. Uns musics canten la seva força, és la de la fotografia: de dins d’un castellet (llegiu Ajuntament) surt d’una porta com si fos un altar Santa Perpetua (llegiu Rita Barbera) i un cartell simpàtic ho plasma amb ironia. En la falla que us explicava ahir de la “cremà” a més de tots els ninots del cicle de la vida en un racó Rajoy i Zapatero parlen com menjar-se el país.

Podeu imaginar-vos totes les transgressions, grolleres i poca soltes, tothom les riu i cel·lebra, per això es tant divertit seguir la “plantà” de falles i buscar el segon sentit amb humor. Penso que com que tot es crema en una nit, res queda per enfadar-se.

dijous, 24 de març del 2011

SIC TRANSIT GLORIA MUNDI


Extret del diari PÚBLICO.ES i no cal afegir-ne fotos pornogràfiques (que en trobariem).

La última vez que un escuadrón de cazas italianos sobrevoló Libia fue el 1 de septiembre de 2009. Ese día no tiraron bombas. Fue un vuelo de homenaje de las Frecce Tricolori: una patrulla acrobática de la fuerza aérea italiana que participó en los fastos por los 40 años de la dictadura del coronel Gadafi. Fue “una conmemoración histórica”, según uno de los allí presentes: el ministro de Exteriores español, Miguel Ángel Moratinos.

Si el coronel decide huir de Trípoli y refugiarse en algún otro lugar, podría probar en Madrid. Ya tiene la llave de oro de la ciudad. Se la entregó Gallardón, en 2007, durante un emotivo acto en el que el alcalde elogió “los lazos históricos y culturales” que unen a ambos países. En ese mismo viaje, su primera visita oficial a España, también fue recibido por Zapatero y por el rey. Juan Carlos de Borbón incluso le permitió pasar revista a una compañía de la Guardia Real al tiempo que la banda de música interpretaba una marcha militar: “El viejo almirante”. La visita de Gadafi fue muy rentable para algunos. Las ventas de armas españolas para el ejército del dictador que hoy combatimos crecieron un 7.700 por ciento.

El rey devolvió el viaje oficial en 2009, acompañado, entre otros, por el verdadero jefe de la diplomacia española: el presidente de Repsol, Antonio Brufau. Zapatero repitió el homenaje hace menos de un año y se convirtió así en el segundo presidente del Gobierno español en pisar Libia. El primero fue Aznar, en 2003, y de aquella reunión quedó una bonita amistad, hoy olvidada. Aznar y Gadafi se volvieron a ver en 2007, en una cena privada en Sevilla. Probablemente, como en todas esas reuniones, hablaron del infinito respeto por los derechos humanos.


Tresca i verdesca

Els escriptors transcendeixen la seva pròpia obra i el que els envolta ajuda a conformar-la. D’aquí el títol de l’exposició del CCCB: El Trieste de Magris i l’organització expositiva, excel·lent, de la mateixa.

Així com és innegable la importància del temps en que viu un autor, per a la seva obra, l’espai físic que l’envolta, la seva casa, la seva terra, la seva ciutat i la gent que hi viu... és la pasta de la qual està fet, l’esperit, el magma que impregna i marca la seva obra.

En aquest cas, el carst, la roca clivellada, gastada, erosionada en mil cavernes, el vent ratxat, la bora que fa que als carrers hi hagin cordes per ajudar a caminar als vianants, el mar, la seva situació geogràfica, han fet de Trieste un lloc de barreja i d’encontre. I la seva gent, els palaus, les places, els escriptors que hi han viscut, personatges especials, amics, els esdeveniments, han fet de Claudio Magris el que és. Això queda magistralment reflectit en aquesta exposició, malgrat que la obra pròpiament dita de l’escriptor, sigui tan sols una petita part. El més encertat és el títol. L’exposició podria semblar una tria de diferents espais: el camp, la plaça, el manicomi, la seva casa, els “no llocs” com els anomena fent un tropo de canvi d’ allò que és concret per explicar l’abstracte. Magris ha quedat marcat per sempre pel seu entorn perquè els espais, el lloc, la gent “han triat” Magris per fer-lo seu i comunicar-li la seva complexitat i la seva força. Trieste és el que té a dins, no el seu marc.

dimecres, 23 de març del 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 90




VALENCIA – FALLES, segon record

Privilegi poques vegades a l’abast dels badocs de les Falles. Podeu veure en el requadre de l’esquerra la paret de l’església del Pilar i el seu campanar, anàrem a saludar el rector i molt amablement ens va oferir si volíem la nit de la cremà pujar dalt del campanar. No m’ho podia creure! El petit espai podia acollir unes 10 persones. Acceptarem amb entusiasme.

La falla de gran perímetre representava el cicle de la vida, una noia jove amb el seu fill, un rellotge que marca el temps, una cigonya que porta un infant en el bec, una altre que se’n emporta un vell, una parella d’adolescents que festegen i així fins a més de 30 ninots.

La nit del 19 a les 12 en punt iniciarem la pujada, l’escala tenia els graons gastats però en bona conservació i llum a cada replà. Un cop a dalt un espai petit contenia dues campanes grans, calia abaixar el cap per no topar-hi, els 4 laterals tenien una tela metàl·lica entre cada arc per protecció de les persones i impedir l’entrada de coloms. Des d’alli veiérem els diversos focs que ja anaven cremant a tota la ciutat, sempre precedits d’un castell de focs més o menys importants segons la falla. El cel de Valencia s’anava omplint de color de coets, fum i flames, així durant casi dues hores. I nosaltres que fèiem? Esperar els bombers, ja que sense ells a la plaça, no es pot començar. La seva feina és de prevenir i amb mànegues d’aigua, ruixaren les cases dels laterals de la plaça cobertes amb una lona , taparen els arbres, despenjaren els focus de llum, tot amb gran parsimònia, fins que finalment a les dues de la nit, un bomber enfilat dalt d’una grua s’apropa a l’esquena de la mare jove i amb una barrina manual començà a fer-li forats al clatell i a l’espatlla, des de dalt ho veiem perfectament, fets els forats els omplia amb una traca i taponava amb papers, així també amb la parella, i amb un vellet, finalment a les 02.15 minuts, la fallera major, joveneta, cansada i morta de fred, encengué una torxa que apropà a la traca i la falla comença a cremar per dalt, als 20 minuts encara no havia caigut sobre ella mateixa, (és el signe de que ha estat ben construïda, si cau de costat és una fallada greu), cremà amb força i bé; a prop de les 3 baixarem al carrer, cansats, freds i enrampats de cames, però amb les càmeres plenes de fotos inèdites. A baix la gent també enfredolida i atapeïda com a sardines contra les parets de la plaça, aguantaren estoicament.

A les 03,15 de la matinada trobarem una paradeta oberta i amb un xocolata calent i uns bunyols boníssims, ens reférem abans de anar a casa.

MÉS LLIBRES


PERSÈPOLIS de Marjane Satrapi. Aquest és un llibre molt especial. Després d'haver llegit Cometas en el cielo y Mil sols esplèndids sobre la difícil vida a l'Afganistán, aquest tracta sobre l'Irán des de l'any 1979 quan el poble es va aixecar contra el Sha, fins el 1984 quan la protagonista abandona definitivament el seu país. Davant dels seus ulls (i dels nostres) transcorren uns anys convulsos que l'han marcat i marcarán per sempre més.
Quan fa uns dies us vaig comentar que el tenia per llegir, vaig preguntar-li a en Rafael si el coneixia. Com que no em va dir res us explico que la Marjane es va traslladar a viure a França, a on encara resideix. A Estrasburg estudia Arts Decoratives i a París coneix Christophe Blain i entra en contacte amb els membres dels colectiu L'Association que li sugereixen convertir els seus records d'infància i adolescència en un cómic. El resultat serà Persépolis, el primer volum del qual publicat en l'any 2000 obté el premi "Coup de coeur" al millor autor revelació del Festival Internacional del Còmic del Saló d'Angoulême. Un any després el segon volum, rep, també a Angoulême el Premi al millor Guió. Els volums tercer i quart li donen ja fama internacional. A Espanya, Persèpolis es guardonada en el 2003 amb el 1er. Premio de la Paz Fernando Buesa Blanco.

Jo he llegit els quatre volums en un de sol. 365 pàgines de dibuixos amb una gran càrrega emocional i un text que t'atrapa des de la primera pàgina. Vegeu-ne una mostra:

També aquesta obra ha rebut el Premi de la Crítica 2007 de Cannes. Premi Cèsar al millor guió adaptat i ha estat nominada a millor pel·lícula d'animació en els Oscar 2008.
El recomano.

L'ELYSÉE MONTMATRE

Per els meus amics "parisencs de cor"

L'Elysée-Montmatre al peu del turó del barri al nord de París, s'ha cremat avui. La dona de la neteja en donar el llum ha vist que saltaven espurnes. La façana s'ha salvat però el primer pis s'ha ensorrat.
Construit el 1807, d'estructura metàlica dissenyada per Gustave Eiffel, surt en un relat de Maupassant i en una novela d'Honoré de Balzac. És el cabaret a on es va inventar el can-can i Toulouse Lautrec va fer servir el seu interior per a pintar alguns del seus cartells.



Malole: per si no veus les imatges he posat una foto de la façana i una de l'interior cremat. I un cartell de Toulouse Lautrec.