Més o menys des del balancí

Com sigui, però matar.
Tinc una pistola sobre la taula, ben a la vista. Em serveix per evitar que els papers em volin. Quin destí més arrossegat per a un estri amb tanta solera.
Me la miro i no sé com prendre-me-la. Podria esgarrifar-me pel que pot fer. Pot servir-me d’inspiració per a un conte de tiros i lladres. Puc regalar-li a la Tiru juntament amb un paquet de pèsols com a memento fèmina d’un episodi de la seva infantesa. Molts destins per a una entelèquia.
No faig res de tot això i tan sols me la miro. És record d’un amic. L’altra dia va venir a dinar i me la va dur. L’havia fet per mi, pensant en mi. Quan la va veure a la platja de seguida se li va acudir que em faria il·lusió. A la platja? direu. Doncs sí, a la platja. És el que té tenir amics creatius que en quant veuen una pedra de forma rara s’imaginen què podria ser si es transmutés per obra i gràcia de les seves mans i una Dremel.
I aquí em teniu, escrivint de tot allò que és diví o bé humà i començant a maquinar maldats per a fer una novel·la o un conte de lladres i serenos. A qui podria matar? De quina manera? Crec que, malgrat la pistola hauria de ser un enverinament ja que aquest mateix amic també em va dur unes còpies d’un llibre antic, farmacèutic, que tracta dels diversos verins o substàncies verinoses. Tot un repte.
Si amb això de la creativitat les pedres poden transmutar-se fàcilment en pistoles, no veieu les maldats que es poden imaginar per acabar confegint un conte! I a sobre, passar-ho d’allò més bé.